Amb el triomf de la selecció espanyola de futbol al Mundial dels Estats Units, Mèxic i el Canadà, s’ha posat de manifest el potencial d’una possible selecció catalana oficial de futbol. L’estrella de la Roja és Lamine Yamal, nascut a Esplugues de Llobregat, criat a Mataró i format a la Masia del Futbol Club Barcelona. També hi ha el cas de Pau Cubarsí, d’Estanyol, escollit millor jugador jove del torneig, o del maresmenc Marc Cucurella i l’egarenc Dani Olmo, jugadors fonamentals per a l’equip de Luis de la Fuente. De fet, la convocatòria de la selecció espanyola per al Mundial tenia fins a nou jugadors catalans: als esmentats cal afegir-hi Eric Garcia, Joan Garcia, Víctor Muñoz, David Raya i Marc Pubill.
Una generació que podria guanyar el Mundial
Paradoxalment, aquest gran moment del futbol català coincideix amb un dels períodes en què la possibilitat de veure una selecció catalana oficial sembla més utòpica. Queden lluny els primers anys del segle XXI, quan l’equip nacional s’enfrontava en partits amistosos contra les principals potències mundials, com ara el Brasil o l’Argentina, i omplia el Camp Nou amb desenes de milers d’aficionats. L’exjugador Jofre Mateu, format en les categories inferiors del Futbol Club Barcelona amb pas per equips com ara el Reial Club Deportiu Espanyol o el Girona Futbol Club, és un que va defensar la samarreta de Catalunya en aquells partits històrics al Camp Nou.
En declaracions a Món Esport, el lleidatà recorda la seva experiència: “Vestir la samarreta de la selecció catalana va ser un dels moments més especials de la meva carrera. Era un reconeixement molt important, compartint vestidor amb futbolistes de primer nivell, alguns dels quals havien estat els meus ídols. Jugar aquells partits al Camp Nou, davant d’un estadi ple i contra grans seleccions, va ser una experiència inoblidable que sempre recordaré amb molt d’orgull”. Jofre Mateu també recorda què va significar enfrontar-se als millors equips del món: “Hi havia el valor afegit d’haver-me enfrontat a dues de les millors seleccions del món. En aquell moment, el Brasil era probablement la gran referència del futbol mundial, i l’Argentina també formava part de l’elit absoluta”.
Jofre Mateu, independentista reconegut, entén que els jugadors catalans disputin partits amb la selecció espanyola. De fet, ell mateix assegura que, en cas d’haver estat seleccionat amb la Roja, no hi hauria renunciat. Ara bé, també deixa clar que el sentiment seria molt diferent del de jugar amb la selecció catalana i lamenta que no sigui possible fer-ho de manera oficial: “Si m’hagués convocat la selecció espanyola, hi hauria anat. Jugar un Mundial o una Eurocopa és un dels màxims somnis de qualsevol futbolista. Un cop ets dins del vestidor, la càrrega identitària queda en un segon pla: el que vols és competir i guanyar. Molts jugadors senten la selecció com una cosa molt especial, independentment d’on hagin nascut o de la seva identitat, i crec que aquest debat, a Espanya, sovint s’ha enfocat d’una manera massa antiga”. Mateu també admet que el Mundial ha evidenciat un canvi en la manera com una part de la societat catalana viu la selecció espanyola: “A Barcelona no ho havia viscut mai. La quantitat de gent que obertament donava suport a la selecció espanyola m’ha sorprès molt. En només dos anys, respecte a l’Eurocopa, hi ha hagut un canvi radical“.
