Quantcast
Els vincles entre el Barça, el catalanisme i l’independentisme (1899-1939) – Món Esport

Els vincles entre el Barça, el catalanisme i l’independentisme (1899-1939)

El club que presumeix de ser "Més que un club" té una història per acreditar-ho

El debat sobre el paper que ha de jugar el Barça al voltant del país, i el seu posicionament polític, ha tornat a emergir amb força d’ençà de la victòria de Joan Laporta a les eleccions. Però un fet clar i evident és que els vincles polítics del Barça amb el catalanisme són pràcticament tan antics com el mateix club. De fet, es podrien considerar, fins i tot, indestriables l’un de l’altre.

L’alineació d’un club amb un posicionament polític, social o cultural, no és un fet puntual. Equips com el Celtic, els Rangers de Glasgow, o l’Athletic de Bilbao, tenen un marcat matís polític, cultural o fins i tot religiós en el cas escocès, que xopa totes les esferes dels clubs en qüestió. De fet, en el cas de l’equip basc com ben és sabut, condiciona la confecció de les plantilles.

En el cas del Barça comença l’any 1908. Amb Joan Gamper a la presidència, i amb l’entitat a punt de desaparèixer, el suís reorganitza el club al voltant de tres punts vertebrals: un d’ells era el catalanisme. Relacionar el Barça amb aquest moviment, en aquell moment principalment organitzat al voltant de la Lliga Regionalista, va permetre al club ampliar la seva massa social, agafar popularitat i embranzida en uns anys que serien vitals per l’esdevenir de l’entitat.

Durant els anys següents, el Barça seguiria fent passos en aquesta direcció. L’any 1916, amb Gaspar Rosés a la presidència, es va adoptar el català com a llengua oficial del club. Fins i tot, l’entitat es va arribar a pronunciar a favor de la demanda feta per la Mancomunitat l’any 1918 d’un Estatut d’autonomia per Catalunya. Segons l’historiador Ramon Usall, ja en aquell moment, els èxits del Barça es consideraven en diversos mitjans com les victòries que Catalunya “no podia tenir com a nació”. Usall afegeix, en referència a les crítiques de qui opina que la idiosincràsia del Barça no hauria d’estar relacionada amb un moviment polític: “negar aquesta vinculació és una mostra total de desconeixença de la història i de l’essència mateixa del club“.

Més concretament, Usall esgrimeix com a exemples un parell de fets molt destacables de principis de segle. Un és molt conegut: la famosa xiulada a la Marxa Real l’any 1925 que va costar el tancament del Camp de Les Corts. L’altre, pot ser no tan conegut, el decret de dos dies de dol a l’entitat blaugrana per la mort de dos independentistes irlandesos durant la Guerra d’independència d’aquell país l’any 1919.

Durant els anys de la República Espanyola, que van garantir un cert nivell de llibertat política respecte al país, des del Barça es van impulsar cursos de gramàtica catalana, es van crear comissions culturals, i es va participar a “l’homenatge als màrtirs del 1714” cada Diada Nacional. A més, en aquella dècada dels anys trenta, el club passa a ser soci protector de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i participa en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll l’any 1933.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, el club viu l’episodi més punyent de la seva història fins aquell moment. El seu president, Josep Sunyol, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, és afusellat al front d’Aragó per les tropes franquistes. La Guerra Civil i la derrota consegüent aboquen al club a una nova dinàmica històrica, desconeguda fins aleshores.

Dos dies després de la caiguda de la ciutat, el català va ser utilitzat per últim cop en un document oficial del club, una pista per on anirien les coses els anys vinents i l’intent d’esborrar qualsevol rastre de què havia estat el Barça fins aleshores. De fet, es va arribar a proposar un canvi de nom de l’entitat per passar a anomenar-se “España“. L’essència del club queda palesa tant en l’acció dels propis, com en la reacció dels rivals.

Més informació

Nou comentari