Amb l’arribada de Franco al poder, Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, es converteix en el president del club. L’espanyolització del nom i de l’escut, eliminant-ne les quatre barres, va arribar l’any 1941. El club, tot i no practicar-ho en l’àmbit oficial, sinó que s’alineava amb el mateix règim que el controlava, va continuar sent un símbol del catalanisme. “Cridar ‘Visca el Barça’ era una manera de cridar ‘Visca Catalunya’!”, reconeixen diversos culers que van viure aquella etapa històrica.
De forma general, l’aficionat blaugrana es va sumar a l’anomenada “Vaga dels Tramvies” de l’any 1951, quan, majoritàriament, el públic de Les Corts va anar al camp a peu i sota la pluja. Durant els estators del franquisme, l’any 1972, el club es va sumar al manifest per incloure el català a l’escola, i un cop mort el dictador l’estadi es va tornar a omplir de senyeres per rebre al president Tarradellas en el seu retorn de l’exili.
L’any 1978, un empresari de perfil més aviat conservador i sense cap relació amb el catalanisme, Josep Lluís Núñez arriba al poder. Segons l’historiador Ramon Usall, Núñez, conscient de l’essència catalanista que impregna el club, es catalanitza el nom abans de les eleccions. La gestió de l’empresari s’allunya d’alinear el Barça amb el país, però tot i això, durant el seu llarg mandat, el Camp Nou va ser l’escenari del concert organitzat per la Crida a la Solidaritat el 24 de juny del 1981, amb el lema ‘Som una nació’.
Usall destaca una frase de Núñez que és molt il·lustrativa de la dimensió nacional del club. Durant la comissió de balanç econòmic de la temporada 1986, el president declara: “El Barça és el braç armat de Catalunya en l’esport”. D’altra banda, el periodista Vicenç Villatoro resumeix els anys de Núñez d’aquesta manera: “Volia canviar el Barça i el Barça el va canviar a ell”, en referència a l’evolució de l’empresari cap a un catalanisme relativament molt moderat. Usall, però, es mostra més reticent a reconèixer el catalanisme, encara que d’un perfil molt suau, de Núñez. L’historiador creu que Núñez “es considera catalanista, però perquè en alguns moments utilitza aquesta carta per controlar millor l’entitat“, un fet que deixa palesa, un cop més, la identitat pròpia del club.
L’any 2003 és un any de canvi a tots els nivells. El club torna a identificar-se amb el catalanisme sense cap mena de mania. Joan Laporta declara: “Som la junta més catalanista de la història”. De fet, el mateix president es declara obertament independentista. El 2005 la senyera apareix per primer cop a la samarreta del club, i durant un Gamper se’n desplega una de gegant. Cinc anys després, el club cedeix l’estadi com a seu dels referèndums municipals per la independència.
L’arribada de Rosell a la presidència, amb un perfil més moderat, suavitza les expressions del club. Així i tot, el club es mostra contrari l’any 2010 a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, i el mateix Rosell permet que la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 passi pel Camp Nou. Els anys posteriors, amb Bartomeu a la junta, el club es mostra molt tebi en les seves postures i actes en relació al país. El més recordat és l’espectacle que va oferir l’entitat l’u d’octubre del 2017, a l’hora de jugar, o no jugar, el partit de Lliga davant Las Palmas UD.
Amb el retorn de Laporta a la presidència del club, les crítiques de diversos sectors han tornat a brotar. Segons Usall, aquesta postura de qui pretén “despolititzar el club” només és una via malintencionada d’alinear-lo amb qui “legitima l’actual statu quo”. Qui vol que el Barça no s’impliqui en política, precisament el què vol és implicar-lo més que mai, però cap al seu bàndol. Ramon Usall repeteix una frase que sentencia la seva anàlisi: “Criticar les postures polítiques que prengui el club a favor del catalanisme és, o desconèixer totalment la història del Barça, o tenir mala fe“.
