El Parkinson és una d’aquestes malalties que, només de sentir el seu nom, ens evoca la imatge d’un tremolor incontrolable. Però aquesta visió, per molt estesa que estigui, amaga una realitat molt més complexa i, en alguns aspectes, molt més alarmant del que ens pensem. I és que, fins i tot abans que apareguin aquests moviments involuntaris, el nostre cos ja podria estar enviant senyals d’alerta ocults, advertències que, massa sovint, passem per alt.
Imagines que una cosa tan quotidiana com un problema digestiu o una necessitat d’anar al lavabo amb urgència pugui ser un avís? La neuròloga Alexandra Pérez Soriano, una de les veus més respectades en trastorns del moviment al nostre país, ens posa en preavís. La seva revelació és crucial per a tots nosaltres, per la nostra tranquil·litat i la dels nostres. (I sí, nosaltres també vam al·lucinar amb la claredat dels seus senyals).
La doctora Pérez Soriano és especialista en la malaltia de Parkinson i altres parkinsonismes atípics, combinant la seva tasca clínica amb una investigació intensa. Ens adverteix que el Parkinson no és només una malaltia de gent gran, ni tampoc es limita als tremolors. De fet, pot manifestar-se amb símptomes no motors, com el restrenyiment crònic o la sensació d’urgència urinària, anys abans que apareguin les manifestacions que tots coneixem.
Aquests senyals inicials són com un secret que la malaltia ens xiuxiueja molt abans de fer-se evident. Entendre-los pot ser la clau per abordar la malaltia d’una manera més proactiva, quan el procés biològic potser amb prou feines acaba de començar. És una lliçó de detecció precoç que pot transformar la vida de moltes persones, oferint un marge d’actuació que ara mateix, per desconeixement, sovint perdem.
Més que un tremolor: els senyals ocults
El gran error que molta gent comet és associar el Parkinson només al tremolor. La veritat és que un significatiu percentatge de pacients no el presenten mai, i moltes persones amb tremolors importants no acaben desenvolupant la malaltia. La doctora Pérez Soriano ho té clar: el símptoma estrella, el més definitori, és la lentitud de moviment (anomenada bradicinèsia). Les accions quotidianes, com vestir-se o menjar, es tornen un desafiament, un procés lent i feixuc que abans era automàtic.
Però tornem als avisos ocults, els que precedeixen anys l’arribada dels problemes motors. A banda del restrenyiment i la urgència urinària, la neuròloga assenyala dos factors imprescindibles a tenir en compte: la pèrdua d’olfacte (sovint ignorada com a simple conseqüència d’un refredat) i el trastorn de conducta del son REM. Aquest darrer es manifesta quan actuem físicament els nostres somnis: parlem, donem cops o puntades de peu sense ser-ne conscients. Si alguna d’aquestes pistes et ressona, no ho deixis passar.
Quan els símptomes motors finalment emergeixen, hi ha altres indicis que cal considerar. Podem notar una mà que tremola en repòs, una lletra cada vegada més petita, la pèrdua del balanceig d’un braç en caminar, o una certa rigidesa i dolor predominantment en un costat del cos. La detecció d’aquests petits canvis pot ser la diferència entre un diagnòstic tardà i un d’oportú, permetent començar a treballar en la gestió de la malaltia abans que avanci.
Aquests símptomes no motors són claus: pèrdua d’olfacte, problemes digestius o de son que s’actuen. No els ignorem. Poden ser el primer avís.
La complexitat del Parkinson, ens explica la doctora, rau en el seu caràcter multifactorial. És una combinació d’envelliment, predisposició genètica (que afecta un 5-10% dels casos directament, i fins a un 15% amb antecedents familiars) i factors ambientals. L’exposició a pesticides o dissolvents industrials, per exemple, pot influir-hi. A més, la neuroinflamació i la sorprenent connexió amb l’eix intestí-cervell (amb canvis en la microbiota) estan sota la lupa dels investigadors. És una malaltia que es cou a foc lent, anys abans que la notem.
