Hi ha batalles que es lliuren en silenci, dins de cadascú, i que consumeixen més energia que qualsevol marató. Aquesta sensació de sentir-se diferent, de no encaixar, és una experiència que molts coneixen, però pocs s’atreveixen a verbalitzar amb la claredat que es mereix. Perquè, què passa quan la teva pròpia ment sembla ser el camp de batalla més implacable?
De vegades, la solució arriba per camins inesperats, una brúixola que t’ofereix un rumb quan tot sembla perdut. No sempre és una cura màgica, (perquè aquestes no existeixen), sinó una eina poderosa per avançar. Precisament això és el que va descobrir la Lea Breinholt, una corredora que ha convertit el seu testimoni en una autèntica injecció d’esperança.
La Lea, una danesa de 35 anys establerta a Vigo, no és una corredora qualsevol. Ha passat de córrer la seva primera marató en 2h53:15 a San Sebastián, a rebaixar aquesta marca a un sorprenent 2h43:29 en només sis mesos. Aquest salt l’ha catapultat a l’elit, amb una plaça sub-elit al pròxim Marató de València. Però les marques, per impressionants que siguin, són només la punta de l’iceberg de la seva història.
Darrere de cada quilòmetre hi ha anys de lluita contra l’ansietat, la depressió i els atacs de pànic. Fa un parell d’anys, la Lea va tocar fons amb una depressió greu resistent al tractament, un trastorn alimentari, ingressos hospitalaris i, fins i tot, pensaments suïcides. Però va ser enmig d’aquest túnel que va arribar una revelació imprescindible: els diagnòstics de TDAH i autisme.
Aquests diagnòstics no van ser una etiqueta, sinó una clau mestra. De sobte, moltes experiències de la seva infància i joventut van començar a encaixar. “Sempre vaig sentir que era diferent, però no sabia per què”, explica. Aquesta “diferència” l’havia obligat a amagar una part d’ella mateixa, a viure amb la sensació que era una debilitat, quelcom de què avergonyir-se i que la feia sentir menys vàlida.
La càrrega d’aquest secret, de la vergonya, va ser gairebé tan esgotadora com els símptomes mateixos. (Nosaltres també sabem com pot pesar el què diran). Aquesta sensació d’aïllament, de creure que els altres la veurien “menys capaç” o “menys valuosa”, és un sentiment que ressona amb massa força en la nostra societat, encara reticent a parlar obertament de salut mental i neurodivergència. I aquí és on entra en joc l’esport.
Córrer com a refugi i estructura
Des de ben jove, l’esport ha estat un pilar en la vida de Lea Breinholt. Amb 13 anys ja havia corregut la seva primera mitja marató, i durant molt de temps també va jugar a futbol. Però quan la vida es va complicar, quan tot al seu voltant semblava enfonsar-se, córrer va esdevenir un veritable refugi, un espai segur que sempre hi era. Era una constant en un món ple d’incerteses, i la seva solució més personal.
Ella és clara: “No diria que m’els hagi curat. Crec que és important dir-ho”. Però sí que li va donar un rumb, una adreça. Tenir objectius clars i, sobretot, una estructura, va ser imprescindible. Un pla d’entrenament, saber què tocaria fer cada dia, això l’ajuda molt. Aquesta rutina i el propòsit darrere de cada sortida li oferien una sensació de control i de progrés quan altres àrees de la seva vida semblaven estancades o caòtiques.
Els diagnòstics de TDAH i autisme van aportar una nova capa de comprensió, permetent-li reinterpretar la seva pròpia història. Va entendre millor la seva manera de pensar i de relacionar-se amb el món, desmuntant velles creences sobre les seves “diferències”. Aquesta claredat va ser, en si mateixa, un alliberament, una peça clau en la seva solució definitiva per avançar. Ja no era un error personal, sinó una condició.
El poder de la visibilitat
El coratge de la Lea per compartir la seva història neix de la seva pròpia experiència. Durant anys, es va sentir sola i avergonyida, pensant que havia d’amagar la seva situació. Ara, però, té clar que el silenci no és una opció. “Si vull viure en una societat on ningú hagi de sentir-se com jo em vaig sentir per tenir una malaltia mental o ser neurodivergent, he de començar per mi mateixa i atrevir-me a parlar-ne”, afirma.
La meva esperança és que quan algú llegeixi el meu testimoni, pensi que no està sol. Mai sabem el que hi ha darrere d’una persona, encara que sembli que tot va bé. I demanar ajuda o parlar d’aquestes coses no té res de dolent.
La seva decisió de donar visibilitat a la neurodivergència i la salut mental és un acte de generositat. Recorda que, quan veia algú parlar obertament d’aquests temes, se sentia “menys sola”, i això li feia pensar que “el que estaven fent era important”. Aquest efecte dominó de suport i comprensió és el que busca replicar, creant una “tribu” on ningú hagi de carregar amb la vergonya en secret.
L’exigència del camí
Ser una corredora d’elit i viure amb TDAH i autisme implica una autoexigència constant. Lea Breinholt reconeix que de vegades corre el risc de pensar que “sempre haig de fer-ho millor”, una pressió amb la qual continua treballant. Està orgullosa dels seus èxits, sens dubte, però intenta que les marques no siguin l’únic que importi, perquè “són una part de la història, no tota la història”. (Una lliçó que tots hauríem d’aplicar al nostre dia a dia).
El seu missatge és un far per a milers de persones. Ens recorda que darrere de cada somriure, de cada èxit, hi pot haver una lluita oculta. I que la valentia no consisteix a no sentir-se malament, sinó a parlar-ne i demanar ajuda. Una perspectiva que, sens dubte, transforma la nostra manera d’entendre la “superació” i ens convida a ser més empàtics. Un aprenentatge definitiu per a tots.
