Gerard Esteva és el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i del Comitè Olímpic Català. Per tant, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 de Barcelona-Pirineus. Fa anys que es posiciona com a ferm defensor d’aquest projecte i, ara que és més a prop que mai de convertir-se en una realitat, observa, amb frustració, com encara queda molta feina per fer. Demana al Govern de la Generalitat de Catalunya que expliqui com serà aquesta candidatura, que la lideri i que, sobretot, generi un relat adequat i convincent, ja que, diu, és la part fonamental per poder tenir uns Jocs Olímpics sostenibles. En aquesta entrevista amb Món Esport, Gerard Esteva aborda la situació en què es troba la candidatura Barcelona-Pirineus des de tots els angles possibles i no defuig cap dels debats, com el del paper de l’Aragó, l’impacte que pugui tenir sobre el territori o els conflictes mediambientals. Ans al contrari, posa un gran esforç per intentar trobar una solució per a cada problema.
Quines probabilitats hi ha que es facin els Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus del 2030?
Això només depèn de nosaltres, dels catalans i catalanes, i del lideratge de la Generalitat de Catalunya. Si presentem la candidatura, ens donaran els Jocs.
Et refereixes al fet que darrerament ja no hi ha candidatures finalistes i se n’escull una, sinó que es consensua la millor opció amb el Comitè Olímpic Internacional (COI).
Sí. El COI, com totes les institucions a escala mundial, aprèn dels errors del passat. En un cert moment era una subhasta internacional i s’ha canviat el model de decisió. Ara hi ha un diàleg amb les candidatures i s’han de complir quatre requisits: sostenibilitat econòmica, sostenibilitat mediambiental, sostenibilitat social i tenir un diàleg, és a dir, que els Jocs no siguin un bolet que apareix de sobte. Barcelona això ho compleix, sobretot pel bon record que hi ha del 1992.
Quan dius que depèn dels catalans i catalanes, et refereixes al Govern, al referèndum, al suport social…?
Depèn bàsicament del lideratge de la Generalitat de Catalunya. El govern espanyol ho ha delegat i la Generalitat ha dit que liderarà aquesta candidatura. Ara s’ho ha de creure i posar cartes a l’assumpte. El principal problema que hi ha hagut fins ara és que no hi ha hagut lideratge polític. No s’ha explicat el projecte, no se’ns ha explicat ni a nosaltres! Jo soc el president del Comitè Olímpic Català i ningú de la Generalitat mai m’ha passat cap document, tot i que nosaltres ho hem demanat.
Sempre has estat molt crític amb l’Ajuntament de Barcelona. Consideres que ja no es pot comptar amb el seu suport?
Barcelona va decidir donar un suport discret als Jocs. Barcelona no lidera res positiu en aquests moments, per tant, no és estrany que no vulgui liderar els Jocs Olímpics d’hivern. Barcelona té una posició neutra, però s’hi hauran de fer moltes proves a la ciutat. Totes les disciplines de gel, que suposen un 40% de l’activitat, s’han de fer en una ciutat. Aleshores, Barcelona permetrà que això es faci, però no ho liderarà. Pitjor seria que s’hi oposessin… És trist, però és el que tenim.
Com dius, no s’ha explicat a la ciutadania en què consisteix el projecte dels Jocs. Com pot ser que encara no s’hagi construït el relat, que dius que és el més important, quan només queden vuit anys pels Jocs?
Nosaltres hem sol·licitat la convocatòria urgent de la taula directiva. Ha de ser una oportunitat per a la ciutadania i no un problema, perquè ara s’està debatent sobre el buit. Si la Generalitat encara no ha definit del tot el seu projecte, que convoqui tots els actors que ha de convocar perquè això sigui possible. Ha de ser l’oportunitat de crear un relat potent per posar Barcelona i Catalunya al centre del món, perquè els valors de l’esport són positius i ens ajuden a fer que la societat sigui més saludable i, en definitiva, més feliç.
Però també és cert que uns Jocs Olímpics van més enllà d’allò merament esportiu. Al Pirineu hi ha la por que s’hi facin els Jocs i després es torni a deixar el territori de banda.
La inversió que s’ha de fer per dur a terme els Jocs Olímpics és d’uns 1200 milions d’euros que provenen en gran part del COI i l’altra part de ticketing i patrocinadors. No és necessària una inversió pública. La inversió pública, per exemple en les comunicacions entre Barcelona i els Pirineus, es pot fer o no. Amb els Jocs, però, tens l’excusa per fer-ho. Sincerament, que el tren de Puigcerdà a Barcelona sigui més lent ara que fa cinquanta anys, és una vergonya com a país. Però la vergonya ja hi és ara, amb Jocs Olímpics o sense. La responsabilitat és de les administracions públiques del passat i del present. En canvi, les institucions esportives poden servir d’excusa per canviar-ho.
La plataforma #StopJJOO també critica la precarització dels llocs de treball o de l’impacte mediambiental que els Jocs puguin tenir.
Uns Jocs Olímpics d’hivern han d’aportar una oportunitat de portar llocs de treball de qualitat. Per exemple, es pot invertir en I+D perquè la neu artificial sigui sostenible i no generi emissions. Hem d’intentar ser uns Jocs Olímpics amb neutralitat d’emissions de carboni, amb tots els vehicles amb combustibles nets… això és una oportunitat per a les universitats, per als científics, per generar llocs de treball, per situar els Pirineus com una regió d’esports de muntanya que aporti turisme de qualitat i que els joves puguin restar a casa feines dignes. Els opositors als Jocs tenen visions molt radicals i no accepten solucions als problemes que plantegen.
