Carlota Planas (Barcelona, 1992) és una dona especial. Ho penso jo, ho pensa la trentena de futbolistes de l’alt nivell que han decidit contractar els seus serveis, i fins i tot els qui l’han inclòs en la llista de menors de 30 anys més brillants de la revista Forbes no fa ni un any. La catalana, futbolera des del bressol, destaca per ser la primera dona a dirigir una agència de representació a Espanya.
La creació d’Unik Sports Management li ha permès representar figures com Clàudia Pina, Mariona Caldentey, Patri Guijarro o Cata Coll i, en definitiva, treballar, en l’ombra, a favor del progrés del futbol femení i del feminisme. Abans d’una taula rodona en la qual ha participat amb motiu del 8M, a la Juno House (el primer club dissenyat per i per a dones de Barcelona), organitzada per Roman Reputation Matters en col·laboració amb Lynk&Co, Planas ha atès Món Esport.
Pregunta: Abans que res, toca pregunta clàssica. Com estàs?
Resposta: Molt bé. Liats, però bé.
He vist que has parlat a les xarxes socials del fet que Panini hagi tret per primer cop una col·lecció de cromos de futbol femení. Com et fa sentir això?
És un somni fet realitat. Quan era petita, sempre feia els àlbums del masculí, i era el que sempre exigíem: que tinguéssim un àlbum femení. I que tant les nenes com les no tan nenes poguéssim comprar l’àlbum femení. Això ajuda molt a la visibilitat. Amb la tonteria del “lo tengo, no lo tengo“, “quins hi ha en un equip o en l’altre”… ajuda moltíssim. A que les coneguin, a que s’interessin per elles. I que quan les vegin per la televisió o a la premsa, les puguin reconèixer.
Clar. Abans era “lo tengo“, i ara serà “la tengo“. I saps com ha sorgit aquesta iniciativa?
Hi havia demanda. A més, fa anys que es demanava. A les xarxes socials hi havia dos o tres perfils que sempre ho exigien. I, fins i tot, una mare va fer un àlbum casolà, perquè la seva filla el tingués l’àlbum femení. I bé, al final això és part del procés. La gent té cada vegada més interès en el futbol femení a nivell global. A Espanya, òbviament la lliga va millorant, guanyant adeptes i audiència. I té sentit, que si fas l’àlbum amb el masculí, també el facis amb el femení. I crec que, a més, s’està comprant bastant. No sé si és que jo segueixo a les xarxes molta gent del sector, però he vist bastantes fotos a Twitter de gent que etiquetava algunes de les nostres jugadores.
I quin creus que és el següent pas? Evidentment, l’ideal seria que s’omplissin els estadis cada cap de setmana, però en matèria d’aquests petits passos, com la col·lecció de cromos, què podria ser el següent?
A veure, omplir estadis… el Barça ha batut molts rècords. A Europa, cada vegada que s’obre un estadi del masculí, les entrades s’esgoten, o es tornen a batre rècords. Fins i tot, en l’Eurocopa passada, no sé si ho vas veure, però en un mateix estadi hi va haver més gent en la femenina que en la masculina: es va omplir més. Ja no és qüestió d’audiències, sinó de que es vagin igualant les infraestructures, les condicions de feina, els camps en els quals juguen… Perquè sí, de vegades s’obren els estadis del masculí, però no és l’habitual. I continuen jugant en camps que encara són molt precaris. Ara, l’Olímpic de Roma s’obrirà per primer cop ara, per acollir el Roma-Barça femení. Petits passos.
“Veure com Clàudia Pina marca un gol al Camp Nou contra el Reial Madrid em fa posar la pell de gallina”
T’estic entrevistant, entre altres coses, pel gran paper que jugues en el progrés del futbol femení. I m’agradaria que, sense un excés d’humilitat, em diguessis quin grau d’importància creus que tens dins d’aquest auge.
El més important és veure com les nostres jugadores creixen i van assolint els seus objectius. Al final, veure Clàudia Pina, que la vaig agafar amb uns 16 anys, de sobte juga al Camp Nou, marca un gol contra el Reial Madrid, i ho celebren noranta mil persones… Em fa posar la pell de gallina. El fet de formar part d’aquesta història, d’aquesta evolució, és un orgull i un privilegi. I al final, intentem que vagin trencant barreres, i ajudar-les a fer-ho. És el meu paper. I aconseguir tots els objectius que elles vulguin, sense que hi hagi cap límit. Que no hi hagi cap barrera pel fet que siguin dones en allò que elles puguin aconseguir.
Abans de començar en el món de la representació de jugadores, vas ser periodista. Quina creus que ha estat la decisió més important que has pres per arribar a on ets ara mateix?
