Els clubs de futbol, que sostenen i fan possible el futbol d’elit, fa anys que conviuen amb la pandèmia del virus FIFA, però no hi ha vacuna coneguda que el mantingui a ratlla, protegint la integritat dels futbolistes, dels clubs que els paguen i de l’espectacle. Ans al contrari. El Mundial de Clubs ha estat l’últim exemple i l’aturada de tres setmanes (setembre-octubre) a partir de 2026 serà el següent. El seleccionador espanyol, Luis de la Fuente, és un agent més del virus. Des que va accedir al càrrec, ha volgut transmetre bon rotllo, col·laboració, transparència i un mantra: “La salut del jugador està per damunt de tot”.
Fets i no paraules… Lamine Yamal se’n va anar a l’última crida de la selecció amb molèsties al pubis i ha tornat amb una lesió que l’ha deixat fora del partit de lliga amb el València i de l’estrena de Champions a Newcastle. A De la Fuente no li va importar la salut i la integritat del futbolista quan va decidir infiltrar-li analgèsics per poder jugar contra Bulgària i també contra Turquia. En comptes de descans, tractament i entrenament de reforç, dos partits de pre-Mundial, més de 70 minuts en cada un dels dos malgrat estar ja sentenciats a la mitja part i medicació per inhibir el dolor. La llei l’empara per a això i per a més, però sobra la hipocresia. Importar, només importa el seu bagatge i el camí triomfal d’Espanya; el físic del jugador les pròximes setmanes li importen un rave i el càstig al Barça i als seus aficionats, encara menys.
L’únic aspecte positiu de l’episodi és que Hansi Flick va poder demostrar que, efectivament, l’equip està molt per sobre del seu jugador estrella. El tècnic va tocar la tecla correcta amb el seu avís després de tres jornades a mig gas i, amb Lamine de baixa forçosa, encara va reblar el clau deixant a la banqueta Lewandowski i Raphinha, aquest per fer tard a la sessió d’activació prèvia al partit amb el València. El Barça no havia guanyat sense Lamine (un empat i dues derrotes) i, sense tota la davantera titular i amb Roony, Ferran Torres i Rashford al camp, l’equip va igualar el ritme i l’autoritat de la temporada passada, va desmuntar el València i va demostrar que hi ha vida sense el 10.
El millor és la reacció del grup, però el pitjor està per arribar, perquè és any de Mundial, de pressió extra a la selecció, de jugadors sobremotivats per ser-hi i de calendari encara més comprimit. De la Fuente ja ha marcat el terreny de joc. És la tempesta perfecta. A partir d’aquí, és el mateix Barça qui ha de fer tot el que calgui per protegir la integritat dels seus jugadors internacionals, que són molts, i els seus propis interessos. Perquè, per molt que diguin, ningú més ho farà.
