No hi ha manera. El Barça s’ha acomiadat, de la forma més cruel possible, de la possibilitat de guanyar el primer títol de la temporada i reforçar el projecte de Ronald Koeman. El conjunt blaugrana ha estat derrotat per l’Athletic Club a la final de la Supercopa d’Espanya (2-3). El doblet de Griezmann no ha servit als culers per adjudicar-se un títol que, certament, és menor, però que també hagués esbossat un somriure més que necessari al barcelonisme. Leo Messi ha acabat expulsat per una agressió a un rival que ha utilitzat molt males formes per endur-se el seu tercer trofeu de la competició organitzada per la Federació Espanyola.
Por a perdre
La primera edició de la reformada Supercopa d’Espanya va ser el principi del final per al Barça. Va ser eliminat a la semifinal contra l’Atlètic de Madrid tot i fer un bon partit, Ernesto Valverde va ser acomiadat i, a partir de llavors, tot plegat es va anar torcent fins que els culers van tocar fons a Lisboa. Un any després, el futbol ha concedit una oportunitat d’or al conjunt blaugrana per tancar el cicle i iniciar-ne de nou farcit d’alegries. El projecte de Ronald Koeman, tendre, ha encarat la final de la competició de nou format, enguany celebrada a Andalusia per la pandèmia, amb el títol de campió entre cella i cella. Semblava que no hi havia cap altra opció. Semblava que el trofeu havia d’acabar a les vitrines del Camp Nou. No ha estat així.
L’Athletic Club, que també travessa un moment de fragilitat malgrat que l’arribada de Marcelino García Toral li ha canviat la cara, ha estat l’última pedra del camí del Barça cap a la Supercopa d’Espanya. La primera meitat de la final ha seguit el guió que, tradicionalment, acostumen a tenir els 45 minuts inicials de la majoria de compromisos decisius. La por a perdre ha pesat més que les ganes de guanyar, ambdós equips han vigilat molt a l’hora de cometre errors en zones de risc i, en atac, els nervis i el desgast de les semifinals ha provocat imprecisions, nervis i, en general, poca vistositat. Els porters –Ter Stegen i Unai Simón – han tingut poca feina i les ocasions clares, així com l’aparició del talent de Dembélé, Pedri o De Jong, han brillat per la seva absència.
Leo Messi, que tot i que ha estat dubte fins al darrer moment no s’ha volgut perdre l’enfrontament més important del que portem de temporada, ha detectat a la mitja hora de joc que havia de participar més. I, és clar, quan l’argentí ha aparegut, han començat a passar coses. La tranquil·litat tensa s’ha acabat. En una d’aquelles parets del capità amb Jordi Alba, de fet, el Barça ha aconseguit colpejar. L’argentí no ha pogut xutar bé, però Griezmann ha estat molt atent, ha caçat la pilota i ha etzibat un xut potent per avançar els culers. El francès ha culminat de la millora manera possible una primera part en què ha estat actiu. Quan els lleons són esgarrapats, no obstant això, la seva reacció no consisteix a amargar-se. Ni de bon tros. No han hagut de passar ni dos minuts perquè De Marcos rematés a la perfecció una centrada precisa d’Iñaki Williams –que Alba ha defensat desastrosament– i el marcador tornés a estar igualat.
Dia G
Una xerrada de capità Messi als seus companys durant el descans –quan Mingueza ha substituït Sergiño Dest– ha evidenciat que l’argentí volia guanyar la Supercopa. Que fos un títol menor no volia dir que no fos important. Sobre el terreny de joc, però, la imatge del Barça no ha millorat excessivament a la represa. La gespa, gens ràpida i molt irregular, no ho ha posat gens fàcil. L’àrbitre, permissiu amb la intensitat basca, tampoc. L’Athletic Club, per la seva banda, ha seguit mostrant-se poc creatiu amb la pilota als peus, però ha espantat els de Koeman amb una acció a pilota aturada mal defensada que Raúl García ha convertit en gol. Per sort, el davanter de Pamplona estava lleugerament avançat i, per tant, la diana ha estat anul·lada pel VAR per fora de joc. Els blaugrana han gaudit d’una nova vida que han estat a punt de desaprofitar instantàniament, ja que poc després Iñaki Williams ha gaudit d’una nova ocasió per fer el segon.
Més enllà de les dues mossegades dels de Marcelino, la final ha transcorregut sense que passés massa cosa. El Barça ha estat ordenat en defensa, rigorós en la competitivitat, i s’ha limitat a ser contundent en l’oportunitat clara amb què ha comptat per intentar dictar sentència. Jordi Alba ha habilitat Griezmann a la frontal de l’àrea petita i el francès, a plaer, ha fet el segon i ha deixat molt clar que volia que avui fos el seu dia. Que, per fi, es mereixia viure la seva nit màgica com a culer. El Petit Príncep ha estat més letal que mai, però no ha pogut assaborir la glòria en la seva plenitud, ja que, en els darrers instants, Villalibre ha tornat a igualar el marcador. Ho ha fet amb una gran finalització a una jugada a pilota aturada molt semblant a la del gol anul·lat a Raúl García. Error imperdonable en el moment més inoportú.
Continua el malson
Per acabar de fer més gran la ferida, la pròrroga no ha pogut començar més malament per al Barça. Williams ha rebut una passada a la frontal de l’àrea i ha fet un extraordinari golàs per obligar el conjunt blaugrana a remar a contracorrent. Koeman ha fet entrar Riqui Puig per intentar sacsejar el partit, i la realitat és que l’entrada del de Matadepera s’ha notat i molt. Els culers han tret l’orgull i s’ho han deixat tot sobre la gespa, però s’han topat amb un Athletic molt intens que ha rascat tant com ha pogut, que ha agraït una tolerància i permissibilitat arbitral inacceptable i que ha perdut molt de temps. Massa. En la mitja hora del temps extra s’ha vist molt poc futbol. A la desesperada, els catalans han creat molt poc perill i han estat lluny de forçar els penals. Una vermella directa a Leo Messi, cansat de rebre faltes sense ser penalitzades, per agressió a Villalibre ha servit per explicar a la perfecció un nou final molt trist. Continua la frustració. Continua el malson.
