Vivim en una era on el benestar sembla estar a només un clic de distància. Busquem la solució ràpida, la píndola màgica que ens promet pau i felicitat sense esforç. Però, i si aquesta recerca frenètica ens estigués allunyant del que realment necessitem?
La veritat és que sovint ens deixem seduir per la tirania del confort. El sofà ens crida, la sèrie ens atrapa. La “veueta” interior ens xiuxiueja que el pla més còmode és sempre el millor. (Nosaltres també l’hem sentit, és inevitable).
És aquí on entra en joc una veu que trenca el guió establert: la de Verónica Blume. Amb 49 anys, aquesta icona ens recorda que la veritable fórmula per sentir-nos millor pot ser, justament, la menys esperada. Ella ho té clar: «El millor pla no sempre és el més còmode: cal pujar una muntanya i caminar lluny».
Aquesta afirmació no és un eslògan buit. És una filosofia de vida que la model ha abraçat amb força. Ella defensa que hem d’usar el cos per escapar del cap, per desconnectar de la complexitat urbana que ens envolta.
La seva proposta és un retorn a l’essència. És admetre que el nostre cos no va néixer per ser simplement exposat, sinó per viure en constant moviment. El veritable desafiament no és el pendent d’una muntanya, sinó el mur d’excuses que ens autoimposem.
La història de Verónica Blume ens alerta sobre un error diagnòstic que molts cometem: creure que el benestar és només cosa de spa de marbre i luxes inaccessibles. Ella ens demostra que hi ha un bàlsam infal·lible en l’esforç, fins i tot en el fang enganxat a les botes de muntanya.
El secret darrere de l’esforç
Verónica ens convida a ignorar aquella “voeueta” que ens diu “avui no”, “fa fred” o “estàs massa cansada”. El moviment, especialment a la natura, ens ensenya que podem travessar la incomoditat amb perseverança. I no, no es tracta de patir.
Es tracta d’ampliar el nostre marge. De pujar aquella costa que ahir semblava massa llarga, de pedalejar fins a un lloc on normalment aniríem en cotxe. O, simplement, de caminar mitja hora més fins que els pensaments en bucle del nostre cap comencin a perdre força.
Aquesta intuïció de Verónica Blume, la de moure’s a l’aire lliure, té un nom: exercici verd. La ciència comença a donar-li la raó. Un metaanàlisi del 2026, que va recollir 51 estudis, va trobar millores significatives en el benestar general. També un repunt de les emocions positives i una reducció notable de l’ansietat en fer exercici en entorns naturals.
Els autors mantenen la cautela (com ha de ser), però el missatge és clar: combinar moviment i natura és una idea excel·lent per a la nostra salut mental i física. I no, no cal coronar un cim de vuit mil metres per aconseguir-ho (seria una pèssima idea per a molts).
La solució: El ‘soft Hiking’
La clau és aplicar el sentit comú i escoltar el nostre cos. En aquest sentit, emergeix una tendència anomenada soft hiking. Claudia Martínez, líder de la comunitat Merrell Hiking Club Espanya, el defineix com una reformulació del senderisme. S’allunya del caràcter hiperatlètic i orientat a l’èxit.
Aquesta nova visió recupera quelcom tan poc competitiu com escoltar el propi cos. És una invitació a qüestionar les pretensions en l’àmbit del benestar: simplement caminar per caminar. Sense mirar el rellotge. Sense perseguir una marca personal. Sense fotografiar el desnivell per pujar-ho a les xarxes. És el moviment no estètic, el que ens allibera.
Verónica Blume, gran amant del ioga, sovint recorda que la flexibilitat no és un requisit previ per entrar a la sala, sinó una conseqüència de la constància. Apliquem aquesta mateixa sensatesa a la resta del moviment diari i, de fet, a la vida en general. Els ingredients per a una vida plena són pocs: «Bona matèria primera, cuinada amb amor, sense salses ni fantasies… El més sa i el que millor es digereix i assimila».
No esperis més: Afronta el repte
És imprescindible trencar amb la mentalitat que ens diu que hem d’estar en forma per començar a caminar. No cal ser un muntanyenc expert per pujar un turó, ni tenir una vida mil·limètricament ordenada per sortir a desconnectar.
No hem d’esperar a convertir-nos en aquella versió idealitzada de nosaltres mateixos, aquella que es lleva a les sis del matí, medita en dejú i mai perd un mitjó a la rentadora. Aquesta és la trampa de la perfecció. (Ens passa a tots, no et preocupis).
La solució és senzilla i urgent. Hem de començar exactament des d’on som. Apagar la veu de la mandra que ens paralitza i, per una vegada, fer cas a les nostres cames.
La vida plena no s’amaga en la comoditat. Es troba, sovint, en aquella pujada on la vista val cada pas. Estàs preparat per donar el primer?
