Leo Messi és jugador del Paris Saint-Germain actualment. Tot i això, el temps del seu contracte s’esgota. Queden exactament tres mesos perquè es pongui el sol. Un temps en el qual el campió del món seguirà esfullant la flor. “Renovo?”, “torno al Barça?”, “emprenc l’aventura americana?”, “torno als meus inicis de la mà de Newell’s Old Boys?” seran les preguntes que es farà.
En les darreres hores, però, l’opció que guanya més força és la del retorn a casa seva. Al Futbol Club Barcelona. Al Camp Nou (o a l’Estadi Olímpic Lluis Companys). A les platges de Castelldefels. Al sol mediterrani. A l’equip entrenat pel seu amic Xavi Hernández, liderat pel seu amic Sergio Busquets i governat per l’estrella consolidada Robert Lewandowski i les emergents Pedri González, Gavi, Ronald Araujo o Jules Koundé.
I quan es parla d’aquest retorn, el més fàcil és parlar d’un last dance. Si Messi torna al Barça, efectuarà un last dance. Això, traduit de l’anglès, significa últim ball. Però per què es fa servir aquesta expressió?
L’esplendorosa carrera de Michael Jordan als Chicago Bulls va acabar amb un inesperat ‘last dance’
L’origen del terme last dance està lligat a la carrera d’un altre GOAT. En aquest cas, no del futbol, ja que aquest ho és Messi, sinó del bàsquet: l’exbasquetbolista estatunidenc Michael Jordan. Jordan és el més gran de tots els temps per molts motius. Per la seva qualitat, pels seus sis anells guanyats, per haver dut els Chicago Bulls a la glòria i, a la vegada, pel seu misticisme.
Jordan va començar brillant quasi des del bressol. En el bàsquet universitari ja destacava. En la Universitat de Carolina del Nord, mentre estudiava geografia, enlluernava als parquets de la seva i d’altres facultats. Tot això, fins que es va presentar al draft de la NBA de 1984. Allà va ser quan va fitxar pels Bulls, i quan tot va començar.
I va començar de forma fulgurant. En la seva primera temporada, Jordan va ser nomenat el Rookie de l’any, va ser inclòs en el partit de l’All-Star, i va batre el rècord de la major puntuació en un partit per part d’un jugador debutant en una temporada de NBA, amb 49 punts contra els Detroit Pistons. Quina carta de presentació!
Durant els primers anys a la millor competició de bàsquet del món, Jordan volava, amb l’excepció d’una lesió que el va apartar un temps de les pistes. Els Bulls, en canvi, no l’acompanyaven. No va ser fins l’any 1989 quan van aconseguir una important fita: el subcampionat de la conferència est.
Aquell any, l’equip va experimentar un gran punt d’inflexió: es va contractar el llavors assistent Phil Jackson com a entrenador i, alhora, sang nova de la mà de jugadors prometedors. Aquestes dues circumstàncies, unides al talent de Jordan, van multiplicar les prestacions dels Bulls. La temporada regular del jugador i de l’equip van ser magnífiques… fins que es van tornar a topar amb els Pistons.
Va ser en una nova final de conferència, en la qual van tornar a caure. Això, lluny de generar dubtes, va augmentar l’ambició de Jordan. Tant va ser així, que l’any 1991 per fi van poder assolir la final de la NBA, eliminant precisament els Pistons a la final de conferència, i van ser campions, derrotant els Lakers.
Aquesta victòria va obrir un espectacular cicle victoriós: els Chicago Bulls de Michael Jordan van guanyar sis anells d’NBA en set anys. El camí, però, va ser accidentat. L’any 1993, després d’assolir l’or olímpic a Barcelona 1992 amb el famós Dream Team, Jordan es va retirar del bàsquet. Va expressar que ja no estava tan motivat. A més, havien assassinat feia poc al seu pare.
Jordan va sorprendre encara més en iniciar una carrera al bèisbol que va durar poc. Resulta que, sense ell, els Bulls van caure en picat i van passar de guanyar anells a patir per classificar-se als Play-offs. L’ambiciós Jordan va decidir tornar al bàsquet i a l’equip, tot anunciant-ho a través d’un butlletí de premsa amb un clar “I’m back” (he tornat). En un inici, com que el seu famós dorsal 23 havia estat retirat en el seu honor, va lluir el 45, però després va tornar al mateix 23. Els Bulls, doncs, van tornar a reinar.
Després de guanyar tres anells consecutius, entre 1991 i 1993, i de la treva explicada, van arribar nous triomfs. Amb el parèntesi de l’any 1995, en el qual van caure en la semifinal de la conferència, el següent van tornar a guanyar. El fitxatge de Dennis Rodman va elevar el nivell, i això es va notar. Els Bulls van tornar a guanyar la NBA, amb el quart MVP per a Jordan.
L’any següent, ho van tornar a fer. Van tornar a guanyar la NBA, amb una final èpica contra els Utah Jazz. Era l’estiu de 1997. Jordan ja ho havia guanyat tot, i ja tenia la millor carrera de tots els temps i de totes les dimensions. I el tècnic Phil Jackson? Més del mateix. Portava vuit anys ininterromputs dirigint la franquícia. Tot plegat va generar un desgast que va estar a punt d’acabar amb aquell cicle.
Durant les finals de 1997, l’entrenador es va reunir amb el propietari dels Bulls per comunicar-li que no continuaria l’any vinent. També Jordan, en un conflicte amb Jackson, va deixar entreveure això. Finalment, van anunciar que continuarien. I l’entrenador va batejar aquella següent i última temporada com el last dance. Van ballar tan bé, que van guanyar el sisè anell. Ho van fer en una nova final èpica, contra els Utah Jazz, amb una cistella final de Jordan.
Messi ho ha fet tot al futbol… excepte un ‘last dance’
El last dance, doncs, és el concepte que explica aquell últim any de Jordan en els Bulls (si bé va prolongar la seva carrera dues temporades als Washington Wizards). Però també, cada vegada més, és el concepte amb el qual es coneix el possible retorn de Messi al Barça.
Seria un moviment històric per tot el que significa Messi per al Barça, el Barça per a Messi, i Messi per al futbol. Ho faria, com s’ha dit, amb un equip i un entrenador que estan creixent. I amb el títol tan desitjat de la Copa del Món. Messi ja juga a futbol per pura passió: ja ho ha fet tot. Excepte el seu particular last dance.
