Després d’encadenar dues Lligues consecutives en les seves dues primeres temporades al Futbol Club Barcelona, Hansi Flick ha entrat en una selecta llista d’entrenadors en la qual hi consten noms tan importants per la història de l’entitat blaugrana com Helenio Herrera, Luis Enrique Martínez o Frank Rijkaard. Els únics que han superat aquest registre són Pep Guardiola (3) i Johan Cruyff (4) i Flick ja els té al punt de mira. L’alemany ja ha deixat la seva empremta en les pàgines del gran llibre de la història del Barça i això no ha fet més que començar, ja que, com ell mateix ha reconegut vol quedar-se al club, com a mínim, fins que l’Spotify Camp Nou estigui acabat, amb l’objectiu de guanyar una UEFA Champions League.
Flick, un entrenador que va arribar sense fer soroll
Ara bé, si portem la mirada una mica enrere, fa tot just dos anys, només els més optimistes podien pensar en un aterratge tan idíl·lic de Hansi Flick al Barça en el moment en què Joan Laporta va apostar per ell. Cal recordar que poques setmanes abans d’anunciar la seva arribada, el president havia confirmat que Xavi Hernández continuaria al càrrec una temporada més. Al tècnic català, però, el van condemnar les seves declaracions, quan va deixar entreveure que considerava que tenia una plantilla incapaç de lluitar per tots els títols. Flick, en canvi, va dir tot el contrari. Va confiar des del primer moment en els seus jugadors i en el projecte i això ha demostrat en aquests dos cursos.
Sense fer grans estridències, Flick ha mantingut sempre un discurs coherent, basat en la confiança. Això és el que els jugadors més destaquen d’ell, la seva capacitat de mantenir l’equip unit i d’aconseguir que tots els futbolistes se sentin importants. La paraula “família” és la que més utilitzen tots els membres de la plantilla per referir-se al sentiment que els uneix. Flick és com un pare per a ells i aquesta ha estat una de les claus, potser la més important, dels seus èxits al Barça.
Però això no és tot. Si la revolució de Flick al Barça ha estat tranquil·la és perquè ha tractat aquest esport i aquesta professió amb total normalitat i naturalitat. Ha estat capaç de tornar a l’arrel del barcelonisme, de mirar cap a la Masia més que mai, però també ha abraçat el cruyffisme: la pressió, la possessió, el joc de posició… Flick ha agafat tots aquells ingredients que sempre han funcionat al Barça i els ha combinat a la seva manera per convertir aquest grup en un equip guanyador.
Una figura estimada per tot el barcelonisme
Flick va arribar sense fer soroll i ha continuat així durant aquests dos anys. Això, justament, és el que ha despertat l’estima de gran part del barcelonisme. Les seves rodes de premsa són pausades, no diu gairebé mai una paraula més alta que l’altra i, quan ho fa, és per pura necessitat. Protegeix els seus jugadors, però també els fa espavilar si cal. S’ha identificat amb els valors del club i ha repetit en més d’una ocasió que mai havia gaudit tant d’una banqueta com la del Barça. Aquesta manera tan planera i autèntica de viure el futbol l’ha convertit, sense cap mena de dubte, en una figura simpàtica per a gairebé tothom.
I tot plegat ha configurat un equip guanyador, que, de moment, ja ha aixecat cinc dels vuit títols que ha disputat. Això ja el situa en la llista dels tècnics més condecorats de la història del club, així que, si tot continua igual, el seu futur promet ser brillant i el més normal, ara mateix, seria que es convertís en una llegenda del Barça. La seva gran assignatura pendent és la Champions. Ell ho sap i els jugadors ho saben, però tots plegats ja tenen la recepta per aconseguir-la. I quina és? Doncs continuar fent exactament el mateix que han fet fins ara. Flick continuarà fidel al seu estil, la temporada que ve els jugadors joves tindran més experiència i la sensació és que, tard o d’hora, l’orelluda acabarà caient.
