Marc Duch: “El canvi estructural que necessita el Barça no pot ser liderat per gent amb vicis adquirits”

El responsable de l’àrea social de ‘Sí al Futur’ considera que “a Tusquets se li ha anat de les mans l'‘as soon as possible’”

“El Barça no necessita xapa i pintura, necessita un canvi estructural que ha d’estar liderat per gent que no tingui vicis adquirits ni reminiscències del passat”. D’aquesta forma tan contundent s’expressa Marc Duch (Barcelona, 1982), portaveu de la històrica moció de censura contra Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva i actual membre del projecte de Víctor Font de cara a les eleccions, Sí al Futur. El líder de Manifest Blaugrana deixa l’activisme per “intentar canviar les coses des de dins del club”. S’imagina un Barça absolutament democràtic i transparent, considera que “els socis haurien de poder decidir, fins i tot, sobre el que volen decidir” i té molt clar que l’ajornament dels comicis no tindrà cap influència en la seva àrea, la social. “Intentarem fer arribar als culers la profunditat del projecte, que és el que a mi personalment em va seduir”, assegura.

Els socis i sòcies són els propietaris del Barça. Ara mateix exerceixen com a tals?

No. Aquesta és una retòrica que tothom fa servir, però que no es posa en pràctica. Per què no s’ha fet fins ara, això? Per què al soci només se’l crida cada sis anys perquè voti a unes eleccions presidencials o, molt puntualment, en un referèndum? Ja no és només una qüestió de participació democràtica, sinó d’exercici de la propietat. El soci ha de poder prendre partit en certes decisions, estar informat permanentment del que passa al club en tots els àmbits i, finalment, col·laborar i treballar amb l’entitat. Donar i rebre. La relació ha de ser bidireccional: el soci ha d’entregar al club la seva energia i el club li ha d’oferir serveis, capacitat de fer coses, programes esportius, culturals i de coneixement històric… S’ha de reconstruir un vincle que fa força temps que ha deixat d’existir.

És una realitat, però, que hi ha socis que només volen anar al Camp Nou o al Palau Blaugrana a veure els partits.

Si no fem bé la feina, ens podrem trobar que, per molt que li oferim, el soci no sigui receptiu. Pot passar. Això ho hem d’intentar evitar fent-li veure que ell pot aportar coses i millorar l’entitat. Òbviament, hi haurà un percentatge determinat de culers que no en voldran saber res, però no és menys cert que també ens trobarem amb afeccionats que s’hi interessin. El repte és que aquest segon grup de socis tinguin l’oportunitat d’expressar-se.

Com es pot aconseguir que els socis del Barça estiguin al bell mig del club? Quina estratègia s’ha de seguir?

Hi ha dues línies d’actuació. La primera és la reforma estatutària, que s’ha d’engegar ja perquè el soci visibilitzi que el model s’està canviant. El Barça necessita reformular l’Assemblea de Socis Compromissaris, la manera mitjançant la qual s’escullen els seus càrrecs interns i, en general, tot el procés participatiu. L’altra qüestió a treballar és fàctica, real: començar a preparar i decidir quins temes sobre els quals poden decidir els socis i quins sistemes poden emprar per fer-ho. A més, el butlletí del club s’ha de dividir de forma temàtica perquè cadascú pugui conèixer les novetats de l’àrea concreta que li interessa. Amb aquesta transparència i proactivitat informativa aconseguirem reforçar el vincle entre el club i el soci i, d’aquesta forma, serà molt fàcil que se senti part del club i que quan li demanem la seva opinió estigui disposat a donar-nos-la.

Imagino que després de tants anys formant part dels grups d’opinió barcelonistes, estant a la banda que ara diu que vol escoltar, té moltes idees i propostes. Me’n podria dir alguna?

La sensació des de l’activisme, que per definició sempre és extern, és que el Barça últimament és un partit d’esquaix. Tires pilotes contra una paret i sempre tornen. No resols mai res. I, en el 80% de les vegades, això passa per un problema de falta d’informació. La majoria dels conflictes entre els socis i el club deriven del fet que els primers no estan prou informats. Si ho estiguessin, no haurien de preguntar massa cosa més i no sospitarien tant com ara. També he detectat una manca de possibilitat d’intercedir en el club. No pot ser que no s’escolti els propietaris de l’entitat. Si resolem aquestes dues qüestions, la gran majoria de conflictes socials al voltant del Barça quedaran resolts.

