La Copa Mundial de futbol masculí que s’està disputant a Qatar ha estat acompanyat per una gran onada de context polític, i així quedarà marcat per sempre. Des del primer moment, van succeir polèmiques com la del braçalet One Love que el capità alemany Manuel Neuer no va poder lluir. També per la connotació reivindicativa que l’Iran ha tingut durant els tres partits de fase de grups que ha disputat. De fet, a conseqüència de l’última notícia sabuda en relació a la república islàmica, el seu líder suprem, Alí Jamenei, és un dels grans assenyalats de la Copa del Món de manera indiscutible.
Cal anar per parts, perquè hi ha molta teca. La selecció de l’Iran, entrenada pel portuguès Carlos Queiroz, va assolir, a finals de 2021, la seva tercera classificació consecutiva per a una Copa del Món, i la sisena en total. Allò va evidenciar el creixement del país en termes futbolístics i generals. El domini que té la Federació de Futbol Iraniana (FFIRI) a la Confederació Asiàtica de Futbol (AFC), i el país en la regió.
Els iranians van quedar emparellats en un grup, el B, en el qual tenien possibilitats reals de passar de fase, i per tant fer història, ja que fins a la data mai no ho han aconseguit. Al final, en matèria esportiva, no van poder donar gaires alegries al seu poble, malgrat que van arribar a l’última jornada amb opcions, gràcies a la molt celebrada victòria davant Gal·les. En matèria de dignitat, els perses han estat els grans triomfadors del certamen.
En la primera jornada van començar guanyant aquest títol simbòlic. En el partit contra Anglaterra, els jugadors van fer un exercici de valentia i honor, en no haver cantat l’himne del seu país, per així protestar contra els actes sinistres que el seu règim venia fent. I en la graderia, els aficionats i aficionades d’Iran, molts d’ells amb residència a l’estranger, també van estar a l’altura. Tots ells eren conscients que, entre altres coses, la policia d’aquest règim acabava d’assassinar, setmanes enrere, Mahsa Amini, per no dur correctament el seu hijab, i en el que suposa la punta visible d’un iceberg de crueltat.
Tanta crueltat, que després que els jugadors s’haguessin negat a cantar l’himne, el règim iranià va emetre amenaces. Segons va informar la cadena CNN en la prèvia de l’Iran-Estats Units que tancava el grup, amb una gran càrrega de context geopolític, el règim iranià va avisar els seus jugadors de les possibles conseqüències que hi podien haver en cas que no es comportessin com cal. Les famílies dels jugadors podien acabar sent torturades i empresonades en cas de desobediència.
Un altre fet simbòlic i important en aquest desastre de drets humans és el que li va passar a una aficionada iraniana. Durant la prèvia de l’Iran-Gal·les, sostenia una samarreta amb el nom de Mahsa Amiri en el seu dorsal. Doncs bé, la seguretat de l’estadi li va requisar, i va quedar una imatge per a la posteritat.
L’última notícia cruel: un futbolista iranià, condemnat a mort
Els últims dies, el món del futbol ha quedat consternat per una notícia que ho travessa tot. Tal com ha informat la FIFPRO, Amir Nasr-Azadani, un futbolista iranià (que no ha participat en el Mundial de Qatar) ha estat condemnat a mort per una “traïció a la seva pàtria”, ja que ha participat en una campanya a favor dels drets de les dones. Aquesta notícia no està implícitament relacionada amb el Mundial, però d’alguna manera hi té a veure.
Per començar, perquè li ha passat a un futbolista. I ha passat després de tots els greuges esmentats. Aquí ni els organitzadors de la Copa del Món ni la FIFA tenen cap responsabilitat. Però és una qüestió tan greu, que, amb la visibilitat que la màxima associació de futbol al món té i el seu suposat compromís amb diversos valors humans, s’espera que facin algun gest al respecte.
Evidentment no el faran, i per això la FIFA deixa molt que desitjar. Però el gran assenyalat és el líder suprem de l’Iran, Ali Jamenei. Ell és la cara visible d’un règim autoritari nefast. Sense aquest règim, ni el futbolista Amir Nasr-Azadani ni cap altra persona estaria condemnada a mort. Tampoc no haurien mort al voltant de 500 persones des que van començar les protestes a l’Iran aquest any, segons dades de l’ONG Iran Human Rights. (entre elles l’esmentada Mahsa Amiri).
L’Iran, un país amb un règim autoritari
Abans de presentar Ali Jamenei, cal acabar de contextualitzar el seu règim. Segons dades de Economist Intelligence Unit, unitat del grup The Economist, l’any 2021 l’Iran va ocupar la posició 154 d’un total de 167 en el rànquing de països amb més democràcia. El país persa tenia, concretament, una puntuació d’1,95, i rebia l’etiqueta de règim autoritari.
En la teoria, l’Iran es podria considerar com una democràcia, ja que, entre altres coses, al seu país s’hi celebren eleccions. L’últim cop va ser l’any 2021. Llavors, Ebrahim Raisi, denominat com a ultraconservador segons molts mitjans, es va imposar de manera clara. Però segons va informar The New York Times, molta gent va refusar votar perquè deia que aquelles eleccions estaven manipulades.
Raisi es va imposar en la primera volta, amb majoria absoluta: va rebre el 60% dels vots. Va guanyar per golejada als altres tres rivals, i va rebre les felicitacions dels líders de Rússia, Corea del Nord o la Xina. Tots els participants havien estat aprovats pel Consell de Guardians, que té una relació estreta amb el líder suprem, Ali Jamenei.
La Revolució de 1979 va transformar l’Iran negativament
Per tant, l’Iran és un país sense democràcia, i ple d’injustícies. Això ve de fa molts anys. L’Iran té aquest tipus de règim des de la Revolució de 1979. Fins aquell moment, el país asiàtic estava governat per la dinastia Pahlaví. Una dinastia que tenia el suport del Regne Unit i dels Estats Units, i que, sense entrar en una àmplia anàlisi, permetia que les dones visquessin en pau, amb elements tan bàsics i normals com les minifaldilles. Ara, en canvi, estan obligades, entre altres moltes coses, a tapar-se completament.
Aquella revolució va durar un any i escaig, i es va produir per part d’un bàndol format per la unió de grups religiosos. Van encoratjar part de la població a fer unes vagues i unes protestes que van paralitzar el país. En aquest sentit, el governador en aquell moment de la dinastia Pahlaví es va exiliar, deixant en el càrrec un primer ministre que va aprovar el retorn del líder opositor, que anava en la línia de la revolució.
Alí Jamenei, la cara visible d’aquest règim islàmic
Va rebre suport en la seva arribada i, després d’una lluita armada, el govern provisional va caure, i la república islàmica es va acabar imposant. Des de llavors, hi han anat passant líders, fins a arribar a Ali Jamenei, que ho és des de 1989. Des d’aquella revolució, les dones han perdut els seus drets, així com la llibertat d’expressió, i pràcticament totes les decisions passen pel líder suprem.
