Hi ha una generació sencera al nostre país que va entrar al món laboral amb una única certesa, i era demolidora: no hi havia elecció possible. Els adults nascuts entre el 1950 i el 1970, els nostres pares i avis en molts casos, no van treballar per seguir una vocació o un somni, sinó per una imperiosa necessitat econòmica que dictava la seva realitat. Aquesta era la crua veritat d’una època que molts de nosaltres, avui, ni tan sols podem imaginar.
Què va passar, realment, perquè milions de persones acceptessin una feina sense il·lusió, simplement perquè “tocava” i el seu futur estava ja traçat? La psicologia ho ha analitzat amb profunditat, i la conclusió és clara, i alhora, alarmant: les condicions històriques i socials d’aquells anys van dibuixar un panorama on l’alternativa, literalment, no existia, transformant radicalment la nostra relació amb el treball i amb nosaltres mateixos.
Quan el destí professional ja estava escrit
Per entendre aquesta realitat que va modelar tantes vides, hem de fer un viatge en el temps i posar-nos a la pell d’aquella generació. Parlem d’una època on la infància no significava jocs i despreocupació, sinó sovint col·laborar des de ben petits en el camp, la ramaderia o els negocis familiars, on cada ingrés, per petit que fos, era absolutament vital per la supervivència de la llar. La idea de continuar estudiant anys i anys o escollir un camí professional basat en els desitjos personals era un luxe inabastable per a la majoria, un privilegi reservat a uns pocs, no pas a la norma.
El mercat laboral que van conèixer era radicalment diferent de l’actual, amb una rigidesa que avui ens semblaria gairebé impossible. La decisió professional estava profundament condicionada pel sexe i, sobretot, per les necessitats de la família, amb un accés desigual a l’educació secundària que afectava d’una manera dolorosa especialment les dones durant els anys 50 i 60. Per a moltes d’elles, les expectatives socials es limitaven al matrimoni, les cures domèstiques i una divisió tradicional de responsabilitats que ofegava qualsevol altra aspiració personal o professional. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb aquestes limitacions imposades).
La prioritat, doncs, era clara i indiscutible: primer calia guanyar-se la vida, aportar al sosteniment de la família, i només després, si la fortuna o les circumstàncies ho permetien, es podia plantejar la possibilitat de triar un camí professional més gratificant. La satisfacció vocacional quedava relegada a un segon o tercer pla, sempre per darrere de la seguretat del salari, l’estabilitat de la feina i la responsabilitat ineludible amb els seus. Era una realitat que marcava el destí de milions de persones, un secret a veus que pocs gosaven qüestionar.
El superpoder perdut de l’autonomia
Però aquesta realitat, tot i les seves dureses i la manca d’opcions, també va forjar una sèrie d’habilitats imprescindibles que van definir el caràcter d’aquella generació. La incorporació primerenca al treball no només era una càrrega, sinó que també va obligar a resoldre problemes sobre la marxa, a adaptar-se a circumstàncies canviants amb una rapidesa sorprenent i a assumir responsabilitats des d’edats molt joves. Això va generar una sensació d’autonomia profunda i una capacitat de resiliència que avui, potser, mirem amb certa nostàlgia, com un superpoder perdut en la comoditat actual.
Aquesta era la gran paradoxa: la falta d’opcions no només va crear una generació de treballadors per necessitat, sinó també de persones increïblement resolutives, acostumades a afrontar els reptes sense embuts. El seu llegat en la nostra manera d’entendre la responsabilitat és inqüestionable.
No hem de caure en la simplificació de pensar que la criança d’aquells anys fos “millor”, però sí que hem de reconèixer que oferia experiències diametralment oposades a les de les generacions actuals, amb pros i contres molt marcats. De fet, una investigació publicada a la prestigiosa revista The Journal of Pediatrics, a càrrec dels experts Peter Gray, David Lancy i David Bjorklund, ha revisat com la disminució de les activitats independents durant la infància moderna afecta directament el benestar psicològic. Els autors defensen amb dades que disposar d’oportunitats per jugar lliurement, explorar sense supervisió constant i prendre decisions pròpies pot contribuir de manera decisiva al desenvolupament de l’autonomia, la competència i la capacitat per afrontar problemes en el futur. (Un secret de creixement que, potser, hem oblidat).
Aquesta idea encaixa perfectament amb el record que moltes persones nascudes entre el 1950 i el 1970 tenen de la seva infància: tardes senceres al carrer, desplaçaments sense adults, conflictes entre iguals resolts per ells mateixos i, sí, també molts períodes d’avorriment. Eren experiències que naixien d’un entorn amb menys supervisió i, sobretot, amb menys recursos, que forçava la creativitat i la independència. Avui, la sobreprotecció és el nostre error com a pares i societat, amb un cost que encara estem calculant en la nostra joventut.
La il·lusió que mai no va ser una opció
Però compte, no hem de mitificar aquella època ni convertir aquella experiència en una llei generacional absoluta. La falta de supervisió, que podia donar llibertat i autonomia, també implicava riscos enormes, desigualtats profundes i, lamentablement, casos d’abandonament. La psicologia és clara i definitiva en aquest punt: no podem concloure que aquelles generacions fossin intrínsecament més fortes emocionalment pel simple fet de viure aquelles circumstàncies. El que sí podem observar amb precisió és un canvi abismal en les condicions d’entrada a la vida adulta i en la nostra percepció del que significa “treballar”, “tenir èxit” o “ser feliç”.
Avui, el concepte de vocació s’ha ampliat fins a límits impensables fa només unes dècades. Ja no apareix necessàriament durant l’adolescència, ni obliga a mantenir una professió per sempre. Per a nosaltres, el treball és una combinació d’interessos, capacitats, experiències i oportunitats que construïm al llarg de la vida. Per a ells, era simplement l’oportunitat de sobreviure i prosperar, una solució a la seva necessitat, no pas una elecció personal. No hi havia espai per a la il·lusió si l’alternativa no existia.
Entendre aquesta realitat no només és clau per trencar amb prejudicis generacionals i valorar el llegat d’aquells que van construir el nostre present, sinó que és un exercici d’humilitat i connexió. Ens obliga a veure el món a través d’uns altres ulls, amb un respecte profund per un passat que va modelar qui som. Hem de recordar que, tot i la duresa del punt de partida i la manca d’opcions, molts van trobar satisfacció, orgull i un profund sentit de companyonia en els seus oficis. (I sí, el nostre reconeixement, la nostra comprensió, és el mínim que mereixen per tot el que van fer).
