El 22 de juny de l’any 1986 el món del futbol va presenciar un dels millors partits de la història. Es disputava el Mundial de futbol masculí a Mèxic, i corria la ronda dels quarts de final. Aquell estiuenc dia es disputava, a l’estadi Azteca, un matx que transcendia les fronteres del futbol. L’Argentina contra Anglaterra. Dos equips nacionals que representaven països que anys enrere havien estat en guerra, arran l’illa de les Malvines. A més, tots dos conjunts eren favorits per guanyar el torneig. Hi havia molts al·licients. La presència del millor futbolista del moment n’era un. Diego Armando Maradona ja ballava als camps de futbol, i pretenia fer-ho contra els britànics.
Maradona va fer tot el que es pot fer en un camp de futbol. I tot el que ningú imaginava que es podria fer. El que mai s’havia fet i el que mai es pensava que es faria. Després d’una primera meitat que va acabar amb taules al marcador, el Diego va sortir molt endollat a la represa. Tant és així, que als sis minuts va fer el gol més icònic de la història. En una època sense VAR, i mentre la pilota li plovia a l’àrea del porter Peter Shilton, el 10 va impactar la pilota amb la mà, fent veure que ho feia amb el cap per enganyar l’àrbitre i l’assistent, i d’aquesta manera avançar els seus. Tota Anglaterra va veure la picaresca de Maradona, però no el col·legiat. La mano de Dios!
Amb l’1-0, es va endollar encara més. I del gol més icònic de la història, va passar al gol més mític. Aquell conegut com a gol del segle. Havent controlat la pilota al mig del camp, va regatejar tots els rivals que li van sortir al pas, porter inclòs, i va posar terra de per mig. Va ballar amb els anglesos i va clavar una estocada molt dura. Només el també exjugador del Futbol Club Barcelona Gary Lineker va poder maquillar el resultat i posar-li emoció, amb un gol a cinc minuts del final. Però el partit va acabar amb victòria de l’albiceleste, que en les semifinals va derrotar Bèlgica, i en la final Alemanya.
L’exfutbolista anglès Steve Hodge subhasta la samarreta de Maradona d’aquell dia
Ara, però, ha transcendit una notícia molt impactant del matx esmentat entre sud-americans i europeus. Entre la nòmina de jugadors anglesos n’hi havia un de 23 anys, Steve Hodge, que, tot i la derrota, va quedar meravellat pel rendiment del jugador llavors del Nàpols. Tant va ser així, que un cop va acabar el partit, li va demanar la samarreta en el clàssic acte d’intercanvi de samarretes futbolístic. Maradona hi va accedir, i d’aquesta manera, Hodge va passar a posseïr la samarreta més icònica de la història. La samarreta amb la qual una estrella acabava de fer l’actuació que s’explica de generació en generació com si fos el conte de la caputxeta vermella.
Fins ara, la samarreta estava exposada en el Museu Nacional de Futbol de Mànchester. Des del 2003… fins ara. I és que Hodge, després de negar la seva intenció de vendre l’article en diverses entrevistes, ara hi ha accedit. Ho ha fet a través de la casa de subhastes Sotheby’s. A través d’internet, aquesta obrirà, entre el 20 d’abril i el 4 de maig, un termini on s’escoltaran ofertes. Esperen aconseguir al voltant de 7 milions d’euros. Probablement, els val.