Per incloure una proposta dels socis a l’ordre del dia d’una Assemblea calen determinades firmes. En la del 2019, l’última, Víctor Font va aconseguir que el debat sobre el vot electrònic es traslladés als socis compromissaris. Ara bé, hi va haver una altra iniciativa, la d’incorporar el llaç groc en la imatge corporativa del Barça, que no va aconseguir-ho perquè les signatures que va recollir no eren físiques majoritàriament. La realitat, més enllà de tràmits administratius, és que hi havia un bon grapat de culers que ho volien. No se’ls hauria d’escoltar per democratitzar més aquests processos?

Tu ho has dit: s’ha d’escoltar el soci. Si algú aconsegueix 2.300 suports per portar el tema a l’Assemblea, potser no supera el tall, però la quantitat és substancial i, com a mínim, el club està obligat a tenir en compte la proposta i a intentar buscar solució a la inquietud d’aquestes persones. El pas previ a això, però, és preguntar-nos per què una iniciativa intenta recollir 3.000 signatures i no ho aconsegueix perquè és molt complicat. Potser li hem de posar tot una mica més fàcil. Amb això no vull dir que qualsevol tema pugui tirar endavant, sinó que tenim eines tecnològiques perquè a cada Assemblea hi hagi tres, cinc, vuit o catorze propostes de la massa social. Per què no? Si hi ha aquestes inquietuds, quin és el problema? De la mateixa forma que a través del telèfon es pot alliberar el seient, també es podria crear un sistema perquè tots els socis puguin veure quines idees hi ha sobre la taula i donar-li el seu suport.

Segons el seu parer, en quines qüestions haurien de poder decidir els socis?

La més fàcil i la que diu tothom és la de la samarreta. Però també n’hi ha moltes més: els projectes que impulsa la Fundació, el nom de les instal·lacions, el rival del Gamper… Podem decidir sobre qualsevol cosa. Fins i tot podem decidir sobre què volem decidir. Se’ns acudiran moltes propostes, però l’important és que si n’hi ha alguna que no se’ns acudeix, que siguin els mateixos socis els que ens demanin poder de decisió al respecte.

“Els socis del Barça haurien de poder decidir, fins i tot, sobre el que volen decidir”

En el projecte social de Sí al Futur destaca la reducció dels mandats a quatre anys. Què li sembla? Vostè és partidari d’eliminar la limitació de mandats consecutius?

La reducció de durada dels mandats la veig raonable. Un mandat de sis anys pot estar bé, però dues etapes de sis anys seguides ja es fan massa llargues. És pràcticament una generació. En dotze anys passen moltes coses. Per aquest mateix motiu, jo crec que no és necessari suprimir la limitació de mandats consecutius. Si la teva obra de govern és prou bona i ets capaç de construir un equip que la continuï, és bo regenerar el club democràticament i que arribin cares noves. És cert que, si a una persona la voten durant 30 anys, jo no soc ningú per dir que no l’haurien d’haver votat; però aquests mecanismes d’autoprotecció del sistema perquè la gent que es troba al poder no es perpetuï són importants.

Creu que el vot de censura va destacar la importància dels grups d’opinió barcelonistes, que fa molts anys que treballen pel club? Al final acabarem votant dues setmanes abans que si el vot de censura no hagués tirat endavant…

Acabarem votant al març, però no per culpa nostra. La moció podria haver estat resolta i votada al desembre. Des de llavors podríem tenir un nou president i si ara no el tenim és per culpa, únicament i exclusiva, de Bartomeu, que va allargar tots els terminis, i de Tusquets, al qual l’as soon as possible se li ha anat de les mans. Votarem tard, molt tard. El vot de censura va ser exitós, certament, per l’activació i la valoració de la feina que fan els grups d’opinió. Que tants col·lectius es posessin d’acord pel bé del club és una mostra més del que és el Barça. També és important remarcar que 20.000 persones es van mobilitzar en un clima advers per expressar la seva opinió i forçar la dimissió de l’anterior junta directiva. Va ser tan important la tasca de coordinació i canalització dels grups com la determinació de la massa social a l’hora de signar a favor de la moció. L’entitat ha de tenir diàleg amb tots aquests culers que tenen ganes de fer coses. No sabem quant, però no tenim cap dubte que a la massa social blaugrana hi ha molt de talent. Hem d’obrir les portes a la gent que, de forma altruista, vol ajudar a millorar el Barça.

