El Futbol Club Barcelona femení ha perdut la final de la UEFA Women’s Champions League contra l’Olympique de Lió en el partit amb més expectació de la història de l’equip. Les franceses, més reines d’Europa que mai, no han donat opció a les catalanes que, de totes maneres, han fet i estan fent una temporada brillant. Tant és així, que han aconseguit arreplegar 2.500 aficionats i aficionades només al centre neuràlgic de Barcelona: la Plaça Catalunya. Uns aficionats que han vibrat, xisclat i, finalment, plorat. Així és el futbol i així és la vida.
El cartell ja era històric. L’ajuntament de la capital catalana ha estat a l’altura de la cita, premiant l’equip de Jonatan Giráldez amb tota una pantalla gegant al barri de Ciutat Vella. Tot i que la gran final iniciava a les set de la tarda, a partir de les cinc l’espai ja ha començat a omplir-se. A poc a poc els i les barcelonistes han tenyit la Plaça Catalunya de blau i grana, atrets per la gran tasca d’un speaker i una DJ, ànimes de la festa.
Una festa que a la prèvia s’ha donat amb bandes sonores mítiques catalanes. Els Catarres, Búhos o Oques Grasses obligaven a la gent a ballar. No era per a menys. Pràcticament amb la pandèmia oblidada, i amb un partit històric a pocs minuts de començar. Els milers de persones han ballat fins al xiulet inicial de l’àrbitre del partit a Torí.
De la rauxa prèvia a la tensió del matx
Perquè a partir d’aquí, la tensió s’ha apoderat de la gent. S’ha passat de la festa a una vetlla. Ràpidament ha quedat clar que tocava suar. I patir. I és que des de l’inici el Lió ha dominat el matx. No ha deixat respirar a ningú. Això ha generat que l’afició s’agafés a qualsevol cosa, i que celebrés coses relativament residuals, com les recuperacions de pilota de la defensa catalana.
La circumstància esmentada s’ha maximitzat quan les franceses ja estaven per davant al marcador i buscaven amb molta intensitat el segon gol. Cada vegada hi havia més silenci, i cada cop retrunyien més els comentaris de la retransmissió de DAZN. El segon i tercer gol del Lió han esdevingut dures ganivetades. Això sí, el gol d’Alexia Putellas a les acaballes del primer temps ha estat balsàmic. La gentada s’ha desfogat. Ha cridat el que s’havia contingut durant els anteriors quaranta minuts.
La segona part, una oda al futbol de bar
El descans, que ha servit perquè la gent recuperés forces i, valgui la redundància, descansés després de quaranta-cinc minuts en forma de tres gerros d’aigua freda, ha donat pas a un segon acte molt passional. Dues coses han quedat clares: que el Lió és molt superior al Barça i que la gent està, definitivament, enamorada d’aquest Barça.
En una segona meitat en què les de Sonia Bompastor han perdut tant de temps com han pogut, la gent barcelonina s’ha encès de valent. Era com si fos dins de l’estadi. Ha esbroncat i insultat l’àrbitre i les jugadores rivals com mai no s’havia vist en un partit de futbol femení. Semblava el típic partit del Barça masculí vist en un bar, en què desconeguts s’uneixen amb un objectiu: que unes persones vestides de blau i grana guanyin un partit. I saben què? Això enamora.
Les llàgrimes blaugranes al final del partit
Quan els set minuts de temps afegit agonitzaven, la gent ja despertava del somni. I despertava en estat de xoc. Amb llàgrimes. I quina dolçor! Molta gent ha plorat quan ha vist a través de la gran pantalla que les seves heroïnes ploraven a la gespa. Alèxia Putellas va definir la possible victòria al Lió com una pel·lícula, tenint en compte que es podia completar un cicle de la revenja. Finalment la pel·lícula ha estat de drama i, alhora, d’amor.
El Barça femení ja no va de superació. El Barça femení ja s’ha superat. Els nens i les nenes que hi havia a Plaça Catalunya seran els i les joves que posaran el femení a l’altura del masculí en termes mediàtics. Perquè Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas i companyia s’ho mereixen. Perquè les seves llàgrimes són sinceres i compartides. Perquè les seves llàgrimes són les de 2.500 persones que han fet història a Plaça Catalunya. Perquè malgrat tot, són molt bones. El curs vinent, l’afició més especial del món seguirà omplint el Camp Nou. I, si Déu vol, omplint places. Amb el xiulet final de l’àrbitre diverses persones han plorat. Ha plorat Barcelona i ha plorat tot un país. Que aviat hi tornarà.
