La selecció de futbol masculí de Catalunya ha signat un dels seus millors partits de la seva història en golejar Jamaica. Els homes de Gerard López han estat sublims. Alguns d’ells han demostrat el perquè de la seva consolidació a l’elit, i d’altres s’han reivindicat quan més ho necessitaven. En el retorn de la quadribarrada tres anys després, i amb absències cèlebres, s’ha demostrat que es podria competir perfectament en els grans tornejos internacionals. Gerard Deulofeu ha obert la sagnia golejadora amb un festival de reggae en el primer temps, i Álex Collado l’ha tancat amb un afterparty a l’altura en el segon (6-0).
Sí, aquest equip s’ha exhibit tot i les absències de renom. Ni Gerard Moreno, ni Héctor Bellerín, ni Dani Olmo, ni Sergio Busquets, ni Jordi Alba, ni Gerard Piqué ni Eric Garcia hi eren. Tot i això, el nivell ha estat pels aires. I tot ha començat de cara. Quan encara entraven gironins i gironines a Montilivi, Jamaica ha regalat el primer. En una sortida de pilota nefasta, amb una passada fluixíssima del lateral Talbott al seu porter, Gerard Deulofeu ha pescat la pilota i, driblant el mateix porter, ha obert la festa. A partir d’això, el conjunt local s’ha relaxat en el bon sentit de la paraula, i ha gaudit del partit. Ha seguit intens, sense permetre cap concessió.
Deulofeu, Cucurella i Riqui Puig fan art en la primera meitat
Hi havia tres grans condicionants. El primer, el desig de brindar un espectacle al públic. El segon, que aquesta selecció és un grup d’amics. Els Carles Aleñá, Marc Bartra o Riqui Puig tenen una gran relació, i això s’ha traslladat al camp. I el tercer, les ganes de reivindicació esmentades. Riqui ha brillat, i un altre amb pocs minuts aquesta temporada, Óscar Mingueza, ha complert, si bé ha estat tímid. Un dels grans noms, però, ha estat el de Marc Cucurella.
El fins fa poc lateral esquerre, reconvertit a l’extrem, ha estat molt incisiu i s’ha pres la cita com si fos la final d’un Mundial. Ha defensat, ha pressionat i ha atacat tota l’estona. I la banda dreta ha anat en sintonia amb el d’Alella. En una transició, el bètic Cristian Tello ha fet una passada deliciosa en profunditat a Deulofeu, que ha fallat en l’un contra un.
Això sí, dins de l’abismal domini de la quadribarrada, l’exblaugrana ha trobat, un altre cop quasi per casualitat, una pilota daurada. Després d’una bona passada de Riqui a Aleñá, el control del segon ha marxat desviat. Però per allà passava Deulofeu, qui ha batut amb facilitat el porter. En vint-i-cinc minuts ha liquidat la selecció nord-americana.
Però els catalans en volien més. Amb molta fam, després de tres anys sense poder jugar un partit com a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, han seguit buscant i ensumant la porteria rival. Tello ha rebut una falta al marge dret que ell mateix ha servit per aire. El seu company al Betis, Bartra, ha rematat de cap un obús cap a dins. Ni tan sols ha hagut de saltar.
El 3-0 ha provocat que els caribenys donessin una necessària passa endavant. I és que això era més que un amistós per a ells, tenint en compte que en unes setmanes jugaran partits de la Nations League nord-americana contra Surinam i Mèxic. Però ha estat en va. Només Junior Flemmings ha aconseguit inquietar un xic el porter Edgar Badia, amb un llançament de falta desviat, que ha llepat l’exterior de la xarxa. Quan Catalunya ha volgut, ha tornat. Del no-res, els cracks de l’equip s’han unit i han fet una autèntica obra d’art.
Riqui Puig ha rebut a la cantonada de l’àrea i ha dibuixat una passada que pocs veurien. En diagonal i en profunditat, ha habilitat Aleñá. El del Getafe ha controlat sol davant el porter, però en sentir-se molt pressionat, ha prolongat per a Deulofeu, un altre cop sol, a la seva dreta. I li ha cedit la pilota perquè el de Riudarenes, sense angle però amb qualitat, signés el seu hat-trick. Un 4-0 daurat al descans, que ha permès l’entrenador fer un gran carrusel de canvis.
Álex Collado i Javi Puado lideren en la segona meitat
Això ha refredat el primer quart d’hora català en la represa. Després de l’excitació inicial jamaicana, però, el monòleg ha tornat. Primer, gràcies especialment a Álex Collado. El sabadellenc, que tornarà al Barça aquest estiu, s’ha entès molt bé amb Deulofeu, en una jugada que finalment ha estat malbaratada, i que ha esdevingut precursora dels darrers canvis de López: fora el de Riudarenes i Bartra, per Salva i Ferran Jutglà. El també barcelonista ha estat un dels grans homes del segon temps, juntament a l’esmentat Collado, Pere Milla i Javi Puado.
En primera instància, Jutglà ha rebut una sublim passada de Collado, per estavellar-la al pal. Però el bandoler no ha perdonat a la segona. Roba la cartera Puado, encara la defensa, espera i, quan veu l’arribada a l’estil Usain Bolt de Jutglà, cedeix perquè aquest posi la maneta al marcador. Una exhibició increïble del combinat nacional de cap a peus.
Festival reggae de Deulofeu en el primer temps, amb Cucurella, Riqui Puig i Tello com a grans teloners, i afterparty a càrrec de Collado en el segon acte, amb els esmentats Pere Milla, Jutglà i Puado com a estandards. De fet, aquest últim ha tancat el local amb un gol de penal que ell mateix ha provocat. Un gol que ha servit per, ni més ni menys, completar la major golejada catalana de la història. I un partidàs que reobre el clàssic debat.
Tindria aquesta Catalunya el nivell per fer un bon paper en una Eurocopa i en un Mundial? Probablement, sí. Si bé la selecció jamaicana no és ni de bon tros una de les millors del seu continent i molt menys del món (ocupa la plaça número 64 al rànquing FIFA), Catalunya ha demostrat un gran potencial. Joc bonic, competència i carisma d’un equip que mereix jugar més sovint i que podria complicar les coses a les França, Alemanya o Argentina.
3
