El Barça va guanyar dissabte a Vallecas apel·lant, en els instants finals del matx, a l’èpica, a l’orgull, factors determinants perquè l’equip de Valverde aconseguís tres punts d’aquests que es consideren vitals per guanyar un campionat. Del desordre tàctic i de la pèrdua de personalitat futbolística durant bona part dels noranta minuts de joc ja n’han parlat analistes més acadèmics que no pas un servidor. Després de derrotar amb solvència a Sevilla, Inter i Madrid sense Messi, s’ha de valorar que els blaugrana guanyessin un partit d’aquells que es dona per descomptat que es guanyarà, però que no sempre es guanya.
El món del futbol hiperprofessionalitzat ha canviat molt en les darreres dues dècades, convertint clubs com el Barça en potències esportives de primera magnitud i obrint una escletxa econòmica brutal amb clubs modestos com el Rayo. És una evidència mirant pressupostos i els sous dels jugadors d’un i altre equip. Però la llum que sempre ens regala el futbol, l’esport més meravellosament imprevisible del món, fa que quan la pilota comença a rodar t’atorgui el dret de reduir les, diguem-ne, classes socials i equiparar els vint-i-dos protagonistes gràcies a uns factors d’igualtat emocionals que difícilment es poden veure en d’altres àmbits de la vida. Alguns d’aquests factors que escurcen les diferències entre els David i els Goliat tenen molt a veure amb el que representa l’escut que es defensa.
El Rayo Vallecano, entitat fundada el 1924 i que el 1931 va integrar l’anomenada Federació Obrera de Fútbol, nascuda a l’alba de la República, manté una irrenunciable vinculació amb els seus orígens, un fet social que l’engrandeix més enllà dels noranta minuts de competició. Continua sent el club de barri obrer que enarbora la seva bandera per parlar amb un llenguatge que va més enllà del futbol. Ho fa en incomptables demostracions. Cal recordar, per exemple, el compromís del club, cos tècnic, jugadors, directiva i afició, amb famílies desnonades del barri davant la voracitat de bancs i jutges insensibles, la seva solidaritat amb col·lectius que lluiten pels seus drets, el seu posicionament davant les dificultats que pateix la classe treballadora i la ferma postura democràtica en la defensa dels drets civils que ens afecten a tots.
El Rayo entén que no és una entitat nascuda només per guanyar partits i títols esportius, sinó que manté un compromís social que em desperta una profunda admiració. L’estadi de Vallecas, entre l’avinguda de l’Albufera i el carrer del Payaso Fofó és, continua sent, molt més que un recinte esportiu. La franja diagonal vermella sobre la samarreta blanca –a imatge i semblança de River Plate o de la selecció del Perú– marca una manera d’entendre l’esport per part d’una entitat que va ser fundada per una dona, Doña Prudencia Priego. Per tot plegat, cal donar encara més valor a la victòria del Barça a Vallecas. Perquè no vam competir només contra onze grans esportistes. Ho vam fer davant una institució que també és un sentiment, una posició ètica, una entitat que interpreta com cap altra les lluites compartides.
