És complicat guanyar una eliminatòria si no es marquen gols en 120 minuts. Però és impossible si no es fa això en la tanda de penals. És un bon equip, però no sap bordar i molt menys mossegar. Espanya s’ha acomiadat del Mundial en la ronda de vuitens, després d’una tanda de penals fatídica, que ha acabat amb un desastrós 3-0 advers. El Marroc ha assecat els ibèrics durant el partit, i el porter Yassine Bounou se’ls ha acabat cruspint. Espanya ha dominat i ha volgut, però no ha pogut. No ha tingut cap contundència ofensiva, i els africans ho han agraït. En la tanda de penals, La Roja ho ha fallat literalment tot i ha caigut eliminada.
Espanya ha dominat la pilota sempre, però mai ha fet mal
En la primera meitat, les intencions de Luis Enrique han anat florint amb el pas del temps. Els àrabs han començat amb un bloc mig, semblant al que el Japó va establir en la segona meitat del partit de la fase de grups. Han impossibilitat que la pedra angular de l’equip ibèric pogués aparèixer. Sergio Busquets estava engabiat pel davanter En-Nesyri i el migcampista Amrabat. Per tant, en els primers minuts Espanya només aconseguia generar perill en la pressió després de la pèrdua. Els africans han comès errors en la sortida de pilota, començant pel porter Yassine Bounou, que els podrien haver costat cars.
Tot i això, la preocupant manca de contundència ofensiva espanyola els ha salvat. En l’equador del primer acte, un cabdal Jordi Alba ha posat un caramel a Marco Asensio, amb una passada per aire que ha eludit la contundent línia defensiva rival, però el balear ho ha culminat amb un xut al lateral de la xarxa.
Això ha succeït en una senyora banda esquerra, amb el lateral hospitalenc i un Dani Olmo sempre perillosos. Una banda esquerra que ha contrastat molt amb la dreta. Marcos Llorente ha tingut dificultats com a lateral. I això ho ha gaudit el Marroc. Especialment Boufal. L’extrem esquerre ha dut el pes ofensiu dels seus, i ha generat perill. Ha participat en la més important dels seus en el primer temps, en una jugada que ha acabat amb un cop de cap alt del defensa Aguerd.
Exercici d’intensitat de Gavi
Els vint minuts següents, el Marroc, per inèrcia, s’ha tancat. Ha posat una teranyina que cap espanyol ha sabut franquejar. Només l’ha inquietat Gavi. L’andalús estava sent el millor espanyol, ja que estava jugant amb la intensitat que uns vuitens de final requereixen. La pilota ja corria més ràpida i en una zona més perillosa. Però la manca de contundència esmentada en els últims metres ha privat el gol. Si ahir amb Brasil es deia que domina tots els registres, amb Espanya passa quasi el contrari. No ha pogut aprofitar l’espai entre la línia defensiva i el porter en primera instància, i després, contra deu defenses, més del mateix.
En la segona part, Espanya ha millorat les seves prestacions substancialment. Luis Enrique ha fet un moviment interessant per la dreta, amb Llorente situant-se en una posició més alta en atac, per potenciar la seva societat amb Ferran Torres. Pedri, que s’ha acabat intercanviant la posició amb Gavi, també ha pres més rellevància, i La Roja ho ha agraït. El cansament rival també ha comptat.
El canari ha millorat la circulació i ha instaurat una major creativitat, que és una de les coses que estava faltant. Espanya continuava tenint el partit on volia. Fins i tot tenia ben dominats els Achraf Hakimi, Hakim Ziyech, el revulsiu Abde i companyia al contraatac. Genials Jordi Alba i Dani Olmo aquí.
Les entrades de Morata i Nico Williams agiten l’atac espanyol
Però res. Faltava contundència ofensiva, davant aquest laberint de passadissos propi de soc de Marràqueix. Per intentar remeiar-ho, el seleccionador ha introduït Álvaro Morata. El davanter que va obrir la llauna contra Alemanya i contra el Japó, en partits també complicats. En la seva primera pilota, ha obligat Aguerd a fer una acció defensiva espectacular, llançant-se a terra per evitar el mà a mà amb Bounou. Espanya estava, per fi, una mica més vertical.
Més vertical, i també més imprevisible, amb l’entrada de Nico Williams per Ferran Torres. Era un canvi obligat, perquè el valencià ha estat decebedor. I el pamplonès, agitador per excel·lència, ha generat molt perill en les seves dues primeres accions. Però aigua. A la verticalitat i a la imprevisibilitat els faltava la contundència ofensiva. Mossegar o, com a mínim, bordar.