Els anys d’or de la selecció catalana
Aquell moment àlgid de la selecció de futbol catalana va ser possible, en gran part, gràcies a l’impuls de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Fundada l’any 1998, es tracta d’una associació que lluita per l’oficialitat de les seleccions esportives del país. L’advocat Sergi Blázquez n’ha estat el vicepresident durant molts anys —i encara ho és— i rememora amb orgull el passat gloriós de la plataforma: “Quan estava en el seu moment més fort, havíem aconseguit que fins a 25 esports fossin reconeguts internacionalment, teníem molts contactes arreu del món i, a més, la selecció catalana era capaç d’omplir el Camp Nou en partits contra seleccions com el Brasil o l’Argentina”.
Blázquez, però, també explica que tot va canviar amb el Procés, després que la Plataforma Pro Seleccions Esportives es convertís en un dels objectius de l’operació Volhov: “Després del referèndum de l’1 d’octubre, la Plataforma va quedar molt afectada en ser involucrada en una de les causes del Procés. Tot i que el cas ha acabat arxivat, la intervenció va provocar la pèrdua de documentació, recursos i subvencions, fet que va obligar l’entitat a suspendre la seva activitat. La Plataforma continua existint jurídicament i confia poder reprendre l’activitat quan les circumstàncies ho permetin”.
Del Camp Nou ple a la desaparició dels grans amistosos
I això no és tot. A partir del 2010, coincidint amb el creixement de l’independentisme, l’Estat espanyol va intensificar la pressió sobre la selecció catalana. La RFEF va moure fils perquè diverses federacions rebutgessin les invitacions de la Federació Catalana de Futbol (FCF) per disputar amistosos, fet que va obligar Catalunya a enfrontar-se a rivals de menor atractiu, com ara Hondures o Tunísia. Aquesta situació també va comportar que els partits deixessin de jugar-se al Camp Nou —amb l’excepció d’un duel contra Euskal Herria— i l’interès del públic es va anar reduint progressivament. A més a més, alguns clubs, com l’Atlètic de Madrid, van impedir que els seus futbolistes catalans acudissin a les convocatòries de la selecció.
L’obstacle ja no és jurídic, sinó polític
Tot i això, als últims anys semblava que les coses podien canviar. En el pacte d’investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, ERC va exigir al PSC la creació d’una oficina per promoure les seleccions catalanes. El que semblava la primera pedra de la recuperació de la lluita per l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes ha estat una promesa política incomplerta. Ho explica Gerard Esteva, president de la UFEC: “En l’acord d’investidura es van pressupostar 100.000 euros per promoure les seleccions catalanes, però no s’ha fet res. De totes maneres, amb 100.000 euros tampoc no n’hi ha prou. L’any 2010 es destinaven 3,5 milions d’euros al reconeixement internacional de l’esport català i, actualitzant-ho amb l’IPC, avui haurien de ser uns 5 milions. Si volem que les federacions facin el pas, necessiten un suport econòmic real. Sense aquests recursos, és normal que ningú s’arrisqui a iniciar un procés que pot acabar sent molt costós”.
En la mateixa línia, Sergi Blázquez considera que el principal obstacle actual ja no és jurídic ni prové de l’Estat espanyol, sinó de la manca de voluntat política del Govern català. Segons sosté, sense un executiu disposat a acompanyar les federacions amb recursos i assessorament, és molt difícil que es reprengui el camí cap al reconeixement internacional: “El que ha canviat és que ara tenim un govern que no hi creu amb les seleccions catalanes. Si tu no tens un govern que hi creu, una Secretaria General de l’Esport o una conselleria que acompanyi les federacions catalanes i els doni recursos i assessorament, això crea una desil·lusió molt gran entre federacions, entitats, clubs i esportistes”.
Blázquez, a més a més, insisteix que aquesta reivindicació no depèn de tenir una generació especialment brillant de futbolistes com l’actual. Defensa que el dret de Catalunya a competir internacionalment hauria d’existir sempre, independentment del nivell esportiu del moment, perquè es tracta d’una qüestió de reconeixement i no de resultats: “Si una selecció té dret a competir internacionalment, hi té dret sempre. Tingui un bon equip o no en tingui, la lluita és perquè els esportistes puguin escollir. Catalunya sempre ha tingut un molt bon equip, però això és independent del dret a competir”.