Si el vincle entre el Barça i els seus socis s’enforteix, el procés del vot de censura perdrà força?

És possible. Al final, la moció es produeix quan un mandat no s’executa de forma satisfactòria per a un col·lectiu determinat de socis. Si abans d’això, el club els explica transparentment el que ha fet malament, no caldrà arribar fins al final. Si hi ha gent que t’està dient que estàs fent les coses malament, has de tenir la capacitat d’escoltar-la i d’entendre que potser tenen raó. La condició de dirigent no t’atorga la veritat absoluta. Però és que a més, si és cert que has comès errors, els pots corregir. Per exemple: si quan va esclatar el Barçagate Bartomeu hagués iniciat una auditoria interna de veritat i hagués explicat correctament al cap d’una setmana els resultats i les mesures a prendre contra les persones responsables en comptes de negar els fets i presentar batalla jurídica, el problema no hauria anat més enllà. No s’acaba el món per admetre errors. Cal naturalitzar aquestes coses. Al final, el Barça és un club gegant i el més normal és equivocar-se. Em sembla fins a cert punt absurd haver d’explicar aquestes coses tan fonamentals.

Amb les condicions que hi havia la setmana passada, vostè era partidari de votar el 24 de gener?

L’escenari era semblant al que hi va haver durant el vot de censura. Llavors no hi havia restriccions de mobilitat i sempre vam dir el mateix: si no es poden posar les urnes, que ho digui la Generalitat. En aquell moment no es va produir això, però la setmana passada el Govern sí que va prohibir saltar-se el confinament municipal i, per tant, si volíem votar havíem d’acceptar que hi hauria entre un 40% i un 50% dels socis que no podrien participar. Per a mi va ser molt important que els tres candidats i el club, per fi, anessin a una, arribessin a un acord i pensessin en el bé del Barça.

Com s’explica que, després de gairebé tres mesos al càrrec, la comissió gestora de Tusquets demani el vot per correu a una setmana exacta de les eleccions? I que en cap moment s’hagi posat sobre la taula l’opció del vot electrònic?

No té cap explicació. No té sentit que Tusquets prengués possessió a principis de novembre i que, tot i saber que la seva funció principal era la de convocar eleccions i que ens trobem en un context de pandèmia, des d’aleshores no hagi fet res. No ha mogut ni una coma. No ha fet ni una trucada. Fins divendres passat, a vuit dies dels comicis, no havia preguntat sobre la possibilitat de votar per correu. Ja no dic res de l’electrònic, que ara mateix queda molt lluny.

Què va pensar quan va escoltar a Tusquets dient que no havia signat contractes perquè no els havia vist clars?

El criteri de prudència que va tenir està bé. Hagués agraït que digués de quins contractes parlava i per què no els veia clars, però també crec que va fer bé no extralimitant-se de les seves funcions.

“A Tusquets se li ha anat de les mans l’‘as soon as possible’”

Són injustes les crítiques a Víctor Font per ser partidari d’ajornar les eleccions en cas que no es pugui garantir el dret a vot de tots els socis i sòcies?

Crec que deriven d’un titular poc encertat per part de la premsa. Sí al Futur vol votar tan aviat com sigui possible. Avui millor que demà i demà millor que demà passat. Però això no és possible si tenim en compte que el dia 24, per una qüestió reglamentària, hi ha una part de la massa social que no podria votar. Mentre el Govern no doni la instrucció clara que es pot trencar el confinament municipal per exercir el dret a vot en una entitat privada, no ho podem fer. No podem anar a votar si no tenim la possibilitat física i legal de fer-ho. Sembla absurd, però és així. Nosaltres estaríem encantats de celebrar els comicis aquest diumenge si el certificat d’autoresponsabilitat ens permetés fer-ho sense saltar-nos cap norma.

Quan va acabar tot el procés de la moció de censura tenia molt clar que no s’afegiria a cap candidatura. Per què ha canviat d’opinió?

