Fa tot just dos anys, al final de la temporada 2023-2024, el madridisme agafava crispetes per contemplar l’espectacle dantesc del Futbol Club Barcelona de Xavi Hernández. Un entrenador que havia dit uns mesos abans que aquell seria el seu darrer curs a la banqueta blaugrana, feia marxa enrere i demanava continuar. Pocs dies després, però, assegurava que la plantilla no era competitiva i el president Joan Laporta feia el que tenia ganes de fer des de feia temps: prescindir d’ell i apostar per qui va ser sempre la seva primera opció: Hansi Flick. En aquell moment, ni els més optimistes podien pensar que el desenllaç seria el que ha estat. El Madrid acabava de guanyar la seva quinzena Champions -ja n’havia aconseguit una altra el 2022- i arribava per fi el galàctic més desitjat per Florentino Pérez: Kylian Mbappé.
El futbol, però, és capritxós i les coses han anat per uns camins que molt pocs s’esperaven. Flick ha resultat ser la clau per tornar a fer funcionar un Barça que ha demostrat que sí que tenia una plantilla competitiva -la intuïció de Laporta no acostuma a fallar-. Mbappé, en canvi, ha estat la condemna de Florentino. Culpar el davanter francès, però, seria massa avantatjós per al president merengue. La seva gestió feia temps que era dubtosa, com a mínim, i la decisió d’apostar-ho tot a Mbappé no és més que la gota que ha fet vessar un got que feia temps que es trobava al límit del desbordament. És cert que, pel camí, el Madrid ha sumat dues Champions gairebé sense voler -i que han fet molt mal a Barcelona-, però, finalment, s’ha acabat posant de manifest el desgovern de Florentino.
La roda de premsa esperpèntica i històrica amb què el president del club blanc ha deixat tothom bocabadat ha estat la confirmació del que s’intuïa des de fora: Florentino, l’emperador, va despullat i ningú s’atreveix a dir-li-ho. Quan el Reial Madrid té més problemes de futbol que mai, en la seva compareixença no hi ha hagut pràcticament cap referència -ni autocrítica- al departament esportiu. En comptes d’això, presumir del passat i, sobretot, atacar. Atacar tot i tothom. Periodistes, institucions, àrbitres, el Barça… i amb el cas Negreira com a focus principals de les seves crítiques. El problema és que si no va ser contundent quan li interessava anar de la mà de Laporta pel projecte -també fallit- de la Superlliga, ara té molt poca credibilitat. I això sense comptar que encara no hi ha res provat en contra del Barça.
A Barcelona, mentrestant, el Barça ja encadena dues Lligues consecutives amb un entrenador que s’ha guanyat el cor de tots els culers i un equip extremadament jove que sembla predestinat a guanyar-ho tot. La Champions encara no ha caigut, però, si tot continua igual, és només qüestió de temps. El projecte de Laporta ha quedat referendat en eleccions i hi ha una unitat en el barcelonisme que feia anys que no es veia. Florentino, en canvi, que també ha convocat eleccions, probablement les guanyarà simplement fer falta d’oposició -o falta d’oposició sòlida-. Per tant, en dos anys els dos clubs es troben en les posicions totalment oposades en què es trobaven al final de la temporada 2023-2024. Ara són els culers els qui agafen crispetes, perquè el xou de Florentino és de pel·lícula i sembla lluny d’acabar.
