Ha arribat el dia. El més esperat per mig món, i el menys esperat per l’altra meitat. El Mundial de la vergonya comença. La FIFA dona el tret de sortida a la Copa del Món de Qatar. Un torneig que es disputarà amb sang i suor, en unes infraestructures construïdes a base d’encara més sang i suor. Han passat 4.371 dies des que el màxim organisme del futbol mundial s’hagués embrutat de corrupció per donar el torneig més maco de tots a un país amb un dels pitjors règims. Assassinats, suborns, altres crims i misèria amb l’excusa de la pilota. El forat negre del futbol ja està obert.
No és que sigui polèmic, com s’està dient últimament… És que és deplorable. A Món Esport vivim la prèvia d’aquest certamen amb molta frustració. Al cap i a la fi, dins d’aquest pastís hi ha contingut esportiu. Per això, la nostra obligació com a periodistes és parlar-ne. Però ho farem d’una manera el més honesta i rigorosa possible, responent als valors que tenim i que considerem que xoquen amb Qatar 2022. I ho farem perquè la nostra audiència no necessiti encendre la televisió i mirar els partits. I pugui, per tant, boicotejar a gust.
Així va comprar el règim de Qatar el Mundial
Aquest projecte es va convertir en una realitat el 2 de desembre de 2010. En una cerimònia a la seu de la FIFA, i estona després d’haver donat a Rússia la cita de 2018, el llavors president Joseph Blatter va anunciar que Qatar albergaria el Mundial de 2022, donant pas a l’eufòria i els crits dels membres de la candidatura asiàtica. Una eufòria estranya.
I és que després s’acabaria descobrint que aquells membres ja coneixien aquella decisió abans que Blatter la comuniqués. Així que estaven actuant. Però com el van comprar? Per què? En primer lloc, cal repassar a quines altres candidatures va guanyar Qatar. Es va imposar, concretament, a les dels Estats Units, Corea del Sud, Japó i Austràlia. Països que clarament complien més condicions per guanyar el dret a organitzar el Mundial. En la votació teòricament democràtica es van fer quatre rondes, per anar descartant candidatures i perquè n’acabessin quedant dues. El país àrab les va guanyar totes, sempre amb una àmplia majoria, tot imposant-se, al final, a la favorita, la nord-americana.
El Paris Saint-Germain, immers en l’escàndol
Una votació democràtica en la teoria, però corrupta en la pràctica. Perquè posteriorment, la revista France Football, en la investigació coneguda com a Qatargate, va destapar, entre altres coses, una reunió feta a París el novembre anterior, entre el llavors president francès, Nicolas Sarkozy, l’actual emir de Qatar, Tamin bin Hammad al-Thani, el llavors president de la UEFA, Michel Platini, i el llavors propietari del Paris Saint-Germain, Sebastian Bazin.
Allà, es va acordar que Platini votaria a favor de Qatar, a canvi que el país ajudés el PSG a superar una crisi financera. Mesos després, l’any 2011, el fons qatarià Qatar Investment Authority va adquirir el 70% de les accions del club, i actualment el dirigeix, tot havent guanyat lligues a França, assolit un subcampionat a la UEFA Champions League i fins i tot fitxat Leo Messi.
A més, a partir d’aquell 2011, la marca Qatar s’expandeix, amb l’exemple recordat del patrocini que signa amb el Futbol Club Barcelona de l’expresident Sandro Rosell, i el Qatar Foundation a la samarreta blaugrana i el posterior Qatar Airways.
El comentat, però, és només una part de la corrupció. Per posar en context, l’any 2019, com va recollir el mitjà Daily Mail Online, 16 dels 22 votants estaven en mans de la justícia. Un d’ells és l’espanyol Ángel María Villar, expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), acusat de no col·laborar en la investigació de les designacions dels Mundials de 2018 i 2022. I un cas flagrant és el d’un altre dels votants, el qatarià Mohammad Bin Hamman.
Segons The Sunday Times, aquest dirigent, president de la Comissió Asiàtica de Futbol entre 2002 i 2011, va pagar 3,7 milions d’euros a dirigents de federacions africanes i va organitzar festes per als subornats. Com va concloure el diari britànic, “tot i que la gran majoria d’aquests directius no tenia dret a vot, Hammam buscava generar una onada de suport general a la candidatura qatariana per després influir de manera directa en els quatre membres africans del comitè de la FIFA que sí que participaven en les eleccions”. Finalment, un altre cas de renom és el de l’exsecretari general de la CONCACAF, Chuck Blazer, que va cobrar 22 milions d’euros en suborns.
