Quan el Barça va encaixar tres gols a l’estadi de la Roma i va caure eliminat dels quarts de final de la Champions el 2018, la frustració i la incredulitat es van apoderar del barcelonisme. Tot i això, els culers van intentar aixecar-se del cop i la temporada vinent es van plantar a la semifinal. No cal ni explicar què va passar a Anfield. A partir d’aleshores, la final de Copa a Sevilla contra el València, la tragèdia de Lisboa, el darrer partit de la fase de grups d’aquesta temporada contra la Juventus… sempre el mateix guió, sempre la mateixa pel·lícula.
Amb un optimisme poc propi del barcelonisme dels darrers anys, el Barça s’enfrontava a l’Athletic Club de Bilbao a la final de la Supercopa d’Espanya, un títol molt menor, amb la intenció d’iniciar un trànsit cap a un canvi definitiu d’actitud. La realitat, però, ens ha tornat a situar al mateix maleït escenari. Sempre el mateix. Des de l’inici del partit, ha quedat clar que alguna cosa no rutllava. El Barça ha estat extremadament incòmode durant tot el partit i el plantejament de Marcelino s’ha menjat el de Koeman.
Tanmateix, Griezmann ha estat molt efectiu i ha avançat l’equip. El Barça no ha pogut ni gestionar l’avantatge perquè De Marcos ha empatat de seguida. A les acaballes del partit, el francès ha tornat a marcar. Doncs quan estàvem pràcticament al temps afegit, Villalibre ha empatat. Ha passat exactament el mateix que a Roma o a Anfield. De la forma amb la qual han anat passant els minuts, la sensació de la tragèdia ha sobrevolat l’estadi constantment, fins que, Williams, amb un golàs espectacular, s’ha vestit de Manolas, Origi o fins i tot Coutinho per clavar una nova llança a un Barça que està mort des de fa temps i ha certificat el que s’ensumava des del xiulet inicial.
Ara, la notícia de l’ajornament de les eleccions cau com una gran llosa sobre el barcelonisme. El club no es pot renovar fins, com a mínim, al 7 de març i els culers es continuaran trobant tancats en aquesta presó psicològica de la qual és tan i tan difícil escapar. L’agressió de Messi a Villalibre que ha suposat l’expulsió de l’argentí serveix com a descripció gràfica de la frustració d’un barcelonisme que no es pot ni agafar a la proximitat d’un canvi a la junta directiva per trobar esperança en algun lloc.
