Sabeu allò que diuen que quan una persona mor, només es recorden les coses positives. Doncs quan un esportista es retira, passa més o menys el mateix. Amb l’adeu de Gerard Piqué s’han acabat o s’han minimitzat -com a mínim de manera momentània- les notícies sobre el seu baix rendiment futbolístic, la seva vida personal i la ruptura amb Shakira i fins i tot les comissions de la Supercopa de l’Aràbia Saudita. Aquesta manera de retre homenatge a les figures públiques acostuma a ser molt criticada, però jo, què voleu que us digui, ho entenc ara més que mai. Em venia de gust escriure quatre paraules sobre la retirada de la que, probablement, ha estat la primera llegenda del Barça que he vist néixer, créixer i morir. I, la veritat, a mi el que em surt és destacar coses positives. Per tant, si busqueu una opinió transgressora i fins i tot punk sobre la marxa de Piqué, deixeu de llegir, perquè aquí ens posarem cursis.
A mi, com a periodista esportiu, m’ha tocat ser molt dur amb Piqué durant les últimes setmanes. I no, ni me’n penedeixo, ni em sap greu, perquè penso que assenyalar els comportaments negatius dels darrers mesos del central català era el que tocava per ser fidel amb la realitat. El seu partit contra l’Inter de Milà al Camp Nou va ser senzillament imperdonable. De fet, estic segur que ell mateix n’és conscient i que això l’ha empès més a la retirada que els xiulets de la grada de l’estadi que tantes vegades l’ha ovacionat. Però justament per això, per haver-lo hagut de criticar durant els últims dies com no havia passat abans, ara em ve molt de gust recordar els bons moments.
Crec que el més important a destacar de Piqué és la seva dignitat. Un dels millors centrals de la història, probablement el millor del Barça i, sense cap mena de dubte, el millor que jo he vist mai, ha destacat sempre per les seves anticipacions. Aquesta és la seva darrera anticipació i és boníssima, com gairebé totes les altres. En un moment que el barcelonisme està crispadíssim per jugadors com Samuel Umtiti o Martin Braithwaite, que s’han aferrat a la banqueta per continuar cobrant, amb l’agreujant que també ho han fet vaques sagrades com Jordi Alba, la decisió de Piqué no podria ser més intel·ligent.
Aquest estiu li van dir que perdria protagonisme. Ell no s’ho va creure, perquè no li havia passat mai i perquè venia de ser el millor central del Barça la temporada anterior. Ara bé, quan la realitat de Koundés, Araujos, Christensens i Erics Garcias l’han relegat a un rol residual i ha vist claríssim que ja no serviria, ha estat fidel a les seves paraules i ha fet un pas al costat. Quanta, quanta dignitat i que ben escenificada: amb un sol gest ha esborrat la grisor de les últimes setmanes i ja no hi ha cap dubte que serà recordat com una gran llegenda.
També vull fer l’exercici de pensar en tot allò que ha transmès Piqué des de la gespa, sobretot perquè cada vegada s’ha anat parlant menys d’això i més del seu comportament extraesportiu. Quan aquest jove central català va tornar al Barça el 2008, jo tenia dotze anys. Per a mi, l’equip ja havia vingut fet amb futbolistes com Xavi, Puyol, Iniesta, Eto’o o fins i tot Messi, de qui sí que recordo els seus inicis, però no amb prou lucidesa per ser conscient del seu creixement. En canvi, sí que recordo perfectament l’arribada de Piqué i crec que puc dir que és la primera llegenda que veig crear-se i retirar-se de manera íntegra.
Aquella primera temporada de Piqué, com la de tots els jugadors del Barça, va ser senzillament inigualable. Era un dels futbolistes que millor representava aquella rauxa i alegria desacomplexada de l’equip entrenat per Pep Guardiola. Recordo la vergonya del passadís al Reial Madrid la temporada anterior i com la vaig oblidar ràpidament amb jugadors com Piqué. Jo soc un d’aquests nens que ha crescut amb la sensació que el Barça no podia fer res més que guanyar i que contra el seu etern rival encara era més letal i Piqué és, justament, un dels grans responsables d’això: el seu gol en el 2-6 i el seu gest amb la mà oberta en el 5-0 encara em dibuixen un petit somriure a la cara.
Finalment, m’agradaria acabar amb la dicotomia estranya que ha sabut representar Piqué durant tota la seva carrera. No hi ha cap mena de dubte que ha estat un jugador que ha sabut connectar amb l’afició, però ho ha fet amb dos vessants molt diferents. Per una banda, ha sabut moure’s millor que ningú en el món del futbol d’avui en dia, utilitzant els mitjans de comunicació i les xarxes socials per celebrar victòries, riure’s dels rivals o reivindicar-se. Això pot agradar més o menys, però per altra banda també crec que Piqué encara encarna els valors del culer de tota la vida, el puyolisme, i el seu vídeo de comiat no fa més que confirmar-ho.