Per tant, és obvi que, en una votació neta, Qatar mai no hauria guanyat. I és que un dels ingredients que solen tenir les seus dels Mundials, la tradició futbolística, és una de les grans mancances del país. En aquell moment, 2010, el futbol era pràcticament inèdit al país. La selecció qatariana mai no ha disputat una Copa del Món, mentre que a la Copa Asiàtica, si bé ha guanyat el títol de 2019, demostrant que l’aposta està funcionant, abans mai no havia passat dels quarts de final.
En matèria de clubs, l’any 2010 feia pocs anys que la seva lliga començava a rebre jugadors rellevants, amb el conegut auge del poder dels petrodòlars. És el cas de Pep Guardiola, Romario, Gabriel Batistuta, Frank i Ronald de Boer, Fernando Hierro o, més recentment, Xavi Hernández. Tots al segle XXI. Abans, hi havia poca cultura futbolística. I tampoc és que ara n’hi hagi gaire, entre els 2,5 milions d’habitants qatarians. Segons diversos mitjans, el règim està pagant aficionats per aconseguir omplir els estadis en els partits que es disputaran.
Qatar 2022 i l’esclavatge
A banda d’això, hi ha un important argument que a priori deixava mal parada la candidatura: la mida del país. Qatar té tres vegades menys la superfície en quilòmetres quadrats de Catalunya, ocupant el lloc 158 dels 194 països del món en termes de superfície. L’any 2010, Qatar no estava preparat per albergar el Mundial. Tant és així, que dels vuit estadis que acolliran partits, sis s’han construït des de llavors, en aquests últims dotze anys -i els altres dos han estat remodelats-. A temps rècord. A més, les ganes del règim asiàtic d’impressionar i enlluernar han fet que es busqui fer uns estadis innecessàriament imperials.
I com aconseguir tot plegat? Amb esclavatge. No existeix cap altra manera possible. Per tant, aquesta és l’estratègia seguida pel règim de Qatar, i amb el beneplàcit de la FIFA. Aquella FIFA que ja va aprovar un Mundial a l’Argentina del sanguinari dictador Jorge Videla i un altre a l’Espanya de Francisco Franco (encara que aquest va morir abans que es disputés el torneig).
Com que Qatar no estava preparat en un principi per acollir un Mundial i no tenia temps de preparar-lo amb unes condicions normals, va acudir a aquesta menyspreable pràctica, contractant persones desesperades, disposades a acceptar qualsevol sortida. Qatar va contractar gent sense donar cap dret laboral, i fins i tot va suprimir una llei de protecció vers els treballadors. Els estadis de Qatar són les piràmides d’Egipte.
S’han destapat molts testimonis al voltant d’això. El més greu, i el que resumeix tot plegat, és la informació de The Guardian: 6.500 obrers provinents de l’Índia, el Pakistan, Nepal, Bangladesh i Sri Lanka han mort en la construcció dels estadis. Però això no és tot, ja que aquí no es recullen les xifres de morts d’altres països, com Filipines o Kenya, perquè no hi ha constància, i tampoc entren els morts de finals de 2020 i principis de 2021. Jornades laborals eternes, amb temperatures que oscil·len els 40 graus i sense les condicions esmentades expliquen tot plegat.
Qatar i la calor insuportable per jugar a futbol
De fet, la calor esmentada, més enllà de provocar aquestes morts, que és el principal problema, també provoca altres greuges. El primer és obvi: ha calgut alterar el calendari del futbol de clubs i, per tant, dels futbolistes, tot traslladant el Mundial a la tardor. Haver-lo celebrat durant l’estiu hauria estat un crim també contra els actors del joc, tenint en compte la calor que hi fa. A l’estiu, la temperatura mitjana màxima és de 42 graus, mentre que ara, al novembre, ho és de 30.
Hi continua, doncs, fent calor. Per això, i sempre gràcies al gran múscul econòmic del règim del país i a l’esclavatge esmentat, s’han construït els estadis amb aire condicionat dins. És a dir, en lloc que es disputi el Mundial en un país amb condicions favorables per a la pràctica d’un esport, que és del que tracta d’un Mundial, s’ha fet servir aquest invent artificial. Fins ara, la imatge més cridanera en aquest sentit ha estat la dels jugadors de la selecció anglesa al seu camp d’entrenament. I tot això per culpa de la corrupció a la FIFA, que neix dels capricis d’un emir que s’ha volgut comprar una Copa del Món.
El règim de Qatar i la violència masclista
Els elements esmentats fins ara, però, són només la punta de l’iceberg de tots els greuges de la Copa del Món de la vergonya. El règim de Qatar ha comprat un Mundial amb un cost humà nefast, i ho ha fet amb unes lleis pròpies de l’Edat Mitjana. Una de les demostracions és el que li va passar a una treballadora del torneig.
