Florentino Pérez és un tipus acostumat a fer i aconseguir el que vol i després de la seva victòria sobre Enrique Riquelme a les eleccions del Reial Madrid, tocaria dir que ho ha tornat a fer. Però no és or tot el que brilla. L’objectiu d’avançar tres anys les eleccions no era ni de bon tros la voluntat de donar la veu als socis o assegurar-se la presidència del club fins al 2030, sinó guanyar un plebiscit, preferiblement sense rival ni urnes, però si calia votar, guanyar-lo a la búlgara. Per què? Per desactivar qualsevol bri d’oposició, per tenir carta blanca i per deixar el futur del Reial Madrid lligat i ben lligat en mans amigues a través d’una venda parcial del club i un canvi societari. Florentino continuarà sent president, sí, però l’objectiu real no l’ha aconseguit.
Fa tres setmanes, ningú sabia qui era Enrique Riquelme, no existia una oposició organitzada, significativa i Florentino Pérez continuava sent un president totpoderós, líder indiscutit del club més valorat del món, guanyador de sis de les últimes deu Lligues de Campions i figura intocable tant en el món socioeconòmic, com en l’entorn madridista. Avui les coses han canviat sensiblement. La roda de premsa surrealista en què va convocar les eleccions ha degradat seva imatge, la seva campanya reactiva i malhumorada ha erosionat el seu suport social, el 35% de socis que ha votat el seu rival és un obstacle nou als seus propòsits i Riquelme, amb un aval i més fum que projecte, ha aprofitat l’oportunitat per erigir-se en el referent de la propera etapa al Reial Madrid.
De Barcelona estant, la victòria de Florentino Pérez és una gran notícia per al Polònia, que ja té perfectament apamats els personatges del president blanc i del seu capatàs preferit, Jose Mourinho, que tornarà a la banqueta del Bernabéu -amb Pepe d’acompanyant- i amb la clara missió de torpedinar la resurrecció del Barça amb Laporta, Flick, Lamine Yamal i companyia, la Masia, el nou Camp Nou, les dues últimes Lligues i el futbol que l’ha tornat a convertir en equip de referència. La feina, la coneix bé de la seva primera etapa i segur que hi posarà més ganes que no pas futbol. Sigui com sigui, l’aposta és carrinclona, previsible i de curta volada i haurà de començar per apedaçar el campi qui pugui del vestidor madridista.
En tot cas, ni Florentino, ni Mourinho, ni les ofertes de 150 milions per un nou galàctic canvien en res el full de ruta del Barça, que passa per seguir apostant pel futbol, per l’equip, pel grup extraordinàriament jove que té i per introduir pocs canvis, els imprescindibles i precisos, que el permetin seguir creixent sense trencar res.
