El president Joan Laporta ha anunciat aquest dilluns el que ell mateix defineix com “el repte més gran de la meva vida”. Tornar a presidir el Barça. El repte és, certament, majúscul. El Barça que estima viu un moment delicat, semblant a l’escenari del 2003. Aleshores va caldre una revolució per canviar-ho tot. Sense desmerèixer cap etapa de la història de l’entitat, el període que començava a caminar el 2003 ens portaria a anys d’èxits, de somnis compartits, d’excel·lència esportiva, econòmica, social i solidària com mai havíem gaudit abans els culers.

És de justícia recordar que la llavor del millor Barça de la història, d’aquell Barça gloriós amb el qual ha crescut una generació de joves barcelonistes, la va posar el president Joan Laporta. Sense el seu lideratge, sense la seva determinació i sense la seva valentia no s’haurien pres decisions esportives i institucionals cabdals que van convertir el Barça en el club més admirat i respectat del món. Parlo de decisions com la lluita contra la violència als estadis; de la confiança en gent de la Masia com Pep Guardiola a la banqueta i Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, Puyol, Valdés, Busquets, Pedro i companyia a la gespa; de confiar en tots els set anys de mandat amb un sol secretari tècnic, Txiki Begiristain; de fer-nos entendre la grandesa que suposà l’acord global amb Unicef i de moltes altres coses. Algú dirà que això forma part del passat i del passat no es viu per encarar el futur. Totalment d’acord. Però també estareu amb mi que la confiança en la persona que va prendre aquell tipus de decisions mereix ser duradora en el temps. Perquè no és tant quines decisions es van prendre sinó el tipus de decisions. Laporta i el seu equip directiu, executiu i esportiu van dotar el club d’una singularitat mai vista en tots els àmbits. Vam ser grans i vam saber guanyar.

I també vam saber perdre. A les eleccions del 2015 Laporta no va superar Bartomeu, ben cert, perquè era difícil en aquells moments convèncer a la majoria de socis que el que vindria era millor que un triplet i aquell trident meravellós. Però hauria pogut ser molt millor amb Laporta al capdavant perquè no haguéssim entrat en aquest daltabaix institucional. Si hi ha quelcom que el president Laporta no hagués permès és que el club, començant pel president fins al darrer treballador, hauria caigut en inèrcies inexplicables. Però en aquelles eleccions Laporta hi va anar per dignitat, perquè havíem de defensar un model, una manera de treballar. Segurament sense la seva participació en aquelles eleccions, la seva actual candidatura no tindria tanta força. Laporta va demostrar fa cinc anys que, tot i les dificultats, un ha de ser fidels als seus principis i defensar-los amb arguments i amb coherència.

Ara, el president Laporta té davant el repte més important de la seva vida. L’ajudaré tant com pugui a assolir-lo. Penso, honestament, que en aquests moments el club necessita un lideratge clar amb ganes de treballar i retornar el somriure als barcelonistes. Necessitem associar de nou el Barça a l’optimisme, a una èpica que ens va fer feliços i ens va donar els moments de màxima felicitat de les nostres vides barcelonistes. Aquest lideratge li pertany al president Laporta. Perquè estima el Barça. En dono fe. Ens vam conèixer pels volts de Nadal del 1997 quan el vaig entrevistar pel setmanari El Temps perquè amb un grup de barcelonistes havien creat l’Elefant Blau, una plataforma que anhelava canviar la manera de fer i de dirigir el Barça del president Núñez. Des de l’aleshores, prop del meu amic Jan he viscut dues eleccions al Barça (2003 i 2015); dos processos de moció de censura (1998 i 2008); unes eleccions al Parlament de Catalunya (2010); unes eleccions a l’Ajuntament de Barcelona (2011), molts moments de joia i complicitats i també moments de dificultat com una dolorosa acció social de responsabilitat interposada per la junta entrant del 2010 contra la junta sortint del president Laporta. El còmput global és un bagatge impressionant quant a experiències, emocions i aprenentatges. Però, com va dir el fundador Gamper el 1923, el millor encara està per venir.



Nou comentari