Amb el punt final de la carrera de Gerard Piqué, s’acaba la trajectòria al futbol de més que un jugador. D’un home que va defensar els colors del millor Futbol Club Barcelona. D’un futbolista que ha defensat també el nom del club fora de la gespa. D’un barcelonista que ha gaudit com ningú cada gol anotat al Santiago Bernabéu. D’un jugador que ha arribat a exercir de president, tot aconseguint patrocinis. D’un esportista que ha aixecat més títols que quasi ningú. D’un campió del món i d’Europa. D’algú que també s’ha guanyat els cors de tothom. De Piqué: un dels millors futbolistes de la història del Barça i de la selecció espanyola.
Les fites de Piqué amb el Barça
Costa molt resumir en unes poques línies el perquè d’aquesta grandesa. Per a això cal un capítol a part. Només la xifra de títols guanyats ja ho expressen. Amb els colors blaugranes, Piqué ha aixecat tres Champions, vuit Lligues, set Copes, sis Supercopes espanyoles, tres Supercopes europees i tres Mundials de Clubs.
Però hi ha més teca. És ni més ni menys que el central més golejador de la història de la Champions, per davant de noms com Sergio Ramos o Ronald Koeman. A més, és el tercer jugador amb més títols guanyats amb els colors blaugranes. N’ha sumat 30, pels 35 i 32 de Leo Messi i Andrés Iniesta.
Piqué, un barcelonista des del bressol
A diferència dels jugadors normals, la carrera de Piqué no va començar en la seva tardana adolescència. Va començar en la seva infantesa. El català, nascut a finals dels anys vuitanta al barri barceloní de La Bonanova, va mamar barcelonisme des del bressol. I és que, entre altres coses, el seu avi era un directiu del Barça de llavors. Això, lluny de donar-li pressió, el va fer fort, tal com ha admès en diverses entrevistes.
“Em ve de ben petit. El dia que neixo, em fan soci del Barça. És una constant, un monotema a la meva família. Anar al Camp Nou cada vegada que es juga a casa. Empassar-me el futbol, el bàsquet, tots els esports. Mamar tot això fa que jo quan entri al Barça amb 10 anys ho visqui com un somni. Però sense pressió”, va explicar Piqué en una entrevista al programa de Movistar+ Universo Valdano.
I, sobre la curiositat del seu avi i la rumorologia de persones que l’acusaven d’intrusisme, va expressar que “és fàcil pensar això. Tu ho has de combatre. Em va anar bé. Inconscientment tens més pressió i intentes demostrar que s’equivoquen”.
El nen Gerard va créixer i es va fer adolescent. Duia la pràctica tan exigent del futbol amb molta naturalitat. No s’autoexigia res, ni tampoc ho feia ningú del seu entorn, a diferència del que acostuma a passar en les famílies dels joves que no són gaire lluny de l’elit. De fet, al costat dels Cesc Fàbregas o Leo Messi, fins i tot gaudia. S’ho passava bé.
Quan va canviar Catalunya per Anglaterra, amb Alex Ferguson esperant-lo…
En un moment donat, però, i en un Barça d’entreguerres, després del complicat mandat de Joan Gaspart i abans del prometedor de Joan Laporta, el català va rebre una trucada del Manchester United. Una trucada que ho millorava tot. Tant les condicions econòmiques, com les esportives. En una època en la qual els jugadors del planter no acabaven de tenir tantes oportunitats com ha passat en ocasions més futures, el jugador no va dubtar i va fitxar pel gegant de la Premier League.
“Amb 17 anys, el meu representant em planteja aquesta possibilitat. En aquell moment era molt difícil [tenir oportunitats al primer equip]. En aquella època, pel que fos, era més difícil. Jo estava bé aquí. T’ofereixen diners, però no era l’important. T’ofereixen entrenar amb el primer equip. Aquí vaig demanar tres vegades menys diners per quedar-me, però em van dir que no. Em vaig adonar que al Barça aquestes coses no eren una prioritat. Era un repte anar-se’n, tirar-se a la piscina”, va explicar en la mateixa entrevista a Universo Valdano, sobre el brutal canvi d’aires.