Espanya juga com els àngels en el mig del camp, sí. És una notable selecció en aquesta parcel·la. Però en atac hi ha almenys cinc combinats millors (el Brasil, França, Anglaterra, l’Argentina i Portugal). Com pot ser que en moltes centrades només estigués Morata dins de l’àrea, per rematar, contra tot un exèrcit de jugadors marroquins?
Les coses han anat transcorrent amb aquest guió. Espanya ha patit algun ensurt, i a canvi n’ha provocat un de gros, en l’última jugada dels primers noranta minuts reglamentaris, obligant Bounou a lluir-se en un servei de falta enverinat. Però finalment no hi ha hagut gols. Espanya ha volgut, però no ha pogut. Ha dominat, però ni tan sols ha generat ocasions perilloses. Fàcil per al Marroc. Així que tocava la pròrroga.
Espanya no ha pogut inquietar Bounou, i la pròrroga ha arribat
Una pròrroga amb el mateix segell de Luis Enrique. A excepció d’uns primers minuts freds, l’equip de l’asturià ha buscat la victòria amb velocitat. Les entrades dels blaugranes Ansu Fati i Alejandro Balde han oxigenat l’equip en detriment dels exhausts Olmo i Alba. El lateral ho ha fet bé, però el davanter ha estat discret.
Les substitucions de Walid Regragui també han tingut efecte. Amb elles, els africans han perdonat el gol de la victòria, als cent minuts i escaig, en un contraatac llançat per Ounahi, culminat per Cheddira i salvat per Unai Simón. Després, el davanter n’ha tingut una altra que ha resolt Rodri Hernández, molt correcte avui i en tot el campionat.
Parlant de substitucions, Espanya n’ha tingut una de nefasta. Carlos Soler ha substituït Gavi, i no ha generat cap situació positiva. No ha estat a l’altura. Poca intensitat, desencert i pilotes que no es poden perdre. És incomprensible que Gavi hagi abandonat el terreny de joc, sempre i quan no sigui per una qüestió física. I encara parlant de substitucions, l’efecte Morata s’ha acabat diluint. El madrileny ha arruïnat un contraatac en el qual podia deixar Ansu Fati en una bona posició per obrir la llauna. Els seus companys tampoc l’han acabat de buscar gaire.
En l’ultimíssima jugada del partit, al minut 123, amb tot el Marroc tancat i tota Espanya a l’olla, s’ha produit una jugada que escenifica aquesta selecció espanyola. Pablo Sarabia, que ha entrat per a la tanda de penals, ha rebut una pilota d’or, tot sol. Tenia poc angle, però suficient com per rematar a porteria. Doncs bé, l’ha enviat al pal. Es lamentava Luis Enrique, i tocava el tot o res.
Desastre absolut d’Espanya a la tanda de penals
En els penals, els Lleons de l’Atles s’ha menjat Espanya. Pablo Sarabia, Carlos Soler i Sergio Busquets han fallat tots els penals espanyols. El primer ha anat a parar al pal. Els altres, a les mans de l’heroi marroquí, Bounou. Té mèrit l’exporter del Girona, però els tres llançaments han fet pena. I evidentment han suposat una llosa massa gran. Unai Simón ha fet els deures en aturar-ne un, però els altres tres han anat cap a dins, amb molta seguretat.
Ha fallat Badr Banoun, però han convertit Abdelhamid Sabiri, Hakim Ziyech, i Achraf Hakimi. L’exmadridista ha decidit, amb un toc deliciós a l’estil Panenka. Han accedit a quarts no els qui millor han tractat la pilota, però sí els més bons en el còmput global de les dues hores i mitja d’acció. Totalment merescut. El futbol no sempre va de passades i somriures.
Així les coses, Espanya torna a patir una decepció mundialista, després de Brasil 2014, on va caure en la fase de grups, i de Rússia 2018, on va caure també en una tanda de penals als vuitens de final, contra els amfitrions. Espanya té molt de futur, però un present desolador. Ha quedat demostrat que alguns futbolistes encara necessiten moltes batalles, i que d’altres no tenen el nivell, la grandesa o l’ambició necessaris per participar en el millor torneig del planeta.
Per la seva banda, el Marroc acaba de fer història. És el primer cop que assoleixen uns quarts de final d’un Mundial. Després de liderar un grup amb Bèlgica i Croàcia, aspiren, alhora, a signar la millor participació africana en una Copa del Món. Ho farien si arribessin a les semifinals. Portugal esperarà als quarts.
1 
3 