Segurament portem mitja vida patint damunt de la catora per aconseguir un abdomen d’acer a base de repetir la clàssica planxa frontal. (Sí, nosaltres també ens hem passat hores comptant segons mentre tremolava tot el cos). La realitat del nostre entrenament diari podria fer un gir de cent vuitanta graus gràcies a la ciència més recent i a una eina mil·lenària que gairebé ningú trepitja al gimnàs.
I és que un recent estudi amb electromiografia ha demostrat que un exercici de fa 2.000 anys activa el core gairebé quatre vegades més que les planxes tradicionals. (A partir d’ara mirarem la zona de pes lliure d’una altra manera). El doctor Borja Bandera ha posat sobre la taula les dades de la primera investigació mundial realitzada amb steel clubs, unes maça d’acer que prometen revolucionar la nostra rutina d’exercici físic.
L’especialista en endocrinologia i nutrició explica com es va dur a terme aquesta anàlisi pionera amb un grup de catorze homes entrenats. Els experts van col·locar vuit elèctrodes a l’abdomen i a la zona lumbar per avaluar deu exercicis aleatoris amb mazas de vuit i setze quilos, comparant-los directament amb quatre planxes clàssiques. (Els resultats van deixar tothom amb la boca oberta).
La gran diferència en la activació muscular
Els percentatges parlen per si sols i desmunten molts mites que teníem assumits com a inqüestionables en el nostre dia a dia. Mentre que les planxes clàssiques van aconseguir una activació global del core d’entre el tretze i el disset per cent, tots els exercicis realitzats amb les maçes van superar aquestes xifres de manera aclaparadora. El guanyador absolut va ser el pèndul lateral, que va disparar el registre fins al cinquanta-quatre per cent.
La clau de tot aquest fenomen no es troba només en l’esforç, sinó en la física i la biomecànica pura. Quan utilitzem una mancuerna tradicional, el pes es queda fermament subjecte a la nostra mà, però amb la maça el pes està situat directament a l’extrem. Això genera un braç de palanca que canvia constantment de direcció i de longitud en cada oscil·lació, obligant el nostre cervell a treballar sense descans.
Fa dos mil anys ja es movien pesos d’aquesta manera, i avui la ciència ens confirma que el nostre cervell no pot predir aquests vectors de força. Per això activa d’immediat la musculatura més profunda.
Davant d’aquest escenari de moviment constant, el nostre sistema nerviós central no pot predir per on vindrà la força i ha d’ajustar la postura desenes de vegades per segon. Aquest procés involuntari aconsegueix reclutar una quantitat de fibres musculars molt superior a la de qualsevol exercici estàtic al qual estiguem acostumats al nostre centre esportiu de referència.
Entrenar el que el gimnàs oblida
Hi ha un altre factor determinant que explica per què aquesta pràctica mil·lenària guanya tant de terreny en la literatura científica actual. (A la majoria ens fa falta millorar aquest punt urgentment). El treball amb maçes entrena de manera específica la rotació, un patró de moviment que els gimnasos convencionals solen deixar de banda de manera sistemàtica i que la nostra esquena agraeix profundament.
El múscul que surt més beneficiat de tot aquest engranatge és l’oblic intern, l’encarregat directe de tibar la fascia toracolumbar per estabilitzar la columna com si portéssim una faja protectora natural. Al mateix temps, s’activen amb força els multífids, aquells petits músculs situats vèrtebra a vèrtebra que acostumen a atrofiar-se quan patim de dolor lumbar crònic.
El resultat final d’incorporar aquesta metodologia es tradueix en una columna molt més ferma, unes espatlles estables, un agarre potent i una postura corporal notablement millor. (Tot el nostre cos notarà el canvi des de la primera sessió). Això sí, cal mantenir els peus a terra i recordar que la nutrició juga un paper clau si el nostre objectiu estètic passa per lluir un abdomen marcat davant del mirall.
Evidentment, aconseguirem enfortir la zona de manera radical i guanyar en salut funcional, però la definició muscular depèn directament de la nostra dieta diari i del percentatge de greix corporal. Si la capa de greix és elevada, cap exercici antic ni modern podrà mostrar el fruit del nostre esforç sota la samarreta.
La ciència continua avançant per demostrar-nos que de vegades mirar cap al passat és la millor manera de solucionar els problemes físics del nostre present sedentari. Queda per veure si ens atrevirem a deixar anar les clàssiques mancuernes per provar aquestes eines d’acer en la nostra pròxima visita a la sala d’entrenament.
