Jugar sense Ousmane Dembélé en aquest Futbol Club Barcelona és l’equivalent a jugar amb foc. Ja venia quedant clar últimament, però la semifinal de la Supercopa que ha acabat somrient al conjunt blaugrana ho ha deixat palès. Mentre el francès ha estat a la gespa, Robert Lewandowski ha rebut una assistència d’or que ha convertit en gol, i el Betis ha patit de valent. El francès els ha generat uns incendis que els han fet mal. Però no els han acabat de matar i, un cop Xavi l’ha retirat, de forma inesperada, ha passat a jugar amb foc.
Corria el minut 63 quan el tècnic ha fet el canvi de la discòrdia. Ferran Torres i Sergio Busquets esperaven en la banda. Tot semblava indicar que Xavi buscava oxigenar el seu equip, i que podia retirar el migcampista més cansat i Raphinha. El brasiler ha anat de més a menys en el partit, i encara no s’ha consolidat en el Barça. Dembélé, en canvi, ja és conegut. És capaç del pitjor i del millor, ho sap tothom, però és que el pitjor d’ell és millor que el millor de la resta -Lewandowski a banda-. I el millor seu és digne de crack mundial.
Al final, Xavi ha sorprès, perquè ha manat al quart àrbitre que ensenyés el número 7 en vermell al seu taulell electrònic. Per tant, l’escollit per sortir era Dembélé. Una decisió que feia ressonar els violins del naufragi del Titànic. Per mantenir-se al peu de guerra, calia deixar Dembélé a la gespa. Però Xavi l’ha tret, i el Barça ha perdut moltes prestacions. El Barça ha passat a jugar amb foc.
És veritat que la davallada culer, que ha estat salvada per Marc-André ter Stegen en la tanda de penals, s’ha donat per la falta del control del partit i per la manca d’ofici. El Barça ha deixat viu el rival, i el rival s’ha crescut, tot aprofitant les imprecisions i la fredor amb la qual el Barça ha afrontat alguns trams del matx. Com si no hi hagués un títol a l’horitzó. Tot això és el principal motiu de la doble reacció del Betis. El Betis ha atacat com ha volgut.
Però l’absència de Dembélé ha perjudicat el Barça. Normalment, quan el Barça pateix, pot fer una pilotada per trobar el llebrer Dembélé, que es buscarà la vida i que generarà coses. Però sense Dembélé, el Barça queda anestesiat. Contra el Betis ha passat durant cinquanta minuts. Quasi la meitat dels minuts. Ferran Torres, amb una excel·lent passada a Ansu Fati a banda, ha estat, novament, decebedor. I Raphinha, com s’ha dit, s’ha diluït. És veritat que cal repartir els minuts, però potser hi ha altres partits més propicis per fer-ho.
Dembélé, el rei sense corona
Hi ha grans jugadors en aquest equip, però el número 10 és Dembélé. No duu aquest dorsal, però és el jugador que encarna les característiques del clàssic número 10. Duu la iniciativa, encara, s’atreveix, desborda, proposa… S’equivoca més que altres jugadors que han dut el número 10 i que han exercit com a tal en la història d’aquest club, però no deixa de ser un home especial. Si Xavi vol guanyar el seu primer títol com a tècnic culer i en el futbol d’elit, diumenge vinent haurà de posar Dembélé com a titular fins i tot en la partida de consola en l’hotel de concentració prèvia a la final contra el Reial Madrid.