Però també és comprensible que si fins ara no s’ha fet res pel Pirineu, la gent no compri que amb els Jocs sí que s’hagi de començar a fer.
Si actualitzen el sistema de trens i de carreteres, les connexions entre municipis, la infraestructura de la fibra òptica que permeti que es pugui teletreballar des d’allà… tot això queda després dels Jocs. Si som capaços de fer tot això, on és el problema? Els Jocs són una excusa que ens permet posar-nos les piles.
Però creus que el Govern realment es posarà les piles i ho farà ara, quan no ho ha fet mai abans?
La millora de la infraestructura del tren s’haurà de fer abans dels Jocs Olímpics per força, igual que la creació de la xarxa de fibra òptica. També haurien de desenvolupar universitats, centres d’investigació mediambiental i tecnològica, i tot això quedarà. Al voltant del món de l’esport es genera una economia de qualitat que estaran a disposició de la gent del Pirineu. Però per fer tot això, el Govern s’ha de posar les piles ja i això nosaltres ho demanem des de fa temps, fins i tot per escrit. S’ha de reunir d’una vegada la taula directiva dels Jocs Olímpics i parlar i dialogar amb tots els actors implicats. S’ha de tenir en compte l’opinió de la gent que està en contra, però no són la majoria, ja que tots els alcaldes, gairebé per unanimitat, hi estan a favor. El problema és que la gent que està en contra fa molt soroll, perquè el Govern no està liderant els Jocs Olímpics d’hivern.
I la por a que quedin elefants blancs, és a dir, grans infraestructures construïdes per a uns Jocs i abandonades després?
Aquí hi ha hagut un canvi d’estratègia del COI des de fa uns anys. Si s’observa que un equipament esportiu podrà tenir vida després dels Jocs, es pot contemplar l’opció de construir-lo. Però si no és el cas, es poden signar acords amb altres països o regions que ja tinguin les infraestructures construïdes. Els salts es poden fer a Suïssa, l’skeleton a Sarajevo i això també és aplicable al cas de l’Aragó sense cap problema.
És imprescindible que es facin proves a l’Aragó, tenint en compte els conflictes que això està generant?
Sí, però això és un tret al peu que es va disparar el Govern de la Generalitat ell solet. Quan Jordi Hereu va projectar uns Jocs d’hivern pel 2022, l’Aragó no entrava a l’equació, de la mateixa manera que va passar quan ho va proposar Xavier Trias pel 2026. El problema és que el Govern de Carles Puigdemont i el de Quim Torra no van voler tirar endavant la candidatura i el Comitè Olímpic Espanyol (COE) ara ja no considera que Catalunya sigui fiable i per buscar estabilitat fa entrar l’Aragó. Per això és imprescindible. Però això ha sigut culpa nostra, eh!
L’Aragó permetrà que els Jocs Olímpics siguin Barcelona-Pirineus o posarà bastons a les rodes?
Els tècnics ja s’han posat d’acord, la resta ja és un tema polític. S’ha avortat una reunió entre el govern català i l’aragonès per un tema estrictament protocol·lari. Al fons es posaran d’acord, perquè els tècnics ja s’han posat d’acord. Però insisteixo, l’Aragó hi és perquè els catalans no hem liderat quan tocava. Per això demanem lideratge i ens posem a disposició del govern per ajudar en el que faci falta perquè això surti.
I el COI no es mira amb recança aquest possible conflicte polític entre Catalunya i l’Aragó?
El COI ha demanat que quan es presenti la candidatura hi hagi unitat. Qui la presenta és el COE, que ja té delegada l’autoritat del govern espanyol, que no s’hi posa perquè ha delegat. L’ideal seria que el president Pere Aragonès delegués en nosaltres, però no tenim aquesta sort. És més, quan es reuneix amb Alejandro Blanco, president del COE, ni ens truca a nosaltres.
Més enllà dels Jocs, després de la pandèmia ha quedat demostrat que l’esport és molt necessari per a la ciutadania. Des d’aleshores, has reivindicat molt més suport per part de l’administració pública. Ha millorat la situació?
Malauradament, no. Teníem tres objectius que no s’han assolit: la creació de la Conselleria d’Esports, una inversió de l’1% -que a més a més ha anat a la baixa- i el reconeixement de servei essencial. No hem aconseguit cap d’aquestes coses i hem anat a pitjor. Existeix un compromís verbal del Govern, però no s’ha fet cap pas. Hi ha una oportunitat que és una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que vam presentar al Parlament, però que segurament està sent la llei més llarga de la història. Tot i això, pot ser una oportunitat per assolir aquests objectius.
Els clubs esportius han patit molt durant la pandèmia. Podran sobreviure a la crisi que se n’ha derivat?
Podran sobreviure, però només per ells mateixos. Durant molts anys, els clubs no han rebut cap subvenció i durant la pandèmia ha passat pràcticament el mateix. Dels 12.000 que hi ha a Catalunya, molt pocs han rebut ajudes de l’administració pública. Som els últims de la classe, però sobreviurem perquè els valors de l’esport ens permeten ser resilients a totes les situacions. Però és evident que amb un mínim esforç per part del Govern brillaria tot molt més, la població seria molt més sana i feliç, tindríem moltes més oportunitats d’inserció, igualtat i democratització i són oportunitats que estem perdent com a país.