Pel projecte. Des que va acabar la moció, on els grups i l’equip de Víctor Font vam treballar molt bé de forma conjunta, hem anat tenint reunions. El fet que hi hagués aproximacions era un procés pràcticament natural. La més interessant i intensa va ser la de Sí al Futur. Fa sis anys que conec en Víctor i, a poc a poc, m’ha anat resolent tots els dubtes que tenia sobre el projecte. Quan he vist la profunditat de l’equip i tot el que està previst i pensat durant els primers 100 dies, però també en el llarg termini, ha estat impossible rebutjar la proposta. En Víctor em va dir: ‘Tot això que has vist és el que farem i, pel que fa a l’àrea social, la que t’encomanem, vine i aporta tot el teu coneixement. Tu ets la garantia que tot el que vols es farà’. La clau de la qüestió és que no em prometen que podré fer determinades coses, sinó que em demanen que jo sigui la garantia que tot això es faci. Des de l’activisme es pot fer molta feina, però per canviar les coses el millor és estar a dins.

Abans de comprometre’s amb aquest projecte es va reunir amb alguna de les dues altres candidatures que han superat el tall de 2.257 avals?

No. He anat parlant amb diverses candidatures, però he tingut molt poques reunions. No he trobat cap projecte amb la solvència i les ganes de Sí al Futur i Víctor Font. És normal tot el que ha passat. Vaig ser la cara visible d’una moció exitosa i els tres precandidats que l’impulsaven –Font, Farré i Fernández Alà– van poder veure quina era la meva forma de treballar. Saben el que hi ha i, per tant, són els que més coneixen el que puc oferir.

Què en pensa del fet que les enquestes situïn Joan Laporta com a gran favorit?

Bé, és que és favorit. Això és inqüestionable. Joan Laporta és una referència culer dels darrers 20 anys. És normal i natural. És impossible qüestionar el seu carisma i la seva capacitat d’atracció i motivació de la massa social. El nostre paper, però, és el d’intentar explicar la nostra feina i concepte de club, que és molt diferent del model dels altres dos candidats. Creiem que el Barça no necessita xapa i pintura, necessita un canvi estructural que ha de fer gent que no tingui vicis adquirits ni reminiscències del passat.

De cara a les eleccions, que molt probablement se celebraran el 7 de març, ampliaries els deu punts de votació contemplats actualment?

Sí, rotundament. I crec que divendres passat els tres candidats van pactar-ho. Quan es van convocar els comicis s’haurien d’haver plantejat molts més punts de votació, especialment a Catalunya. És una qüestió de volum de socis. El 90% de la massa social culer viu a Catalunya i, per tant, les seus electorals han d’adaptar-se a aquesta realitat. Hi ha d’haver tants punts com sigui possible. Si una persona viu a un poble petit a 10 quilòmetres de Tàrrega, és evident que a la seva localitat no, però a Tàrrega sí que hauríem de poder posar-li una urna.

Com afecta l’ajornament electoral a la campanya? Víctor Font ja ha deixat clar que a ell li anirà bé per explicar el seu projecte.

Aquesta qüestió és més d’estratègia de campanya i s’escapa una mica del meu àmbit, però jo m’he posat a disposició de l’equip, òbviament, per explicar tot el que volem fer. Hem fet una presentació i hem realitzat algunes entrevistes, però hem explicat un 20% de les nostres idees. Com més debats, actes i trobades amb socis que puguem fer, molt millor. Durant les pròximes setmanes intentarem fer arribar als culers la profunditat del projecte, que és el que a mi personalment em va seduir.

La situació del Barça és, en molts sentits, crítica. A què creu que es pot agafar el barcelonisme per il·lusionar-se amb un futur gloriós?

Ens flagel·lem habitualment amb el Barça perquè el vivim i perquè el patim. La clau, segons el meu parer, és la potència que té el club en l’àmbit mundial. Això no és una cosa que hàgim de construir. Ja existeix. L’hem de polir, millorar, orientar i perfeccionar, però no partim de zero. Jo sempre dic el mateix: el cercle virtuós fonamentat en les victòries, que és com funcionava abans el futbol, ja que et permetia girar la roda de més patrocinis i més exposició, ha perdut força. Bona part del cercle actual pivota sobre la marca i la impremta. Es pot ser exitós sense guanyar-ho tot si s’ofereixen altres coses. Tot això ja ho tenim. L’únic que hem de fer és explicar-ho millor per deixar clar als socis que el Barça transcendeix de la competició esportiva. Per aconseguir revertir la situació basant-nos en aquests pilars, ara bé, cal treball, coneixement, creativitat, valentia i un punt de professionalització extrema.

Més informació

Nou comentari