La mexicana Paola Schietekat ha denunciat fa poc que l’estiu 2021 va ser abusada sexualment per un home després d’anar a Qatar per treballar com a economista dins de l’entitat organitzadora del Mundial. I el règim no només no va castigar l’home en qüestió, sinó que a més va condemnar Schietakat a cent fuetades i set anys de presó.
Per sort, la dona va poder sortir del país. Però no deixa de ser l’exemple de l’infern que viuen les dones en aquest país. Això sí: per guanyar la batalla mediàtica, evidentment el règim qatarià no obligarà cap periodista dona d’Occident a portar vel ni a complir les lleis més estrictes. No sigui cas que això surti reflectit a la premsa sense voler.
El règim de Qatar i la no tolerància al col·lectiu LGTBIQ+
Un altre greuge esperpèntic i conegut per tothom és la intolerància que té el règim qatarià vers el col·lectiu LGTBIQ+. Per parlar d’això no cal buscar gaire en l’hemeroteca. Nasser Al-Khater, el màxim responsable de la comissió organitzadora del Mundial, ens ho posa molt fàcil. En una entrevista recent, Al-Khater ha dit que els homosexuals són “benvinguts” al Mundial, però alhora els ha demanat “respecte per la cultura, no expressar mostres d’afecte en públic”.
Cal tenir en compte que l’homosexualitat és il·legal a Qatar: pot comportar penes de fins a set anys de presó. Evidentment, si hi hagués un futbolista participant en el Mundial que fes un petó en públic a un altre home no passaria ni una nit a la presó, però per a les persones mortals la història canvia.
Les principals protestes contra el Mundial de Qatar
Per sort, en aquesta matèria hi ha postures rellevants que es posicionaran clarament en contra. Per exemple, els capitans de la selecció anglesa i de l’alemanya, Harry Kane i Manuel Neuer, lluiran en els seus braçalets els colors de l’Arc de Sant Martí. És un gest purament simbòlic, tenint en compte que molta gent esperava directament un aixecament contra el torneig. Però ja és quelcom, i s’agraeix en la tan difícil lluita per canviar el món.
Les seves són algunes de les moltes postures que s’han posicionat en contra. Per sort, el futbol encara té bris de llum entre les seves hectàrees de foscor. Una d’elles és la del mític exfutbolista Eric Cantona. En una entrevista amb el mitjà Sportmail, el francès, conegut sobretot per la seva trajectòria al Manchester United i el seu antifeixisme, va expressar fer una gran declaració contra el torneig.
“No veuré la propera Copa del Món, perquè no ho és per a mi. No estic en contra que se celebri a llocs on el futbol es promocioni, com va passar a Sud-àfrica i als Estats Units, però Qatar no és un país de futbol. No només no es preveu que hagi llegat al país. Han mort milers de persones construint els estadis. I tot i això, celebrarem la Copa del Món allà. És horrible”, va dir.
Altres veus en contra són les de l’exjugador Philipp Lahm i els jugadors del Reial Madrid Toni Kroos i del Futbol Club Barcelona Héctor Bellerín. En una entrevista amb el mitjà Kicker, el primer, campió de la Copa del Món l’any 2014, va confessar que “no formo part de la delegació i no tinc ganes de volar-hi com a aficionat. Prefereixo seguir el torneig des de casa”.
Kroos, per la seva banda, també campió a 2014, va repassar, en el pòdcast Einfach mal Luppen, alguns dels greuges esmentats, tot clamant que “són punts absolutament inacceptables”. I finalment, el català Bellerín, en la gala dels premis GQ, ha admès estar “trist per no haver anat convocat amb la selecció espanyola”, però a la vegada “alegre”, perquè “no sé si hauria pogut suportar la càrrega de les 6.500 persones mortes en el procés d’un simple Mundial de futbol”.
Com a persones que gaudeixen mirant grans esdeveniments esportius, ens fa molta ràbia que tot això hagi passat i estigui passant. Vam gaudir Alemanya 2006, Sud-àfrica 2010 o Brasil 2014, i no gaudirem pas Qatar 2022. Però el nostre gaudi és residual al costat del patiment que l’organització del Mundial ha generat a moltes persones, o del blanqueig sistemàtic que s’està produint d’un règim cada vegada més poderós i fastigós.
Nosaltres farem la nostra tasca de periodistes, però també la de persones amb valors. Per això, a banda d’informar, també denunciarem. Comença a expandir-se el forat negre del futbol. Comença una de les pitjors taques de la història contemporània de la humanitat. I tenim al nostre abast no ser en el bàndol malvat de la pel·lícula. Comença el Mundial de la vergonya.
3 
