Veure partits d’aquest Futbol Club Barcelona comença a assemblar-se a muntar-se en una muntanya russa. És un cúmul de sensacions. Hi ha una bona dosi d’adrenalina, però també de calma i control. Són molts sentiments, diferents, però que comencen a tenir el denominador comú de l’alegria. Quin Barça! És un Barça diferent dels anteriors. Per primer cop en un lustre, un entrenador està aconseguint jugar a la possessió amb criteri. Però no només es queda aquí la gran feina de Xavi Hernández en només cent dies.
Xavi ha aconseguit quelcom que fins fa uns dies semblava impossible. Xavi ha aconseguit que, ni més ni menys, Ousmane Dembélé es comprometi. Ja contra el Nàpols el francès va practicar un futbol desequilibrant però també molt seriós. No va desentonar. Quasi per primer cop va ser un jugador no només regatejador, sinó també fiable. Va pensar les diablures que va fer. Va fer-les amb sentit. El Barça no va guanyar aquell partit gràcies a Dembélé perquè Ferran Torres així no ho va voler.
Avui, el tècnic terrassenc ha premiat allò. I li ha tornat a sortir bé. És molt meritori. Molt! Xavi és l’artífex que Dembélé hagi enllaçat dos partits majúsculs. Avui Dembélé ha enterrat l’adolescent i s’ha fet home. Ha fet fora Peter Pan. I és que, per una banda, ha sigut un dels millors jugadors blaugranes de la primera part. Ha participat en els gols, estant on havia d’estar perquè aquests pugessin al marcador. Seva ha estat l’assistència a Frenkie de Jong per marcar el segon gol. A més, Dembélé sempre ha desesperat la defensa valencianista. S’ha tornat a anteposar a un Ferran aquest cop no imprecís, però sí tímid.
Però el festival del mosquit no s’ha quedat allà. Avui Mestalla ha presenciat un Dembélé uruguaià. Un jugador que ha celebrat tots els gols com si fossin seus i que sovint ha protestat decisions arbitrals. Un jugador també amb mala llet. Un jugador que ha somrigut. No és que hagi sigut un més. És que ha sigut un home. I el Barça, en les circumstàncies delicades en les quals es troba ara en termes de classificació i resultats, necessita homes.
Dembélé va arribar a Can Barça l’estiu de l’any 2017, amb Ernesto Valverde a la banqueta. Des de llavors, si bé en algunes ocasions ha mostrat la seva qualitat, ho ha fet amb comptagotes i ha decebut excessivament. Ja sigui per lesions o per falta d’actitud o de ganes. Mai ha sigut un jugador de club. Sempre ha anat a la seva. Amb l’esmentat Valverde, amb Quique Setién i amb Ronald Koeman. Però no amb Xavi Hernández.
La llegenda blaugrana té moltíssim mèrit aquí. Aquest possible ressorgiment (dos bons partits seguits encara no són suficients) no s’ha donat per casualitat. S’ha donat gràcies a la mà dreta de Xavi. Per una banda, ell ha lluitat contra tota una directiva perquè aquesta accedeixi a fer jugar al francès. Xavi, un home de futbol, va aparcar l’orgull de la venjança i va prioritzar els possibles serveis que encara podia prestar el seu encara jove soldat. Sí, a dia d’avui és seu i de ningú més.
I no només això. També el francès està rendint millor que mai i està més compromès que mai. No és pas casualitat que això passi després de les contínues mostres d’amor i confiança públiques de Xavi, i la més que segura rèplica a nivell privat. Quan confien en tu i et cuiden, és normal que donis la millor versió de tu. Xavi ho sap i està començant a recollir els fruits de la seva intel·ligència. Menció especial també a la incorporació de l’amic del francès Pierre-Emerick Aubameyang! Les coses es fan amb seny i per això el Barça de Xavi és més Barça que mai en l’últim lustre.
