Això va de fons, de la resistència humana més pura. Imagina afrontar un diagnòstic de càncer agressiu, una malaltia que et devora els ossos i et condemna a un dolor constant, però decidir que la teva missió vital és massa important per abandonar-la. És la història d’un home que ens ensenya una lliçó imprescindible sobre la vocació i el propòsit.
Jordi Catalan, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona, és aquest home. Després de més de quaranta anys dedicat a l’ensenyament, es va trobar amb una realitat cruel: un mieloma múltiple amb metàstasi òssia que, durant un any crucial, ningú va detectar. (Sí, nosaltres també ens preguntem com va ser possible que el sistema fallés així.)
Els símptomes van començar fa tres anys, però el diagnòstic definitiu no va arribar fins fa dos. Dolor intens, vèrtebres trencades… i tot atribuït a una simple contractura. Fins que, a l’estiu del 2024, un metge jubilat a Vic va fer la prova clau: una gammagrafia òssia que va revelar la crua veritat. Aquesta demora va ser un error crític, permetent que la malaltia avançaria sense fre.
La seva odissea mèdica el va portar a l’Hospital de Sant Pau. La llista d’espera per iniciar el tractament era llarga, i el seu estat es deteriorava ràpidament. No podia ni seure, ni vestir-se. Aquí és on apareixen els seus “àngels de la guarda”: la doctora Annalisa Paviglianiti, que va avançar la quimioteràpia, i una infermera que, en veure’l patir, va ordenar el seu ingrés immediat. Aquesta decisió urgent va ser la seva salvació.
La lluita contra el temps i el dolor
La quimioteràpia va ser efectiva, un autèntic miracle davant la gravetat del càncer, però les conseqüències del diagnòstic tardà ja eren irreversibles. Les vèrtebres i costelles havien estat devorades, deixant-li un dolor crònic i dues costelles trencades. Per controlar-lo, ha de recórrer a dos pegats de fentanil, una substància extremadament forta que espera poder deixar algun dia. La seva valentia és un exemple de resiliència, malgrat la cruesa de la situació.
Després d’un any i tres mesos de baixa, la idea de tornar a les aules es va fer forta. Va parlar amb el seu metge, que, tot i advertir-li que tenia els ossos “com el formatge gruyère”, va reconèixer la seva actitud inquebrantable. “Preferia donar classes que quedar-me a casa queixant-me pel dolor”, va dir Catalan, revelant el seu veritable secret: la passió per la seva feina com a motor vital.
La vida és molt bonica i no ens hem de rendir mai. Hem de buscar allò que ens agrada i fer-ho sense por d’equivocar-nos.
El febrer del curs passat, va tornar amb un grup d’alumnes als quals va explicar la seva situació amb una sinceritat desarmant. La resposta? Un vídeo emotiu d’agraïment per la seva entrega. Aquest setembre, ha tornat a impartir l’optativa d’història econòmica a Catalunya, demostrant que la seva vocació és una força més poderosa que qualsevol malaltia. És una revelació de la veritable força de l’esperit.
Una visió crítica del sistema educatiu
Amb 43 anys d’experiència, Jordi Catalan no només és un testimoni de superació, sinó també una veu autoritària sobre l’evolució del sistema universitari. Ha vist com les poques universitats públiques d’abans han donat pas a un panorama diversificat, amb més opcions, però també amb una diferència palpable en la motivació dels alumnes. Aquesta anàlisi és un toc d’alerta per a tots nosaltres.
No s’amaga a l’hora de parlar dels resultats de PISA: els creu. Segons ell, “el nivell del país ha baixat”, i compara la situació amb Alemanya, on, tot i tenir menys llicenciats, aquests són “bons universitaris” amb feina garantida. És un avís clar sobre la urgència de reformar el sistema i revaloritzar els títols universitaris.
El seu missatge als joves és un truc vital: “Tots ens hem equivocat a la vida i es tracta d’aixecar-se i no perdre la moral. Tornar i intentar-ho.” Un consell que ressona amb la seva pròpia experiència. Per a ell, la clau és trobar allò que t’apassiona i perseguir-ho amb determinació, sense por dels errors, perquè la vida és massa valuosa per rendir-se.
El secret de la persistència: projectes i descans
La seva lluita contra el càncer no li ha tret les ganes de treballar. De fet, sempre té projectes, com el pròleg que està escrivint per a un llibre sobre la història de l’electricitat a Catalunya. Aquesta activitat constant és un reforç vital, una manera de mantenir la ment ocupada i l’esperit viu, fins i tot en les circumstàncies més adverses.
Però, enmig de tanta lluita i esforç, Jordi Catalan ens recorda un altre secret: la importància del descans. “Déu va construir el món en sis dies i el setè va descansar”, afirma, defensant l’equilibri entre feina i oci. Ell, malgrat la malaltia, troba consol i força a la muntanya, caminant almenys un dia a la setmana. Aquest és un salut per a la nostra pròpia salut mental i física.
La història de Jordi Catalan és un missatge viral d’esperança i resiliència. La seva capacitat de trobar un propòsit enmig de la adversitat, de defensar la seva vocació i de continuar aportant valor a la societat, el converteix en un autèntic far. Aquesta és una d’aquelles lectures que canvia la perspectiva, oi que sí?
