Kylian Mbappé és, segurament, l’actual millor futbolista del planeta. Malgrat que Leo Messi va guanyar la darrera Pilota d’Or, l’argentí ja no té la forma que va tenir durant els seus grans anys al Barça i, fins i tot, en els darrers. Erling Haaland és un gran jugador, molt decisiu, espectacular i desequilibrant, però encara no ha protagonitzat grans nits. Homes com Neymar Jr, Robert Lewandowski o Cristiano Ronaldo encara són molt grans. Però Mbappé aglutina potència, velocitat, lideratge, carisma, olfacte de gol i un munt de qualitats més. És campió del món, i no trigarà gaire a ser-ho d’Europa ni en guanyar la Pilota d’Or.
Fins que ha arribat l’exhibició de Karim Benzema contra el Paris Saint-Germain en la tornada dels vuitens de final de la Champions., Mbappé estava sent el millor. Fins que els seus companys s’han relaxat i, fins i tot, espantat, Mbappé havia marcat l’únic gol de l’anada, l’únic de la tornada, li havien anul·lat dos gols per fora de joc i, en definitiva, estava capitalitzant tot el perill parisenc en les seves botes. Finalment, l’extrem ha estat opacat pel seu paisà.
En condicions normals, totes les portades parlarien avui de Mbappé. Amb només 23 anys, és el líder d’un equip que compta amb Leo Messi, guanyador de set Pilotes d’Or i quatre Champions; Neymar Jr, qui apuntava a dominar l’univers futbolístic un cop l’argentí i Cristiano Ronaldo baixessin els seus rendiments; o Marco Verratti i Ángel di María, dos jugadors molt contrastats. És un equip brillant en termes de noms. Per a les videoconsoles és meravellós. Però pel futbol realitat no.
Fa anys que el PSG improvisa. Podria tenir com a model el cas del Manchester City. L’equip anglès està presidit per xeics dels Emirats Àrabs Units, i per tant també té un pressupost multimilionari. La diferència, però, radica en el fet que aquests tenen un pla. Tenen un projecte. Van contractar el millor entrenador del món, Pep Guardiola, i confien en ell en la victòria i també en la derrota. Si bé el tècnic de Santpedor ha acumulat decepcions a la Champions, sempre han estat a mort amb ell. Òbviament també han acompanyat els grans resultats a nivell nacional. El deixen treballar.
El PSG, però, és un club que actua a base de ràfegues. A base d’improvisacions. A base d’impulsos. És un equip de curt termini. És un equip sense projecte. Si una temporada cau eliminat de la Champions, la següent acaben prescindint de l’entrenador. En poques paraules, no tenen els coneixements en futbol que tenen els dirigents d’equips que triomfen. No tenen els coneixements ni el tremp que sí tenen els presidents del Manchester City esmentat, del Bayern de Munic, del Reial Madrid o del Futbol Club Barcelona.
El PSG va assolir el seu sostre a Europa amb el subcampionat de l’any 2020. Després de deixar pel camí en les eliminatòries el Borussia Dortmund d’Erling Haaland, l’Atalanta del Papu Gómez i l’RB Leipzig. I van caure molt dignament a la final, contra un Bayern infranquejable. L’entrenador de l’equip parisenc era Thomas Tuchel. Un tècnic amb experiència i amb criteri. El seu PSG era una extensió de la seva visió del futbol.
Tot i aquest èxit, el desembre de la temporada següent, després que les relacions entre l’entrenador i els dirigents s’espinés, aquests van decidir prescindir de l’alemany. Una decisió incomprensible. Van trencar les ales d’un projecte que prometia molt. Ho van fer, a més, en mig d’una temporada. I què va passar amb Thomas Tuchel? Després de fitxar pel Chelsea aquella mateixa temporada, que havia prescindit de Frank Lampard, va guanyar ni més ni menys que la Champions League. Va demostrar que valia (i val) molt, a diferència dels dirigents que l’acabaven de fer fora.
Aquest és un dels molts casos que expliquen que el PSG no és un equip gran. No és un equip preparat per escriure la història del futbol. Almenys del futbol tal com un l’ha concebut fins ara. L’Olimp del futbol ha entès, fins ara, de projectes seriosos. D’anys de decepcions i, per tant, d’aprenentatges. De llargs terminis. Alex Ferguson va trigar 13 anys, des que va ser contractat pel Manchester United, en guanyar la seva primera Champions. 13 anys! Sembla una barbaritat. Però els dirigents de l’equip anglès van tenir paciència, i això els va acabar donant la raó.
En canvi, el dia de demà probablement Nasser Al-Khelaïfi i companyia prescindiran de Mauricio Pochettino. En lloc de confiar en l’argentí perquè formi un projecte a llarg termini i perquè els jugadors s’acostumin a ell i ell als seus jugadors, tiraran la paret a baix i començaran a construir una de nova.
I així és impossible assolir l’objectiu que pretén assolir Kylian Mbappé. El francès té potencial per acabar apareixent a les enciclopèdies del futbol com un dels millors jugadors de la història i, per suposat, com el millor de l’actual època. Messi va succeïr Ronaldinho com a millor jugador del planeta, i Mbappé aspira a fer el mateix amb l’argentí.
El francès va ser un dels grans artífexs de la victòria de França al Mundial del 2018. I ha meravellat el públic de l’esport més popular en moltes ocasions amb exhibicions. Per exemple, amb el hat-trick que va fer en el Camp Nou al Barça de Koeman, o la seva gran actuació contra el Madrid enguany.
Per tant, si Mbappé vol assolir l’objectiu esmentat, no pot seguir confiant en els dirigents del PSG. Necessita desembarcar a un equip que tingui jugadors de l’envergadura de Carles Puyol, Raúl González, Cristiano Ronaldo, Hristo Stóitxkov o Steven Gerrard. Necessita afegir-se a una plantilla amb líders. A un equip sense nens, i amb homes. Al Liverpool de Virgil van Dijk i Jürgen Klopp, o al mateix Reial Madrid de David Alaba, Casemiro i Benzema. Mbappé necessita deixar la plantilla d’estrelles en la qual juga, que tenen clàusules surrealistes amb les quals si saluden els seus aficionats reben diners extra. Mbappé mereix un projecte seriós i no un circ mediàtic que es fa passar per equip de futbol.
