Quin mantra, eh, el de “no s’ha de barrejar futbol/esport/cultura/cinema/… i política”. Encara hi ha moltíssimes persones que s’atreveixen a repetir-lo, en el cas del futbol, en uns dies en els quals ha quedat demostrat, després de la victòria de Joan Laportaa les eleccions del Futbol Club Barcelona, que considerar que esport i política no van de la mà és una autèntica bestiesa. Per una banda, el ministre de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes, va demanar a Laporta l’endemà de les eleccions que no posés “el club al servei de la independència”, sense que Laporta hagi fet, encara, cap acció que li pugui haver fet pensar que ho farà. També han aixecat polseguera unes paraules del nou president del Barça tan senzilles com que el club “defensarà els drets i les llibertats dels catalans”. Fins i tot s’han ofès alguns representants polítics, que diuen que posarà l’entitat al servei d’una ideologia. Vaja, deu ser la ideologia dels Drets Humans, perquè no se m’acut res més defensable que “els drets i les llibertats dels catalans”. De TOTS els catalans i de TOTS els culers, com ell mateix ha dit. I si a això hi sumem els insults pel simple fet de fer les piulades en la seva llengua… en fi.
Els sectors espanyolistes, fins i tot dins del si del Barça, demanen a Laporta que s’allunyi de l’independentisme. Vaja, ells diuen que defugi l’independentisme, quan el que volen dir és que deixi d’expressar-se en català, que no vulgui defensar els drets dels catalans i que faci que el club renegui dels seus valors més bàsics. És aleshores quan diuen que “no s’han de barrejar futbol i política”. Ara bé, això contrasta de forma evident amb un altre succés que s’ha produït els darrers dies. La Federació espanyola s’ha negat a reconèixer la independència de l’Estat de Kosovo en una piulada i la Federació del país balcànic ha reaccionat amb contundència: o rectifiquen, o es neguen a jugar el partit. En aquest cas, barrejar futbol i política no és cap problema. És evident que la tossuderia de no voler parlar de Kosovo com un Estat independent prové, directament, del conflicte institucional que causaria per al mateix Estat espanyol, que hauria de reconèixer quelcom que no estan disposats a fer, i més pel que significaria a nivell intern que extern. Per tant, estan fent política obertament i en aquest cas els hi és completament igual.
En qualsevol cas, qui digui que Laporta no pot ser catalanista o independentista, s’equivoca profundament. Com va dir Elena Fort, directiva del club a partir d’ara, en una entrevista a El Món, no és el mateix posar el club al servei d’un partit polític, cosa que Laporta no va fer mai entre el 2003 i el 2010 i que ja ha repetit mil vegades que tampoc no farà ara, que ser un actiu polític com a institució, així en general. Quan el mateix Laporta va denegar l’entrada dels Boixos Nois al Camp Nou, estava fent política. I això és negatiu? Gens! Qui podria estar en contra de lluitar contra la violència, el racisme, la xenofòbia, el masclisme o l’homofòbia? Potser violents, racistes, xenòfobs, masclistes i homòfobs? Potser. Quan Josep Maria Bartomeu va permetre que es jugués el partit del Primer d’Octubre, també estava fent política. Va tenir la possibilitat d’enviar un missatge al món i no ho va fer. Va donar una certa aparença de normalitat, dins de tot, i no fer res també és fer política. Al final, el terme “política” prové del grec politikós, i aleshores es deia que qui feia política, senzillament era un ciutadà, un membre de la polis. Fer política vol dir ser conscient que les accions que cada dia fas, també en aquelles coses més quotidianes, tenen un impacte en la societat. Per tant, gairebé qualsevol decisió que prengui Laporta serà política. També ho eren les de Bartomeu, les de Rosell, les de Gaspart, les de Núñez o les de Florentino Pérez i Enrique Cerezo. Ah, i sabeu com deien els grecs a aquells que volien apartar-se de la vida de la polis, és a dir, aquells que no volien ser éssers polítics? Doncs així: IDIOTES.