Què cal fer per aconseguir l’oficialitat?
Tant Gerard Esteva com Sergi Blázquez coincideixen en la mateixa idea: existeix el marc legal per aconseguir l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, però el que falta és voluntat política i suport institucional. El president de la UFEC ho argumenta així: “El primer de tot és que la federació tingui voluntat de ser reconeguda internacionalment. Si no la té, aquí s’acaba el camí. A hores d’ara, em consta que la Federació Catalana de Futbol no té voluntat de tenir aquest reconeixement internacional ni de començar aquest camí. Si la té, cal complir els requisits que marca la legislació espanyola, com ara ser més antiga que la federació espanyola o tenir un arrelament històric important, perquè l’Estat, com a mínim, no s’hi oposi. I, finalment, el tercer pas és aconseguir que la federació internacional accepti aquesta incorporació. Cada esport és diferent, però si hi ha voluntat i un full de ruta, els estatuts també es poden canviar”.
De fet, la Federació Catalana de Patinatge (FCP) és una de les que va aconseguir el reconeixement internacional a principis de segle i va estar a punt de poder competir oficialment, una possibilitat que va caure a última hora, però que actualment seria diferent, com diu Esteva: “El cas del patinatge és un exemple molt clar. Vam aconseguir el reconeixement internacional provisional, però després el vam perdre. Avui, amb la legislació actual, crec que una situació així no es repetiria. El que defensem no va contra Espanya ni contra les seleccions espanyoles; simplement volem que l’esport català, que té una trajectòria i un pes molt importants, pugui tenir projecció i reconeixement internacional quan compleixi els requisits”. Esteva recorda que durant el primer tripartit es va produir el gran salt de les seleccions catalanes i considera que l’actual majoria parlamentària podria repetir aquella situació si hi hagués la mateixa determinació política: “Quan es va avançar més va ser amb el primer tripartit. Es van reconèixer 21 disciplines perquè hi havia pressupost, suport institucional i una aposta clara. Ara ERC torna a ser determinant perquè aquest tema avanci”.
I Blázquez afegeix l’exemple del País Basc, que recentment ha aconseguit competir oficialment en pilota: “Perquè quedi clar, el marc legal ja existeix i fa possible aquest reconeixement. De fet, la selecció basca de pilota va aconseguir fa poc l’oficialitat. En altres disciplines també hi ha precedents: en el seu moment, els esports de patins van arribar a estar molt a prop d’obtenir el reconeixement internacional, en bona part perquè tenen un arrelament molt més fort al territori que no pas esports globals com el futbol”. Actualment, Catalunya continua tenint 21 disciplines esportives reconegudes internacionalment, una xifra que, segons Esteva, demostra que el model “és viable” més enllà del futbol. Això sí, insisteix que el suport institucional és clau: “Un cop tens el reconeixement internacional també necessites que el govern t’acompanyi. Has d’anar a assemblees europees, mundials… Si no hi participes, perds drets”.
El futur de les seleccions catalanes es decidirà fora dels terrenys de joc
Més enllà del potencial esportiu que ha tornat a evidenciar aquesta generació de futbolistes catalans, Jofre Mateu, Sergi Blázquez i Gerard Esteva coincideixen en una mateixa idea: el futur d’una selecció catalana oficial no es decidirà als terrenys de joc, sinó als despatxos. El president de la UFEC reclama que les institucions recuperin el compromís amb aquest objectiu. Sergi Blázquez insisteix que “el que ha canviat és que ara tenim un govern que no creu en les seleccions catalanes“. I Jofre Mateu conclou, des del vessant esportiu: “Si una selecció catalana fos oficial i els futbolistes poguessin escollir lliurement, sense represàlies ni conseqüències, estic convençut que tindria un equip capaç de competir contra qualsevol“.
