El dia que Ronald Koeman va fitxar pel Barça tenia un gran repte, que era agafar les venerables restes del Barça de Messi i posar-se a construir un equip nou partint de zero. Una regeneració total que servís per posar els fonaments d’un nou cicle a l’altura del que és aquest club i sobretot del que ha estat els últims quinze o vint anys. I és el que està fent. Mereixia respecte per qui és en la història del club i per tornar al Barça en la precària situació en què estava l’agost passat, però en aquests mesos s’ha guanyat també la credibilitat i la confiança del barcelonisme per tot allò que està aconseguint, que és construir un equip capaç de recuperar les senyes d’identitat i aquell futbol que fa sentir orgullosos als culers, carregat del futur de figures emergents com De Jong, Dembélé, Pedri o Dest, endollat al batec de la Masia amb Mingueza, Ilaix, Ansu, Riqui o Araujo i capaç de competir de nou, cada dia una mica millor.
El plat s’està cuinant i fa bona pinta, perquè s’ha recuperat el valor col·lectiu del joc, que no tot depengui de Messi, la influència del migcamp, una filosofia de joc irrenunciable, anar a buscar el rival i el partit, la il·lusió, l’inconformisme, l’agressivitat, la capacitat de reacció, fins i tot en algun partit aquell divertir-se jugant. I així i tot, aquest Barça té marge per créixer i per pujar el nivell. No és només el recorregut dels joves per fer-se més grans dins l’equip; també es pot millorar en algunes posicions, es poden sumar perfils que la plantilla no té, es poden doblar posicions coixes o amb poca competitivitat. Aquesta és la segona part de la feina per a Ronald Koeman, però serà una feina compartida amb el club.
El buit de poder al Barça va convertir al tècnic en el líder solitari del nou projecte, però ara ja no està sol i, un cop confirmat per Joan Laporta, la clau en els pròxims mesos serà encaixar el seu diagnòstic i el seu pla de futur amb la política esportiva del nou president i la seva estructura esportiva, amb el condicionant afegit d’una urgència econòmica, que obliga a baixar la massa salarial i no endeutar-se més. En aquest sentit el full de ruta de Koeman, que inclou un central (Eric García), un migcampista (Wijnaldum), un davanter amb gol (Memphis Depay) i un lateral esquerre, no és gens forassenyat, perquè quadra amb l’escassa rellevància d’Umtiti, Pjanic, Braithwaite i Junior respectivament i els tres primers poden venir lliures de traspàs (el problema, en tot cas, seran les sortides). No tindria gaire sentit invertir en un lateral esquerre, tenint dues bones opcions de Masia com Miranda (Betis) o Baldé (Barça B), si no és per prescindir de Jordi Alba, cosa ara mateix improbable. I, en aquest mateix sentit, tampoc és possible plantejar-se un gran fitxatge, tipus Haaland, sense vincular-lo a un gran traspàs, tipus Griezmann. Una altra cosa és el rol que han de seguir tenint jugadors joves com Pedri, Ansu Fati o Ilaix, però aquesta qüestió no depèn (mai ho ha fet) de fitxar els jugadors que la plantilla necessita; depèn del fet que els jugadors continuïn creixent i demostrant el seu valor i que l’entrenador s’alineï perfectament amb el model de club.