“Ho vaig pensar molt. Quan vaig veure que les coses no anaven bé amb el Barça, m’hi vaig decidir. La meva mare ho va passar malament. Jo ho vaig patir quan vaig arribar allà. Amb 17 anys no penses en el clima ni el menjar. Penses en com és la ciutat, en què no veuràs els teus amics ni veuràs la teva família”, va afegir.
Allà, a les illes britàniques, va començar amb el segon equip. Cosa normal, ja que encara no era ni major d’edat. Tot i això, la seva qualitat li va permetre treure el cap al primer equip, entrenat pel mític Alex Ferguson. Hi va debutar l’octubre de 2004, en un partit de la competició coneguda actualment com a Carabao Cup. Per tant, amb només 17 anys. A partir de llavors, en aquella i la següent temporada, va jugar deu partits. Poquets, tenint en compte que la dupla de centrals era aquella estel·lar formada per Nemanja Vidic i Rio Ferdinand.
… I quan una cessió al Saragossa el va consolidar a l’elit
Això va provocar que sortís cedit una temporada al Saragossa, per acabar de tenir continuïtat en l’elit. I dit i fet. En una temporada, la 2006/2007, en terres aragoneses, el català es va fer indiscutible, compartint defensa en moltes ocasions amb el gran Gabriel Milito, i acabant jugant 28 partits. En el seu retorn al United va tenir més opcions, i va guanyar ni més ni menys que la Champions, compartint vestuari amb Cristiano Ronaldo.
Parella amb Puyol, el 2-6 i el triplet: l’inici de Piqué al Barça de Guardiola
Però com s’ha recalcat, aquella parella de centrals impossibilitava que un jugador tan jove pogués tenir continuïtat. Això, unit al gran canvi de cicle al Barça, amb l’arribada de Pep Guardiola, va provocar que la junta directiva de Joan Laporta el repesqués. I la resta és història. En aquell primer curs, el 2008/2009, va guanyar el triplet, tot formant una parella de centrals històrica amb un Carles Puyol que va exercir com a mestre, tenint en compte que Piqué no era el jugador més centrat de tots.
De fet, com va apuntar en una entrevista amb el youtuber Jordi Wild, van haver ocasions, en la seva etapa a Saragossa, en les quals va anar a entrenar sense haver dormit gens, directament després d’haver sortit de festa. Però clar, de qualitat anava sobrat i això acaba molts cops acaba primant. Encara més si, com el català va reconèixer, es té una flor. Li va costar car en algunes ocasions, però va acabar aprenent.
En aquell any de triplet, Piqué es va consagrar amb el gol que va marcar en el famós 2-6 al Santiago Bernabéu. De fet, el seu va ser el definitiu. La seva celebració ensenyant la samarreta a l’afició madridista va quedar per al record, i va demostrar que el jugador era tan barcelonista com antimadridista, cosa que acostuma a agradar. Cosa que recorda a altres llegendes, com Hristo Stóitxkov o Luis Enrique.
La temporada, doncs, va acabar, en clau col·lectiva, amb un triplet. Però individualment, Piqué va demostrar que era un central nascut per jugar al Barça. I al de Guardiola. Des del primer dia va treure a col·lació una gran qualitat defensiva, un gran maneig de la pilota i un gran lideratge i una forta personalitat, molt necessaris per triomfar-hi. També ràpidament va aportar molt en atac. I òbviament es va integrar a la perfecció al vestuari, tot fent-se amic d’homes com Bojan Krkic, l’esmentat Puyol o Dani Alves. Era un aficionat culer jugant en l’equip dels seus somnis. Una autèntica fantasia.
Piqué va continuar creixent al Barça de Guardiola, i això va comportar moltes coses. En primer lloc, que es fes ràpidament un lloc a la selecció espanyola de Vicente del Bosque. Amb aquesta es va consolidar molt ràpid, tot formant-hi una parella de centrals també amb Puyol. L’idil·li va ser majúscul: després de la seva segona temporada al Barça va arribar el Mundial de Sud-àfrica de 2010, i Piqué va ser un dels 23 jugadors campions.
