La Copa del Món de Qatar és molt polèmica, i des de fa molts dies ocupa moltes pàgines en tots els diaris impresos, molts minuts en els programes de televisió i molts articles a Món Esport. I la segona jornada del torneig està sent fidel a tot plegat, perquè està donant molt a parlar. Amb dos partits ja acabats, ha quedat clar, per damunt de tot, que el futbol és política.
L’Anglaterra 6-2 Iran, rodejat d’un gran núvol extraesportiu
El primer partit del dia ha estat el més important. En primer lloc, per l’entreteniment. A l’Anglaterra-Iran s’hi han vist vuit gols, ja que ha acabat amb una victòria dels three lions per 6-2. Per tant, el matx s’erigeix en un candidat per acabar sent el que més cops haurà fet als porters recollir la pilota de les xarxes de la seva porteria. Tot i això, la principal notícia no ha estat l’esportiva. Ho ha estat una ben fosca, cosa que serà, malauradament, habitual durant el pròxim mes.
Un nou escàndol de la FIFA, que ha amenaçat de sancionar Harry Kane
La notícia ha succeït, concretament, a la prèvia del partit. La FIFA, màxima associació del futbol i coneguda per haver protagonitzat l’escàndol de corrupció de 2010 amb la compra del Mundial de Qatar, ha comunicat que en cas que un capità d’una selecció lluís el braçalet amb els colors de la bandera LGTBIQ+, en la campanya One Love, automàticament rebria una targeta groga. Un càstig desmesurat, ja que en aquest torneig dues grogues significaran un partit de sanció. I un càstig sense justificació.
És una norma acabada d’inventar. Així com sempre ha existit la norma que els àrbitres ensenyen la groga als jugadors que es treuen la samarreta en les celebracions, mai no havia existit que un àrbitre pogués ensenyar una groga a un jugador per dur un braçalet amb uns colors determinats, o almenys amb els colors de l’Arc de Sant Martí. De fet, jugadors com Harry Kane ja havien lluït aquests colors en el seu braçalet sense problemes, en partits internacionals.
Una notícia lamentable més, que deixa encara en pitjor lloc aquest Mundial, així com el règim de Qatar i sobretot la FIFA, còmplice de les polítiques contra el col·lectiu LGTBIQ+ del país asiàtic. Per tant, finalment Kane no ha pogut lluir el braçalet. Sí ho ha fet, tal com ha transcendit en les xarxes socials, la periodista Alex Scott, que cobria el partit al mateix estadi.
És fort, però aquesta no ha estat l’única notícia extraesportiva que ha rodejat aquest Anglaterra-Iran. Tenint en compte la situació que viu el país iranià, amb les revoltes de les dones i la repressió de la policia, els jugadors del combinat no han cantat l’himne mentre la seva melodia sonava. A més, els aficionats i aficionades que eren a l’estadi han xiulat, a banda de mostrar pancartes per condemnar els fets. Com a fet anecdòtic, Anglaterra ha cantat com a himne el God Save the King, tenint en compte que després de molts anys tornen a tenir un rei home.
Per rematar tot plegat, en els instants previs a l’inici del partit, els onze jugadors de l’onze inicial d’Anglaterra han fet el seu tradicional gest contra el racisme, cosa que té més importància tenint en compte que ho han fet en un territori que ha construït uns estadis fent servir l’esclavatge amb milers de treballadors immigrants.
L’apartat esportiu de l’Anglaterra-Iran dona confiança als de Southgate
Pel que fa a la matèria esportiva, no hi ha hagut color. Anglaterra arribava al Mundial, i per tant al partit, amb bastants dubtes, ja que els resultats no havien acompanyat durant els últims mesos, amb una golejada en contra inclosa, per 0-4 contra Hongria. Tot i això, els britànics han dominat els perses de cap a peus. Han marcat la diferència des de l’inici, amb un gran domini de pilota i una gran efectivitat. Tot el que generaven anava cap a dins.