El secret de la prevenció: la teva “reserva” cerebral
Davant d’un panorama tan complex, molts es pregunten: podem fer alguna cosa per prevenir-la o, un cop diagnosticada, frenar-ne la progressió? La veritat és que cap estil de vida garanteix una prevenció absoluta, però la doctora Pérez Soriano és taxativa: sí que podem modificar part del risc i, sobretot, augmentar la nostra “reserva física i cerebral”. L’envelliment és inevitable, però la malaltia neurodegenerativa, no.
L’exercici físic, especialment una combinació d’aeròbic i de força, emergeix com una eina terapèutica no farmacològica imprescindible. No només millora la mobilitat, la força i l’equilibri, sinó també l’autonomia i la qualitat de vida en general. És un truc senzill, a l’abast de la majoria, que el nostre cos agrairà enormement. També, la dieta mediterrània es relaciona consistentment amb un menor risc, gràcies als seus efectes cardiovasculars, metabòlics i el seu impacte positiu en la microbiota intestinal.
I el son? La seva qualitat i la regularitat dels nostres ritmes circadians són fonamentals. El son no només repara i regula la inflamació, sinó que consolida la memòria i elimina productes tòxics del metabolisme cerebral. La relació és bidireccional: les malalties neurodegeneratives alteren el son, però un mal son crònic també pot afavorir-les. Controlar malalties com la hipertensió o la diabetis, i mantenir-nos actius cognitivament i socialment, són pilars definitius per construir aquesta “reserva” que ens protegirà a la vellesa.
Els avenços i el gran repte pendent
En el front dels tractaments, la levodopa, un fàrmac amb més de 50 anys d’història, continua sent el patró d’or per als símptomes motors. Però on sí que s’ha avançat enormement és en la seva administració. Per combatre les fluctuacions (els “ON” i “OFF” de la medicació), ara hi ha teràpies avançades com bombes intestinals o sistemes d’infusió subcutània contínua. També, l’estimulació cerebral profunda (DBS) és cada cop més precisa i personalitzada, i per a casos molt concrets, els ultrasons focalitzats d’alta intensitat (HIFU) ofereixen una opció no invasiva.
La investigació no s’atura. La doctora Pérez Soriano participa en un estudi amb un sensor anomenat STAT-ON, un petit “wearable” que, gràcies a sensors de moviment i algoritmes, pot monitoritzar l’activitat del pacient en el seu entorn habitual. Aquesta tecnologia promet una solució per obtenir dades objectives sobre els moviments i fluctuacions, complementant la valoració clínica i fent més eficient el temps a la consulta. No substitueix el neuròleg, però pot ser un aliat potent per a un seguiment més precís.
Però, quina és l’assignatura pendent més gran, el gran repte? La resposta és clara i contundent: curar-lo. O, com matisa la neuròloga, trobar un tractament que realment modifiqui la malaltia, que l’alenteixi o aturi el procés neurodegeneratiu. Les teràpies actuals milloren els símptomes i la qualitat de vida, però encara no disposem d’un tractament que freni el procés biològic que la causa. El diagnòstic precoç i precís, mitjançant biomarcadors que encara s’estan estandarditzant, és el segon gran objectiu.
Una nova mirada a l’envelliment
Enfront de l’envelliment de la població, és fàcil caure en la resignació, pensant que la neurodegeneració és inherent a fer-se gran. Però la doctora Pérez Soriano és clara: “Envellir és inevitable, però desenvolupar una malaltia neurodegenerativa no ho és.” La clau és arribar a la vellesa amb la major “reserva” possible. Moure’s, mantenir el múscul, fer exercici, menjar bé… totes les mesures que hem comentat són essencials.
Però hi ha un matís fonamental que cal subratllar: fer tot això bé no garanteix que no emmalaltirem mai. No hem de convertir la prevenció en una càrrega de culpa. Hi ha una part genètica, ambiental i, probablement, també atzarosa, que no podem controlar. La filosofia és clara: “Prepara’t per al pitjor, però espera sempre el millor.” Una visió pràctica i centrada, amb confiança, és el camí. Al cap i a la fi, la vida és així, plena de reptes que només el coneixement i la voluntat ens ajuden a superar.