Va ser titular en cada partit, i per al record queda la seva imatge amb la sang a la boca, en el partit inaugural, contra Suïssa. De fet, aquell certamen també va ser molt important per a ell a nivell personal, ja que va ser quan va conèixer la cantant colombiana Shakira, amb qui va formar una família a posteriori. Després de confirmar la relació l’any 2011, van tenir dos fills: Milan, nascut l’any 2013, i Sasha, el 2015.
Piqué es va fer etern amb el doblet de 2011
Els anys van continuar passant, i amb ells, les alegries. Piqué havia arribat a un Barça que acabava de tancar un any en blanc, i el conjunt català va passar els següents cinc cursos guanyant títols. Una altra temporada sublim, probablement la millor de la història, va ser la 2010/2011, on es va guanyar un doblet amb la Champions a Wembley inclosa. Va ser el millor de la història per exhibicions com la dels culers a la final europea, contra el Manchester United, o la de la maneta al Reial Madrid de José Mourinho al Camp Nou, amb un 5-0 final, que va provocar la imatge icònica de Piqué ensenyant la mà a l’afició.
Després, però, en l’última temporada de Guardiola, tal com Piqué ha reconegut recentment, es van produir tensions, fruit de la contínua exigència del de Santpedor, que van arribar a fer pensar el jugador en deixar la nau. Com va explicar a principis de la temporada 2021/2022 en el pòdcast català La Sotana, “vam arribar a un punt de tensió amb Guardiola important, i del vestidor en general. La rivalitat amb José Mourinho va desgastar molt. Pep volia tenir un control absolut de tot el que passava. Jo vaig començar a sortir amb Shakira i la relació amb ell va canviar. Ara la relació és perfecta. Tenia molta pressió. Sentia que als entrenaments ho havia de fer tot perfecte. Si hi ha hagut algun moment en què m’he plantejat marxar del Barça va ser aquesta temporada”.
Tot i això, el tècnic s’hi va anticipar, tot deixant el Barça la primavera de l’any 2012, després d’aquestes tensions esmentades, i tot tenint en compte el desgast que implica dirigir un club com el Barça. I Piqué va continuar sent una pedra angular del Barça.
De l’Eurocopa de 2012 al triplet de 2015, passant per uns anys complicats
Tant va ser així, que després de dos anys amb llums i ombres, amb l’Eurocopa de 2012 guanyada, on va tornar a ser clau, amb la temporada 2012/2013, que va donar la Lliga dels 100 punts però el ball del Bayern a les semifinals de la Champions i els problemes de salut de Tito Vilanova i Éric Abidal; i la següent, amb el Tata Martino, que va ser clarament de transició malgrat que l’equip va optar a quasi tot fins el final, tot just abans d’un Mundial de Brasil discret, amb caiguda en la fase de grups, el Barça va guanyar un nou triplet: el de 2015. Amb la retirada de Carles Puyol, Piqué ja havia passat a formar parella de centrals amb Javier Mascherano. I es van entendre molt bé. Després d’un curs novament perfecte, el seu antimadridisme va acabar d’esclatar.
Si en la celebració al Camp Nou del triplet de 2009 ja havia entonat el mític “boti, boti, boti, madridista qui no boti”, ara, el 2015, va agrair el cantant Kevin Roldán, tot recordant que “contigo empezó todo“. I és que aquest cantant havia participat a la festa d’aniversari de Cristiano Ronaldo d’aquella temporada, el mateix cap de setmana en el qual els madridistes havien perdut 4-0 contra l’Atlètic de Madrid. I, de fet, a partir d’aquell moment, el rendiment dels de Carlo Ancelotti va caure en picat.
La guerra de Piqué amb el Madrid… i l’Espanyol
Paral·lelament, Piqué també havia tret a col·lació el seu antiespanyolisme. En una zona mixta, el jugador va llançar un dard al Reial Club Deportiu Espanyol, l’altre etern rival del Barça, tot adreçant-se al club com a “l’Espanyol de Cornellà”, de manera despectiva i fent al·lusió al fet que l’estadi dels blanc-i-blaus estigui al municipi de Cornellà. També en una entrevista al programa de Movistar+ La Resistencia va fer mofa dient que tenia més diners que el pressupost dels pericos d’aquell any en particular.