Crec que s’ha anat donant. Vaig començar com a periodista, vaig entrar al món de la comunicació i vaig veure el futbol des d’una altra perspectiva, des d’un altre lloc. Perquè jo havia estat jugadora. Òbviament era súper amateur, allò era zero professional. Però bé, ho vaig viure com a jugadora, ho vaig viure des de l’àmbit corporatiu, dels mitjans de comunicació, i després vaig acceptar una feina de scouting a l’Àfrica. Que també em va esquitxar de la part de les jugadores, de l’aspecte tècnic, de com els clubs escollien, com els scouts acabaven escollint els jugadors, quines característiques es valoraven més…
Em vaig formar molt en aquell sentit, i l’agència de màrqueting només de dones esportistes, perquè quan jo era model de Nike em van trucar unes cinc o sis vegades en un any. I vaig preguntar-los que per què em trucaven sempre a mi. Em semblava bé, però era una mica estrany, que tenint dos equips femenins professionals a la ciutat, sempre comptessin amb mi. I em van dir que no hi havia cap agència ni plataforma que els apropés a aquests perfils. I allà va ser quan vaig decidir crear Be Universal, que va ser la primera agència de màrqueting per a dones esportistes, de qualsevol disciplina i nivell. I, com el futbol era el que em tirava des de petita i la meva passió, el canvi va ser natural. El fet de portar la part comercial de les jugadores. Moltes d’elles volien que també els gestionés els contractes esportius, i així vam crear l’agència Unik Sports Management, amb el meu soci.
Com a veu autoritzada no només del futbol, sinó també dels canvis, tenint en compte que, a més, entraràs a la Queens League, i recordant que Gerard Piqué ha proposat introduir canvis al futbol… si tu poguessis fer-ne algun, quin seria?
Jo soc de les poques, crec, que no soc defensora dels canvis entre el futbol masculí i el femení. Al final, és futbol, i el que la gent atribuïa a que era un problema de gènere, en veritat era un problema de professionalitat. Al final, les jugadores corrien menys o tenien menys intensitat perquè no eren professionals. Si tu agafes qualsevol jugador del futbol masculí, el poses a treballar, després a estudiar, i finalment, com a tercera feina, es posa a jugar a futbol, segurament el cap de setmana no veuràs els mateixos partits que els que veus ara. Doncs el mateix passava amb el femení. Així que a mesura que es va professionalitzant, va canviant tot això. No crec que hi calguin canvis. Sí que hi ha gent que no veurà bé això, o que defensarà un altre tipus de coses. Però bé, no crec que hi hagi res que jo canviaria.
Estic totalment d’acord amb això que has dit. El dia que no només les jugadores del Barça, sinó totes, puguin viure del futbol…
I aquí es veu el gran canvi del Barça. El Barça ha apostat pel futbol femení fa temps. I totes les seves jugadores són professionals des de fa molts anys. La gran diferència amb la resta de clubs és que el Barça ha professionalitzat les jugadores, i les tracta com a tal. Amb unes condicions aptes. I a la Liga F es veu la diferència. Opten a guanyar Champions, es planten en tres finals en quatre anys… això és fruit de la feina, i de que les jugadores han pogut ser professionals. És la gran diferència entre uns equips i els altres.
Com a representant de jugadores com Mariona Caldentey o Clàudia Pina, desitjo saber com has viscut el conflicte que s’ha donat en la selecció. I creus que hi ha alguna solució possible? Quina?
Et defineixo la situació com una mica trista. Al final, és una pena que jugadores com elles es puguin perdre un Mundial. Però des de la meva posició, l’únic que puc fer és respectar-les. Tinc cinc jugadores que han decidit no ser-hi, d’altres que sí. La meva feina, al final, és respectar-les, entendre-les, donar-lis suport… En tot cas, sí que em sembla trist que hagin hagut d’arribar a aquest punt per reclamar coses que elles consideren que són mínimes.
I creus que hi ha alguna solució? O és irreversible?
No ho sé. A mi, de forma egoista, m’agradaria que se solucionés de la forma ideal per a totes les nostres jugadores, i per al futbol femení espanyol, perquè al final acaba afectant. Hem vist els casos del Canadà i d’Itàlia, que han escoltat les jugadores, i la pena és que aquí sembla que no s’ha fet.
“Les dones tenim més capacitat de sorprendre; se’ns obren moltes oportunitats”
Finalment, amb motiu del 8M, i des de la teva posició, quin missatge tens per a les dones?
En primer lloc, que ens subestimen. M’he acostumat que de vegades, quan entrem en una sala d’una reunió, s’esperen menys de nosaltres. Així que nosaltres tenim més capacitat de sorprendre els qui ens estan escoltant. Se’ns obren moltes oportunitats. Ser dona, ara mateix, i gràcies a la feina de moltes dones abans que nosaltres, se’ns han obert moltes portes.
Quan vaig començar a ser agent, per exemple, no n’hi havia gaires. I que nenes i no tan nenes m’escriguin i em diguin que gràcies a veure’m a mi en premsa o a haver-me sentit, ara es plantegen ser agents, per a mi és un gran orgull i un privilegi. M’omple el pit, i per a això vivim. És l’essència del que fem, i més en el cas de la feina de l’agent, que va molt d’estar al servei de les jugadores i del sector en si. L’objectiu és que el futbol femení continuï creixent, i tot el que es pugui fer, qualsevol granet de sorra, per a mi és motiu d’orgull i d’emoció.
