La recerca de l’eterna joventut sembla una obsessió que domina els nostres feeds, amb imatges de cossos ideals que prometen desafiar el pas del temps. Aquesta carrera frenètica per semblar més joves, sovint amagada sota la disfressa de la salut, podria ser en realitat el nostre pròxim gran error. Estem enfocant-nos en el que realment importa per a un envelliment digne i actiu?
Els algorismes ens inunden amb vídeos de persones que als 60 llueixen com si en tinguessin 30, suggerint que la nostra condició física es mesura per l’aparença. Però hi ha una realitat oculta darrere d’aquesta tendència viral: la veritable solució no és estètica, sinó funcional. La pregunta clau és: estem preparats per afrontar els reptes quotidians de la vida amb la nostra edat real?
Aquí és on entra en joc un nom que ha de ser imprescindible en la nostra conversa: José Ruiz, entrenador i CEO de Malagaentrena. Ell desmunta el mite de l’aparença i ens ofereix una pauta clara i definitiva sobre com avaluar la nostra força i autonomia a cada dècada. La seva advertència és contundent i reveladora: «Als 50, pujar escales no és cap proesa; als 70, cal caminar a bon ritme.»
El secret no és perseguir un cos de portada, sinó assegurar-nos una vida plena d’independència i llibertat. A partir dels 50 anys, el nostre cos experimenta canvis significatius, especialment les dones, a causa de la transició cap a la menopausa. La dràstica caiguda dels estrògens accelera la pèrdua de densitat òssia i massa muscular, un procés conegut com sarcopènia que dispara el risc de fractures i caigudes a mitjà termini.
L’entrenament de força, lluny de ser una vanitat estètica, esdevé una eina imprescindible de supervivència i salut metabòlica. La ciència ho confirma: sotmetre el múscul a un estímul de resistència és la forma més efectiva de contrarestar el declivi hormonal, protegint la nostra salut òssia de manera directa i regulant el metabolisme. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la seva importància vital).
La veritable revolució és desplaçar el focus de l’estètica a la funció. No es tracta de semblar més jove, sinó de sentir que el nostre cos respon amb vitalitat, d’assegurar la nostra autonomia demà.
Aquesta visió pragmàtica topa frontalment amb la tendència que denuncien figures com la popular ginecòloga Marimer Pérez. Ella assenyala amb preocupació com les xarxes s’omplen de perfils que venen productes miraculosos per semblar 30 anys menys, fins i tot sospitant que moltes d’aquestes imatges són generades per intel·ligència artificial. Ens distreuen del que és realment valuós: entendre i adaptar-nos al nostre cos.
La brúixola de José Ruiz: pautes per a cada dècada
No hi ha un “examen universal” que ens digui si tenim la força adequada, ja que cada cos és un món, afectat pel sexe, el pes, l’historial esportiu i mèdic. Però José Ruiz ens ofereix un truc molt més útil: fixar-nos en la nostra capacitat funcional, l’habilitat per produir força ràpidament, que ell anomena potència muscular. Aquesta rapidesa és clau per reaccionar, per exemple, a una ensopegada.
Als 50 anys, la vida quotidiana encara hauria d’estar molt per sota de la nostra capacitat màxima. Pujar diversos pisos per les escales no hauria de ser una proesa. Hem de poder carregar bosses, aixecar-nos del terra amb seguretat, fer una sentadilla i caminar a bon ritme. És un moment definitiu per construir múscul i força, no només per intentar no perdre el que ja tenim.
Als 60 anys, Ruiz ens convida a parar especial atenció a la nostra autonomia física. Ets capaç d’aixecar-te repetidament d’una cadira sense dependre dels braços? Pots pujar escales amb seguretat, transportar pes o mantenir un bon equilibri? La capacitat d’utilitzar una cama de forma independent esdevé un indicador imprescindible de vitalitat i prevenció de caigudes.
I als 70 anys, l’objectiu no és simplement “poder fer coses per a algú de 70”, sinó conservar la màxima capacitat possible. Aixecar-se d’una cadira amb facilitat, caminar a bon ritme, pujar esglaons, carregar la compra, ajupir-se i aixecar-se del terra són capacitats extraordinàriament valuoses que hem de blindar. El secret és entendre que entrenem per fer que les exigències normals de la vida siguin fàcils per al nostre cos.
No esperis al darrer moment: l’estalvi muscular és el teu futur
El missatge d’aquest expert és clar i ens interpel·la directament a la nostra butxaca de salut: l’estalvi muscular que construïm avui és la garantia de la nostra independència de demà. No podem permetre’ns esperar que apareguin dificultats o un deteriorament clar per actuar. Si detectem un canvi, cal consultar un professional sanitari.
La força és la capacitat de la vida, la que ens permet aixecar-nos d’una cadira amb decisió en lloc de trigar segons i haver d’ajudar-nos amb les mans. Aquesta és una meta molt més realista i útil que perseguir un cos impossible que els algoritmes ens intenten vendre. Estem davant d’una oportunitat única per prendre el control de la nostra salut amb informació de veritat.
La salut és global, i la nostra ment també pot patir sota la pressió d’exigències irreals. Per estar bé, n’hi ha prou amb sentir-nos capaços de sostenir la nostra autonomia amb el pas del temps, sabent discernir allò que realment importa. No creus que ja és hora de rebel·lar-nos contra els dictats de l’aparença i abraçar una realitat més funcional i lliure?
