El futbol és un esport hipermasculinitzat. Les dones han hagut d’esperar molts anys per poder començar a obrir-se un petit camí i encara queda molta feina per fer. A més a més, el futbol femení arrossega gran part de la masculinització d’aquest esport, amb molts més homes que no pas dones a les banquetes i als equips tècnics. A la inversa, és gairebé impossible trobar dones que entrenin equips masculins. Al futbol professional aquesta categoria ni existeix i al futbol base és tota una anomalia. Les que hi són, molt poques, han de patir insults, comentaris i agressions masclistes de forma contínua i aquest greuge és el que va exposar l’entrenadora catalana Miti Vendrell (Sant Martí de Tous), de la Unió Esportiva Tous, en un fil de Twitter que es va fer viral. En una entrevista amb el Món desenvolupa tots aquests casos que ha de suportar diàriament i explica com és això d’entrenar un equip d’homes sent una dona.
Per quin motiu decideixes crear aquest fil de Twitter que s’ha fet viral?
La intenció no era fer una gran denúncia, sinó treure moltes coses que se m’havien quedat clavades. Tot això m’ha anat passant durant els dos últims anys, potser quan era petita també, però no m’hi fixava tant.
Havies anat apuntant tots aquests casos durant la temporada?
No, he escrit només aquells que he pogut recordar perquè m’han afectat especialment. També n’hi ha que són missatges textuals d’Instagram o Twitter i que els he copiat i enganxat.
Com t’ha afectat en l’àmbit personal?
Al principi quan sentia algun d’aquests comentaris arribava a casa i em posava a plorar. El meu pare pensava que era perquè havíem perdut el partit, però era per la pressió. Em feien sentir que no valia i que no ho feia bé.
I com és la relació amb els teus jugadors?
Molt bona. Els porto des de fa molts anys i com que som del poble coincidim a molts llocs. Amb els pares també m’hi porto molt bé.
Tota la pressió és externa, aleshores?
Sí, de pares i jugadors d’altres equips, d’àrbitres i fins i tot dels meus amics i gent propera. Ells no se n’adonen. Fins i tot un d’ells em va felicitar pel fil de Twitter quan un dels comentaris havia estat seu.
El fil de Twitter t’ha servit per conscienciar-los?
Jo ho he intentat. Ells fan els comentaris sense pensar quines conseqüències tindran. Aleshores, jo els vaig dient que són ofensius. També ho faig amb els meus jugadors. Quan un li diu a un altre maricón, paro l’entrenament i els hi explico que això no és un insult.
I com han reaccionat els teus amics davant el fil de Twitter?
Alguns m’han dit que en algun dels casos exagero. Per exemple, l’àrbitre que em va demanar el meu número de telèfon. Clar que es pot lligar, però no es pot fer enmig d’un camp de futbol, davant de tots els nens, els pares i l’entrenador de l’altre equip. Em va fer sentir petita.
De fet, hi havia gent a les respostes que et considerava una exagerada
Ja et dic que no volia fer-me viral, però sí que m’ha sorprès la quantitat de haters que han aparegut. També hi havia moltes persones que em deien que em canviés d’esport. No ho faré. Si canvio d’esport és perquè jo vull, no per aquesta merda.
I amb tota aquesta pressió i aquests insults i comentaris masclistes, has estat a punt de llençar la tovallola algun cop?
Sí. L’any passat vaig decidir que no continuaria. Em feien pensar que no valia i volia formar-me més, quan jo realment ja tenia el títol que necessitava. Per sort, els meus jugadors i els seus pares em van demanar que continués i això em va donar molta força i ara estic molt contenta.
Quan t’insulten de totes aquestes maneres que has exposat, fan referència algun cop a la teva forma d’entrenar?
No, de fet a vegades penso que com que no em poden criticar per com entreno, ho fan pel simple fet que soc dona. Des dels clubs sempre m’han felicitat per la meva feina i fins i tot he rebut ofertes i trucades d’altres equips. La meva manera d’entrenar pot ser més bona o més dolenta, però mai no m’han criticat per això.
D’altra banda, t’has trobat amb altres dones entrenadores a qui hagis ajudat amb el teu fil de Twitter?
Sí, sí. No és el que buscava, però sí. Només pel fet que hagi servit per parlar més del tema, ja ha valgut la pena. He rebut molts comentaris positius. L’endemà de fer el fil tenia partit i els pares em van felicitar. Es van adonar que patia moltes coses que ells no sabien. Molts desconeguts també em van animar, va ser molt fort. A més, m’han parlat algunes noies, una d’elles que va deixar el periodisme esportiu per insults i comentaris similars, i vam parlar del tema i ens vam intentar ajudar.
Com és això d’entrenar un equip masculí sent una dona? Notes que els hi aportes alguna cosa diferent? Trobes a faltar quelcom?
Jo sempre he dit que no podria entrenar un equip de nenes. Amb el futbol, homes i dones funcionem diferent, per temes emocionals principalment. Els nens se’m poden enfadar al vestidor, però sortiran a mort al partit. Crec que amb les dones no és així, perquè hi ha d’haver molta més tasca psicològica. A més a més, sent una dona sento que als nens els hi puc aportar molta més sensibilitat. Si no es tracten amb respecte, em nego a entrenar-los. He deixat entrenaments per comentaris que s’han fet els uns als altres.
I quina és la seva reacció?
Primer s’enfaden, però després em venen a buscar i em demanen disculpes. Jo els hi dic que no m’han de demanar perdó, que han d’aprendre. Per exemple, hi ha vegades que fan comentaris sexistes, no sobre mi, però aleshores els hi dic: “No us adoneu que això també és ofensiu per a mi?”. Un entrenador sempre és un referent i ha de ser conscient dels valors que aporta. Estic molt orgullosa d’ells.
I a tu què t’ha aportat el fet d’entrenar un equip masculí?
He aconseguit entendre’ls molt més. He vist que hi ha coses que com a dona he viscut d’una manera determinada i que ells ho han fet d’una altra molt diferent. M’han ensenyat molt a mi.
El futbol és un equip molt masculinitzat i no hi ha cap equip professional masculí dirigit per una dona. Creus que ho veurem algun dia?
Ho veig molt difícil. Ara mateix sembla impossible. No m’agrada que sigui així, perquè crec que poder entrenar un equip hauria de ser independent del gènere.
