Quan parlem de futbol cal escoltar Leo Messi. Del seu comentat comunicat a les xarxes responent les paraules d’Abidal cal aturar-se amb una frase: “Crec que cadascú ha de ser responsable de les seves tasques i fer-se càrrec de les seves decisions”. En aquesta afirmació tan lògica com contundent s’ha d’estructurar el Barça del futur. L’ha hagut de dir –o escriure– el millor jugador del Barça de tots els temps per donar-li el valor que té.
De l’anàlisi de la frase de Messi podem concloure que perquè una primera potència esportiva com el Barça –que més que club és una institució– funcioni cal enterrar certs dogmes de funcionament ancorats al segle XX. En primer lloc, cal deixar clar que normalment el president i els directius són aficionats al futbol que hi entenen tan com vostè o jo, però no són professionals de la gestió esportiva ni saben interpretar correctament els complicats funcionaments emocionals-empresarials d’un club amb més de mil milions d’euros de pressupost. Hi haurà directius brillants en els seus respectius àmbits professionals, n’hi haurà de molt futbolers i n’hi haurà que el més rodó que han vist a la seva vida és la roda del seu vehicle. Trobarem directius amb intuïció, d’altres amb sort i fins i tot alguns amb ambdues coses, però un directiu intel·ligent és el que es deixa aconsellar pels que en saben, és el que té la voluntat d’aprendre i no pas d’imposar, el que humilment reconeix que no en sap ni en sabrà mai tant de futbol com els professionals del gremi. Saber rodejar-te dels millors, no pas d’aduladors, és la clau de l’èxit, com tenir la capacitat de crear un consell directiu que funcioni com un consell d’administració a l’hora de defensar la institució.
Quan els de la corbata juguen a fer d’entrenador o de secretari tècnic, l’entitat ho acostuma a notar negativament i crea mal ambient al vestidor. I és que els futbolistes, sobretot els d’elit, es mouen amb una semiòtica que sovint només l’entenen ells mateixos. És per això que és necessari que sempre hi hagi algú “dels seus” que faci, per exemple, d’enllaç entre el vestidor i la llotja, com va fer el gran Manel Estiarte en l’època de Guardiola com a entrenador. O cal que el secretari tècnic/director esportiu tingui prou ascendència per mirar els ulls al millor de l’equip i estalviar-se cap paraula. També és convenient que l’entrenador i el secretari tècnic/director esportiu comparteixin, sense cap fissura, tot l’argumentari que configura el model esportiu. I cal que tota aquesta colla de gent sàpiguen que compten amb el suport del president i dels directius.
No cal inventar res, en tot cas innovar. Cal deixar que els Pep, Txiki, Xavi, Puyol, Iniesta… –exemples de professionals que ho han viscut i patit tot– gestionin la zona esportiva i se sentin defensats sempre i en tot moment per un grup de directius que lluny de buscar glòria i notorietat individual decideixin invertir tot el seu talent humà i la seva experiència professional a ajudar a que el Barça sempre sigui el millor club del món. Només cal que recordin en tot moment les paraules de Messi: “Cadascú ha de ser responsable de les seves tasques i fer-se càrrec de les seves decisions”. És això. Només això.
