Poques coses s’han vist els darrers temps al Camp Nou tan extravagants i injustes com els xiulets de molts culers a Gerard Piqué en el moment de sortir a la gespa substituint un company. El futbol és així de passional, de desmemoriat i d’excessiu en l’elogi i en el rebuig. Tothom sap i el jugador el primer, que els seus dies de glòria quedaven molt enrere, que el seu viatge estava a punt d’acabar i que Xavi Hernández no podia, ni havia de fer una altra cosa que el que ha fet, no pas com a excompany i amic sinó com a entrenador, que és deixar de mirar al passat (d’una punyetera vegada) i construir l’equip amb els jugadors que han de tornar a fer gran el Barça en els pròxims anys, permetre que siguin ells els qui assumeixin la responsabilitat i el lideratge de l’equip.
Piqué, com Busquets i Alba, han format part del millor Barça de la història i aquest és l’únic motiu que els ha permès mantenir la condició d’intocables durant tant de temps, sumar algun títol de més al seu palmarès i firmar renovacions fora de mercat pels serveis prestats i no pas pels que podien prestar. Però això també els ha immortalitzat a la imatge de la cadena de fracassos que han destruït la reputació d’aquest equip sobretot a Europa. Els experts en assenyalar culpables sempre tenen feina i s’hi guanyen el sou, però la realitat és que el seu adeu, ara el de Piqué, fa quinze mesos el de Messi o l’estiu que ve el de Busquets, no tenen culpable. Eren inexorables per motius esportius i urgents per motius econòmics, però sobretot són necessaris perquè el tren del Barça pugui arrencar de nou després de massa temps frenant fins a aturar-se del tot.
A Piqué potser li hauria agradat més jugar tota la temporada i retirar-se guanyant títols altre cop, potser li hauria agradat més que Joan Laporta no l’assenyalés directament o indirectament durant l’última assemblea per les angoixes econòmiques del club, potser havia somiat retirar-se amb un partit d’homenatge on tot fos perfecte fins i tot en el pla més personal, però la vida és imperfecta, les circumstàncies del Barça són les que són i, en el pitjor dels casos, ell coneixia fa temps el què i el perquè i ha pogut decidir el com i el quan. No està pas malament. Sobretot perquè se’n va com una en icona del barcelonisme, un dels grans de la història del club i del futbol i havent realitzat el somni de tot culer. I per si no n’hi hagués prou, se’n va per tornar en un futur no molt llunyà.
