Xavi Hernández va aterrar a Can Barça enmig d’un fort estrèpit. Ho va fer en el context post Messi, post Josep Maria Bartomeu i amb pèssims resultats i sensacions d’un equip entrenat per Ronald Koeman. La seva arribada va ser qüestionada per propis i impropis. Els resultats es donaven amb comptagotes, i el Barça encara no aconseguia assolir el tiki-taka. Ara, però, després d’un mes i mig sobre rodes, Xavi continua completant el seu àlbum de cromos d’entrenador encaminat a fer història.
Ben cert és que ha començat guanyant el partit en la prèvia amb una causa aliena. La baixa per lesió de Karim Benzema ha sigut un pal massa dur per l’equip de Carlo Ancelotti. Aquest és un molt bon Madrid, sostingut per tres homes: Thibaut Courtois, Luka Modrić i el davanter esmentat. Però això no treu cap mèrit a la golejada. Perquè el següent gol l’ha anotat Xavi i el seu equip tècnic, amb una alineació inicial que l’ha consagrat.
Bomber Araujo
La primera sorpresa de l’onze inicial del Barça s’ha donat en la parcel·la defensiva. Tot i tenir Dani Alves disponible, Xavi s’ha decantat per situar Ronald Araújo en el lateral dret, i Èric García com a acompanyant de Gerard Piqué. Aquest ha estat el primer maó de la pallissa blaugrana. Per què?
Per una banda, perquè Araújo ha complert a la perfecció la seva missió. L’uruguaià ha assecat Vinicius Jr com pocs defenses ho fan en l’actualitat. Vinicius venia sent un dels millors jugadors del campionat. I Xavi, conscient d’això, l’ha defensat amb un dels millors jugadors del continent. Val més, Joan Laporta, que renovis aquesta joia!
Mariscal Èric García
Per la seva banda, Èric García ha jugat, amb molta diferència, el seu millor partit com a blaugrana. Ha estat sublim en totes les facetes. Per començar, en la sortida de pilota. Aquí s’ha refermat, ja que aquesta és la seva major virtut. Èric García és un fals central: és el primer atacant de l’equip. El català s’ha fet un fart de cedir assistències a Pierre-Emerick Aubameyang i companyia. I, després, l’internacional amb Espanya ha estat una parella molt fiable per a Piqué. El poc perill que ha tingut l’ha solucionat bé. Èric García ha torejat en terra de bous.
Un Dembélé sense sostre
És molt fort el què està aconseguint Xavi amb Dembélé. El francès acumula mesos jugant. Això ja és notícia, i és que en les seves quatre anteriors temporades mai havia tingut continuïtat en l’equip. Per diverses circumstàncies, als pocs partits consecutius jugant queia lesionat. Bé per la seva mala alimentació, bé per la seva falta d’adaptació o bé perquè mai no va tenir un entrenador que es preocupés per ell tant com ho està fent Xavi.
Xavi va alçar el dit per salvar de la foguera el francès. Ho va fer després que la junta directiva el volgués castigar en no voler renovar amb l’esgotament del seu contracte a finals de temporada ni a marxar a l’hivern. Des d’aquell moment, Dembélé ha progressat fins al punt de ser un dels millors jugadors de l’equip. Un jugador sobre el qual es fonamenta el Barça. Sigui l’amor del seu tècnic, siguin els xiulets de la seva afició o sigui la il·lusió que li dona el nou Barça. Sigui el que sigui, Dembélé s’ha fet home. Xavi l’ha fet home. El d’avui ha estat el bar mitsvà del jugador.
Aquesta golejada enlaira Dembélé i enlaira Xavi. Perquè és Xavi qui ha tornat a confiar en el francès. I aquest li ha donat la raó. Doblet d’assistències en el primer temps que ha sentenciat al Madrid, i molta fiabilitat en cada jugada que ha iniciat. Ara els rivals continuen sense saber què farà el davanter, però aquest sí que ho sap.
Definitivament torna la pressió alta
Ja ho va anunciar Xavi en la seva presentació, i avui ha quedat clar. El Barça ha de pressionar amunt. Ho feia el de Pep Guardiola i ho està fent el de Xavi Hernández. En els anteriors partits de la nova era estava quedant patent, però avui ha estat el punt d’inflexió d’aquest aspecte del joc. En el partit més complicat per a Xavi, tenint en compte que jugava al camp del líder de Primera, el seu equip ha ofegat el rival. La seva defensa han estat els seus homes d’atac. El Madrid ha perdut moltes pilotes en el seu camp arran una pressió asfixiant que els darrers anys s’havia perdut. Ni Messi, ni Luis Suárez ni els seus acompanyants no ho feien, i per aquí es començava dessagnant l’equip en les grans nits.
