Joan Laporta ja té experiència en això de rescatar un Barça estancat, esgotat i sense rumb. L’any 2003, era un club de segona fila, que feia cinc anys que no guanyava res, corrent sense avançar dins la roda de l’hàmster; i el 2021, tornava a ser dins el mateix cercle viciós, però amb un deute multiplicat per cinc, una nòmina esportiva que semblava una solitària devorant el compte d’explotació i una pandèmia que escanyava les vies d’ingressos del club. Un any després, el primer del nou mandat Laporta, les incerteses no han desaparegut, però el Barça ha abandonat el seu dia de la marmota, ha fixat rumb i avança tocant de peus a la gespa.
El projecte esportiu és el principi que mou el cercle virtuós. Reestructurar el deute, aconseguir finançament, retallar la despesa esportiva, posar en marxa l’Espai Barça i posar ordre en la gestió són alguns dels pilars que s’han posat, però només si l’equip brilla, la gallina dels ous d’or es posarà a funcionar. Per tant, la pilota és a la gespa. I el més transcendent que ha passat sobre la gespa és l’adeu de Leo Messi i l’arribada de Xavi Hernández a la banqueta. L’un dolorós, l’altre reconfortant, però tots dos influents com a motors del nou cicle que s’ha iniciat al Barça. El candidat Laporta no planejava ni acomiadar Messi, ni fitxar Xavi, però el president Laporta ha fet el que calia per sortir del bucle.
Aquell equip que havia perdut l’encant, la il·lusió i la capacitat d’intimidar, que no podia competir amb el PSG, el Bayern o el Madrid, que transmetia impotència, devorava els futbolistes i provocava depressió, aquell equip ha quedat definitivament enrere. Messi no tenia la culpa de tot allò, però n’era part inseparable, pel que costava al club, pel que abastava dins l’equip i pel que influïa en la pèrdua de les senyes d’identitat. Ell és indiscutible, forma part de la millor història del club, però ara sobreviu al Parc dels Prínceps de París, mentre que al Camp Nou creix un equip on tots corren, tots ataquen, tots defensen, tots pressionen, tots amenacen, tots s’impliquen, tots recuperen i tots competeixen, perquè el col·lectiu és la força que impulsa el talent i a més és un dels fonaments de l’estil Barça.
Xavi n’és perfectament conscient i en això treballa, aplicant els principis i el llibre d’estil que valien per a la Masia i per al Dream Team en totes les seves versions. El seu èxit serà adoctrinar els jugadors i ja es veurà, però al seu equip li comencen a brillar els ulls. Buscant el talent en els joves (Gavi, Pedri) i en els veterans (Busquets, Piqué, Alba), en els que venen (Alves) i els que se’n van (Dembele); en els cars (Ferran) i els barats (Aubameyang, Adama), en els que són tall (De Jong) i els que són guarnició (Memphis). El Barça de Xavi potser encara no intimida i ja es veurà fins a on competirà, però de moment enganxa, transmet il·lusió i optimisme i guanya altura cada dia. Cordeu-vos els cinturons!