Això estava sent un intercanvi de cops, ja que en molts derbis barcelonins en camp de l’Espanyol, molts aficionats el van xiular i fins i tot li van dedicar pancartes i càntics molt desagradables. I quan Piqué va marcar un gol en l’estadi de Cornellà-El Prat, va fer una celebració icònica, tot duent-se el dit a la boca per demanar silenci.
A partir de la temporada del segon triplet, el Barça va continuar guanyant títols, sí, però la caiguda de l’imperi, que va coincidir amb el mandat del president Josep Maria Bartomeu, es va fer visible, amb els naufragis europeus a Torí, Roma, Liverpool o Lisboa en la retina. Això sí, Piqué continuava sent important. De fet, cada vegada ho era més. A banda de ser el millor central de la plantilla, amb un Puyol i un Mascherano ja retirats, un Samuel Umtiti amb greus problemes físics o un Clement Lenglet de més a menys, també va adquirir rellevància fora de la gespa.
Quan va néixer el Piqué empresari
Com s’ha dit, ell va lligar el patrocini que el Barça de Bartomeu va aconseguir amb l’empresa japonesa Rakuten. A més, va crear l’empresa Kosmos, amb la qual va revolucionar el format de la Copa Davis de tenis o va produïr el polèmic reportatge d’Antoine Griezmann La Decisión. Fins i tot va comprar l’Andorra, tot ascendint-lo a la Segona Divisió espanyola. Recentment també ha protagonitzat la polèmica del trasllat de la Supercopa a l’Aràbia Saudita.
Va ser una època, doncs, en la qual es va destapar també com a empresari. Una qüestió molt discutida per molts sectors de l’opinió pública: té dret un jugador del Barça a tenir una altra vida com a empresari, durant el seu temps lliure? Té dret a fer-ho tot dormint poques hores, tal com ell mateix va reconèixer? Sigui com sigui, el seu rendiment seguia sent sensacional a la gespa. De fet, la seva retirada de la selecció espanyola, després del Mundial de 2018, en el qual La Roja va caure als vuitens de final, i amb molt de futbol per endavant, li va permetre tenir més temps lliure per poder fer aquestes tasques.
El desastre del 2-8 i la declaració de Piqué que ho diu tot
Ara, però, el Barça ha iniciat un nou cicle. El desastre del 2-8 va acabar provocant que Bartomeu dimitís i que Laporta tornés. El dia d’aquell 2-8, just després del nefast partit, Piqué va recalcar a la premsa que, si calia, marxava del club. Dos anys després d’aquell moment, amb l’esmentat Laporta al càrrec de president, i les famoses palanques activades, han arribat dos grans centrals a l’equip: Jules Kounde i Andreas Christensen. Això, unit al rendiment espectacular de Ronald Araujo i l’aposta d’Eric Garcia, han provocat que Piqué passés a l’ostracisme.
Cal remarcar que la temporada passada, malgrat que va jugar molts partits amb molèsties a l’abductor, va ser un dels millors jugadors de la plantilla. Ara, però, amb 35 anys, era ja el cinquè central. Però la cosa se’n va anar definitivament en orris quan, aprofitant les lesions, va jugar el decisiu partit de Champions contra l’Inter i va tenir una greu errada que va ser el principi del final a la competició. El partit següent, al Camp Nou, l’afició va dictar sentència, amb una xiulada sense precedents quan va sortir els darrers quinze minuts i quasi cada vegada que va tocar l’esfèric.
Aquest proper cap de setmana, doncs, s’apagarà una de les estrelles blaugranes que més brillantor ha tingut mai. Més que un jugador. Més que un home. El probablement futur president de l’entitat. Un barcelonista, antimadridista i antiespanyolista. Un protagonista de debats i de mil i una bromes. Sincer, honest, intel·ligent, ràpid i irònic com ningú. Trenca-paradigmes. Fugidor de tòpics. Un jugador pel que ha valgut la pena pagar entrades i mirar emissions de Periscope o Twitch i entrevistes. Piqué disputarà el seu últim partit contra l’Almeria, rival que, precisament, va ser l’últim equip contra el qual el seu amic i una altra llegenda blaugrana, Carles Puyol, va jugar. Long life, Gerard! Bon descans, i fins aviat.
2 
