Com aconseguir una gesta gairebé impossible? Cinc Tours de França. Una llegenda que va dominar el ciclisme mundial com pocs han fet, sense alçar la veu, sense grans històries èpiques que contés ell mateix. Tots ens preguntem quins eren els secrets d’Induráin per arribar tan lluny, per mantenir un nivell tan exigent durant anys.
Durant molt de temps, hem somiat amb dietes complexes, entrenaments d’elit amb dades inabastables o pautes amagades a la vista. Però el seu propi fill, Miguel Induráin Jr., ens revela una veritat molt més senzilla, gairebé desarmant. Una filosofia de vida i d’esport, un mantra gairebé ancestral, que va ressonar a casa seva com una campana, dia rere dia. Aquesta clau és la que, segons el seu fill, va forjar la llegenda. Però, quina era exactament aquesta màxima que va definir la seva carrera i que mai va canviar?
La revelació, sorprenentment simple, la repetia el campió navarrès al seu fill sense parar, com un disc ratllat, però amb la saviesa d’un oràcle: “Menjar, beure i a roda“. Sí, has llegit bé. Una fórmula tan bàsica, tan gairebé primitiva, que sembla insignificant per a un guanyador de cinc Tours de França consecutius. Però és precisament en aquesta humilitat on rau la seva genialitat oculta, el seu truc definitiu.
La simplicitat com a arma secreta
Miguel Induráin Jr. va intentar seguir les passes del seu pare, amb la mateixa passió pel ciclisme i l’objectiu clar de ser professional. Va pedalar durant anys en la categoria amateur, coneixent de primera mà la duresa del pilot. Les pujades es resistien, el ritme era diferent al de juvenil i el rendiment no arribava a les seves expectatives. Un camí que, finalment, el va portar a buscar altres horitzons. Però en tota aquella etapa, el consell patern era una constant, una frase que es repetia tant que ja sonava a un ritual ineludible. “Sempre em donava el mateix consell”, recorda el fill. (I sí, confessa que “mai li feia ni cas”!).
“Menjar, beure i a roda”. A primera vista, sona a pura supervivència, a una indicació bàsica per a un aficionat que vol acabar la cursa. Però per a Induráin, això era molt més que una simple guia; era una arquitectura estratègica. Cada part d’aquesta frase conté una profunditat que pocs aconsegueixen dominar a l’elit esportiva. No era només “menjar quan tinguis gana”, sinó una gestió energètica impecable, anticipant cada demanda del cos, reomplint els dipòsits abans que el crit de fam arribés amb la desfeta.
“Beure” anava molt més enllà de calmar la set; era la hidratació constant, vital per a l’esforç extrem al qual se sotmetia el cos durant hores i dies, evitant la més mínima baixada de rendiment que podia costar un Tour. Una decisió imprescindible per mantenir l’alerta, la concentració i la força fins al darrer quilòmetre.
Més enllà del pedaleig: la gestió invisible
I després, “a roda”. Aquí rau la pura enginyeria de l’estalvi, la intel·ligència tàctica. Reduir la resistència de l’aire, conservar forces preuoses, anar sempre en la posició més eficient del pilot. No és només una qüestió física, sinó mental, saber llegir la carrera, posicionar-se amb mestria per deixar que els rivals es desgastin mentre tu acumules energia. Un truc ocult que els grans coneixen, una saviesa que diferencia els campions.
El secret d’Induráin no era un acte heroic puntual, sinó la repetició disciplinada i implacable de tres accions fonamentals. Així es construeix una llegenda.
Aquesta triada no era només un consell; era l’estratègia definitiva que li va permetre a Induráin pujar amb un ritme constant, sense aixecar-se mai del seient, gairebé sense variacions. Una “marxa” dura que, com el seu fill admetia, et deixava “rebentat” si intentaves seguir-lo. Però Induráin no mostrava signes de debilitat. La seva expressió inalterable, la seva capacitat de mantenir un esforç prolongat sense un gest, era part del seu joc mental i físic, una arma més en el seu arsenal.
El seu fill recorda una vegada que el pare li va explicar una pujada a La Plagne, on els rivals anaven caient “un a un” mentre ell mantenia el seu ritme. Una història que li va agradar, perquè “quan pujo amb ell sempre anem a ritme, no s’aixeca mai, sempre ritme constant, vas amb ell i s’assembla”. Aquesta filosofia va ser la base del seu domini intractable al Tour de França, un llegat d’eficiència, resistència i una capacitat extraordinària per a la gestió de l’esforç.
El llegat d’una fórmula atemporal
En un món ciclista que avui parla de vats, de sensors biomètrics, de nutrició ultraespecialitzada i de la darrera innovació en materials, el consell d’Induráin ressona amb la saviesa dels clàssics. Com els grans campions de l’actualitat, Pogacar inclòs, que combinen la tecnologia punta amb una comprensió innata del cos i de la carrera. Però Induráin ja ho feia sense tant soroll, sense complexos afegits.
La seva història és una lliçó magistral sobre la importància dels principis fonamentals que, potser, hem oblidat massa sovint en la nostra recerca constant de la novetat. La simplicitat darrere de la complexitat, la constància darrere de l’espectacle. El seu fill, que mai va sentir la pressió de l’apellido, va ser testimoni d’aquesta humilitat prodigiosa. “Mai vaig pensar a arribar a ser com el meu pare, és molt difícil, gairebé impossible”, va dir amb total sinceritat. Una mostra més del respecte que inspirava i inspira.
No busquis la poció màgica ni el suplement secret que et farà campió. La resposta, segons el testimoni més proper al campió, ja la tenim. Potser no tots podem guanyar cinc Tours de França, però la filosofia Induráin ens adverteix d’un error comú: oblidar el més bàsic, el fonamental, per perseguir l’últim gadget o la tendència més exòtica. Abans que el ritme frenètic de la vida ens faci perdre els nostres propis “aliments, begudes i rodes”, és el moment de reavaluar la nostra pròpia estratègia.
Has arribat fins aquí i ara ho saps. El gran Induráin, el “Pantaleón“, el “Conquistador de los Alpes“, no es guardava secrets inconfessables que mai ningú pogués desxifrar. El seu èxit raïa en una disciplina fèrria, una comprensió profunda del seu cos i un aprofitament màxim de tres pilars fonamentals. Una revelació que, al final, només confirma que les grans victòries, siguin al Tour o a la vida, es construeixen sempre sobre bases sòlides i una execució impecable. T’atreveixes a aplicar-ho al teu dia a dia? Potser el teu propi Tour comença avui mateix.
