No són pocs els barcelonistes que aquests dies han lamentat el fitxatge de Marc Cucurella pel Reial Madrid, això sí, amb arguments ben diversos. Des dels que culpen el Barça per no haver-se anticipat al seu etern rival, fins als que veuen la traïció d’un jugador que es va formar a la Masia, passant pels que prefereixen abocar la seva bilis contra Florentino Pérez i la seva obsessió per fer mal al Barça. Siguin bons o dolents, tots aquests arguments són secundaris. El que fa pupa és que un jugador de casa, cuinat la Masia i que podria ajudar el Barça a aconseguir els seus objectius hagi triomfat lluny del Camp Nou i acabi convertint-se en un soldat de Mourinho conjurat per tombar el Barça de Flick.
En el fons és un mea culpa en tota regla. Quan va debutar al Barça el 2017 substituint Lucas Digne, ningú hi va veure el lateral del futur; no hi havia culers lamentant la seva cessió a l’Eibar l’estiu següent, ni quan el Barça el va recomprar per 4 milions per cedir-lo de nou al Getafe; ni tampoc el 2020 quan el Getafe va pagar els 6 milions pel traspàs definitiu. Els encaixava a l’Eibar, al Getafe i al Brighton quan hi va marxar el 2020 amb un contracte de 5 anys. La sorpresa de tots és que un any després el Chelsea estigués disposat a pagar 70 milions per fitxar-lo. Una exageració típica de la Premier? Una frivolitat de nous rics? Potser sí, però la qüestió és que Cucurella es va guanyar el lloc, el sou, el Mundial de Clubs de 2025, la titularitat de la selecció espanyola i que el Reial Madrid pagui 60 milions per reforçar la seva defensa i de passada tenir un jugador a la selecció espanyola del Mundial. Encara ara, ningú al Barça li concedeix aquest valor.
El que ha fet Marc Cucurella és creure en ell, treballar molt fort i guanyar-se l’oportunitat de jugar en un equip gran, competint pels grans objectius i vivint el que tot futbolista somia viure en la seva carrera. Culpar-lo a ell per anar al Madrid, a Ernesto Valverde que no hi va creure o a qui va triar Juan Miranda (ara al Betis) en comptes de Cucurella és buscar un consol fàcil, però està fora de lloc. Seria molt més útil acceptar l’error col·lectiu de posar creus massa ràpid amb els jugadors que no satisfan les expectatives, gairebé a primera vista. Falta paciència i estratègia. I hi ha molts exemples, alguns a primera línia, com ara Eric Garcia. El barcelonisme no l’havia vist mai com un central top i per a molts la cessió al Girona era un camí de no retorn, però la maduresa, l’experiència i la confiança l’han convertit als 25 anys en un dels líders del Barça de Flick.
Serà Alejandro Balde el següent? Molts ja l’han esborrat del mapa. “Ja ha tocat sostre”, diuen. “Cancelo li dona tres voltes…”, “Si ve una oferta de la Premier, bon vent…”. Podria ser un nou Cucurella o un nou Eric Garcia. Probablement depèn tant de la seva capacitat de treballar per superar-se, com de la capacitat del club per esperar-lo o conduir-lo en aquest procés. El temps ho dirà.
