Anem al gimnàs per reconnectar amb el nostre cos, buscar la millor versió de nosaltres mateixos i, sobretot, sentir-nos segurs. És un espai on hauríem de trobar tranquil·litat i concentració, però la realitat, per a una part de la població, és molt diferent. Sota la superfície de cada màquina i cada pes, s’amaga una preocupació creixent.
I és una amenaça real que afecta directament l’experiència de milers de persones. Però, quina és la xifra que ens hauria de fer saltar totes les alarmes? L’impacte és més gran del que ens imaginem i les dades són un autèntic cop de puny a la taula.
Un estudi recent de l’organisme públic Sport England, basat en una anàlisi de més de 900 participants, ha revelat una dada que ens deixa glaçats: un escandalós 42% de les dones ha patit almenys una situació d’assetjament sexual o intimidació mentre intentava simplement entrenar. És una xifra massiva que desmunta qualsevol idea de neutralitat als nostres centres esportius.
Quan l’espai segur es torna una trampa
Aquesta intimidació va més enllà d’una simple mirada o un comentari inoportú; inclou mirades persistents, paraules fora de lloc i una invasió injustificada de l’espai personal. El pitjor? Aquestes conductes inapropiades no només generen una incomoditat latent, sinó que condicionen la continuïtat i la llibertat amb què moltes usuàries haurien de poder gaudir del seu entrenament.
La sensació de ser observada, jutjada o directament assetjada, impacta directament en la confiança personal i la capacitat de mantenir-se constant en l’assistència al gimnàs. Penseu-hi per un moment: un espai pensat per alliberar-se, esdevé una font d’ansietat i tensió. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la magnitud del problema).
La por constant a ser jutjada o assetjada m’ha fet canviar la meva rutina. No és només incomoditat; és la sensació que el teu espai, el teu temps, ja no et pertanyen. Hauríem de poder anar al gimnàs sense aquesta càrrega.
L’impacte d’aquesta situació és encara més sever en els grups d’edat més joves. Entre les noies de 16 a 24 anys, la proporció de qui ha patit algun d’aquests episodis s’eleva a un esfereïdor 83%. Aquesta generació, que hauria de ser la més empoderada i lliure, és la més vulnerable en aquests entorns.
La zona de peses: el territori més hostil
Davant d’aquesta realitat, el 76% de les dones afectades s’han vist obligades a modificar els seus hàbits dins del gimnàs. Des de canviar la roba escollida per entrenar (buscant, potser, “passar més desapercebudes”) fins a ajustar els horaris d’assistència per evitar hores punta o, directament, evitar sectors amb alta presència masculina per prevenir interaccions molestes. És un autèntic drama social encobert.
La distribució dels incidents dins dels establiments esportius mostra una concentració alarmant en una àrea específica: la zona de peses. Aquest sector, tradicionalment associat a una presència majoritàriament masculina, acumula el 39% dels episodis registrats. Aquí, les dinàmiques d’ús de les màquines i l’espai generen friccions constants i, massa sovint, actituds invasives.
La por a la mirada aliena sobre la tècnica o a rebre consells no sol·licitats reforça la distància amb aquest equipament, privant a moltes dones dels beneficis d’un entrenament de força crucial per a la salut muscular i cardiovascular. El que hauria de ser un espai d’empoderament, esdevé un focus de desmotivació i abandó.
El gran error: la ineficàcia de les denúncies
Tot i la freqüència d’aquestes situacions, la resposta institucional als gimnasos presenta greus mancances en la comunicació. Malgrat que el 55% de les enquestades considerava clar el procés per informar un fet indesitjat, només un minúscul 25% va formalitzar la denúncia després de patir un incident. Per què?
La manca de certesa sobre les mesures disciplinàries per a l’agressor i, sobretot, la incomoditat i la vergonya d’exposar allò que ha passat davant del personal administratiu, figuren entre les causes principals que frenen la notificació formal. És un cercle viciós on les víctimes se senten desemparades i els agressors, impunes.
És fonamental distingir entre la timidesa pròpia de qui comença a entrenar i els problemes de seguretat derivats de l’assetjament. Mentre que l’orientació tècnica inicial pot resoldre dubtes operatius, les conductes inapropiades exigeixen protocols d’actuació clars i informació visible per a tot el públic. No podem permetre que es confongui una cosa amb l’altra.
La solució definitiva: codis de conducta i protocols urgents
Per abordar aquest escenari, les guies de gestió recomanen establir codis de conducta explícits en l’ingrés dels recintes esportius. Aquestes normes han de fixar pautes clares sobre el respecte de l’espai personal, la prohibició de prendre fotografies o vídeos sense consentiment i, un punt imprescindible, l’obligació del personal d’intervenir davant de qualsevol comportament indegut. No hi ha excuses.
Així mateix, es promou la instal·lació de cartelleria visible amb informació precisa sobre com demanar ajuda de manera immediata. L’aplicació de polítiques estrictes busca garantir que la pràctica de l’activitat física sigui accessible sense distinció de gènere i, sobretot, segura per a tothom. És un dret bàsic.
Aquest no és un problema aïllat; és una barrera invisible que moltes dones enfronten cada dia. Garantir entorns segurs i respectuosos és indispensable per consolidar hàbits saludables i sostenibles en la població. El gimnàs ha de ser un refugi, no un camp de batalla. La pregunta és: estem disposats a fer que això canviï?
