Josep Lluís Núñez, el president més longeu de la història del F.C. Barcelona, va estar a càrrec del club durant 22 anys, però la seva primera victòria electoral va arribar quan era un desconegut. L’empresari va vèncer als seus dos rivals: Ferran Ariño i Nicolau Casaus la primavera del 1978. De fet, aquell va ser un triomf molt ajustat, ja que va haver-hi menys de 1.000 vots de diferència entre Núñez i Ariño. De fet, aquest últim va denunciar que les eleccions no havien estat autènticament democràtiques, tot i que existeix el consens que aquelles sí que foren les primeres on tots els socis, i sòcies, van poder triar lliurement el seu President.
El club, aleshores, estava governat de manera temporal per Raimon Carrasco, després de la sortida d’Agustí Montal el desembre de 1977, i amb el resultat d’aquelles eleccions s’iniciava un domini de 22 anys a càrrec del club. Aquella primera junta va estar formada per noms molt coneguts dins el panorama blaugrana: Nicolau Casaus, Joan Casals i un jove Joan Gaspart.
Els fets esportius més destacats d’aquella dècada són la Recopa de Basilea l’any 1979, la segona Recopa l’any 1982, la Lliga de Terry Venables el 1985, el desastre de Sevilla un any després, i es tanca amb el famós motí de l’Hesperia l’abril del 1988. Les segones eleccions democràtiques es van demorar fins a l’any 1989, ja que Josep Lluís Núñez va ser reelegit automàticament els anys 1981 i 1984. En l’àmbit econòmic i social, el club va experimentar un creixement sense precedents durant aquella dècada. Hi va haver un augment del nombre de socis i penyes, grans inversions en patrimoni, i fitxatges de grans estrelles com Maradona o Schuster.