Jude Bellingham ha obert la llauna en l’equador de la primera meitat, abans que Bukayo Saka i Raheem Sterling establissin una distància quasi insalvable abans del descans. En la represa, el monòleg dels de Gareth Southgate ha continuat. El mateix Saka ha marcat el 4-0, abans d’un carrusel de canvis. Entre aquests ha destacat el de l’ingrés de Marcus Rashford, que instants després ha marcat el seu gol. També ha entrat com a revulsiu Jack Grealish, que ha convertit el sisè gol. Mentrestant, el davanter del Porto Taremi ha marcat els dos gols de l’honor (un d’ells en l’última jugada, gràcies a un penal rigorós).
Aquest inici fulgurant d’Anglaterra, contra una selecció millor del que sembla, carregarà de moral un conjunt que està en boca de molts com una de les favorites per guanyar el títol (per exemple, Leo Messi opina que ho són juntament amb Brasil i França), però que potser no s’ho acaba de creure del tot.
Sigui com sigui, a Rússia 2018 va tenir un gran paper, tot assolint les semifinals i quedant en quart lloc, mentre que a l’Eurocopa de 2021 va ser finalista, perdent la final contra Itàlia en la tanda de penals. A més, la qualitat dels seus jugadors i la gran competitivitat fa que homes com Phil Foden o els esmentats Rashford i Grealish hagin de ser suplents. Compte amb els anglesos!
Els Països Baixos de De Jong i Memphis suen per guanyar al Senegal
El següent partit del dia ha estat més tranquil. Primer, perquè en clau extraesportiva directament ha estat plàcid. I després, perquè no hi ha hagut tants gols. Els Països Baixos dels blaugranes Frenkie de Jong i Memphis Depay s’enfrontaven a la prometedora Senegal, que, això sí, ha perdut la seva estrella, Sadio Mané, per lesió.
L’oranje era lleugerament favorita per guanyar el partit. Tot i això, li ha costat molt. En la primera meitat ha dominat, però no ha trobat la via del gol. En canvi, en la represa, els africans han apujat el seu nivell i han fet patir els europeus. De fet, podrien haver inaugurat el marcador, però el porter Andries Noppert ha estat molt encertat. Als de Louis van Gaal els començava a costar fins i tot generar ocasions, denotant un cansament físic. Però els canvis han sorgit efecte.
Un dels canvis ha estat el de Memphis. El davanter blaugrana acostuma a ser titular amb la selecció, però a causa de la seva inactivitat ha exercit com a revulsiu, i ha ajudat a agitar el partit a favor dels seus interessos. Tot i això, els protagonistes del primer gol han estat uns altres. Quan faltaven deu minuts pel minut noranta, Frenkie de Jong ha posat una gran centrada a l’interior de l’àrea, i Cody Gakpo ha rematat a porteria de cap, tot anticipant-se a la sortida del porter Edouard Mendy.
Aquest gol ha provocat que el Senegal hagués de fer una nova passa endavant. El porter neerlandès ha tornat a salvar els seus, que aquest cop tenien més espais en atac. I ho han aprofitat. Memphis ha rebut una bona passada que ha millorat. Bon xut que Mendy ha aturat in extremis, tot deixant la pilota morta dins de l’àrea perquè Klaassen l’atrapés i la introduís a la porteria.
0-2 definitiu, i un peu als vuitens de final. Després de veure les cartes de presentació dels quatre equips del grup A, semblaria estrany que els Països Baixos, absents a Rússia 2018, no guanyin l’Equador i que no golegin el Qatar. I en la lluita per la segona posició, malgrat la derrota, sembla que el Senegal podria aconseguir-la.
Els Estats Units colpegen primer, però Bale respon
Els Estats Units i Gal·les han tancat la segona jornada del Mundial amb un enfrontament corresponent al grup B. L’inici de partit dels nord-americans ha estat més que convincent. Amb un Christian Pulisic estel·lar, han buscat el primer gol amb insistència fins que el mateix davanter del Chelsea li ha regalat a Tim Weah, fill del llegendari George Weah. A la segona meitat, però els Estats Units han estat menys efectius i, tot i que han continuat buscant un gol per sentenciar el duel, ha estat Gal·les qui ha colpejat. Gareth Bale, que ja va ser l’encarregat de portar els seus companys a aquest Mundial, ha forçat un penal que ell mateix ha transformat per col·locar l’empat a un gol definitiu al marcador.
