Ja fa quasi dues dècades que Luis Aragonés va tenir l’encert, la personalitat i la pell dura (per aquest ordre) per fer un gir de 180 graus al rumb de la selecció espanyola. El que havia estat temple de la fúria espanyola i pati de jocs del madridisme futbolístic i mediàtic es va convertir en un projecte més racional basat en un futbol de marca amb personalitat pròpia, que preferia el talent, la meritocràcia i el col·lectiu abans que l’empenta, les categories i els noms intocables. A Aragonés, madrileny de raça, no li van caure els anells per adoptar la filosofia del Barça i basar la seva selecció en el talent de la Masia, encara que per fer-ho hagués de destruir l’ecosistema en què governava Raul, escortat per Michel Salgado i Cañizares i venerat per tot el entorn mediàtic madrileny.
Que l’emblema del nacionalisme espanyol que és la selecció, cedís poder i protagonisme a la perifèria en detriment del madridcentrisme secular va ser una revolució lamentablement limitada al futbol que molts no van entendre llavors i alguns encara no han digerit del tot, però els resultats acaben marcant la certesa del rumb. I l’Espanya de Luis Aragonés va guanyar l’Eurocopa de 2008, 42 anys després de l’únic trofeu important a les vitrines espanyoles, l’Eurocopa de 1964. Vicente Del Bosque, va mantenir l’aposta i va guanyar el Mundial de 2010 a Sud-àfrica amb Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta Pedro i Villa a l’equip titular iVíctorr Valdés a la banqueta de lafinall davant els Països Baixos. Tots els gols en aquell Mundial (8) els van marcar jugadors del Barça (Villa 5, Iniesta 2 i Puyol 1), inclòs el d’Iniesta que va suposar el títol.
Dos anys després, l’Eurocopa de 2012 va posar la rúbrica al canvi de paradigma fins al punt que el fracàs del Mundial de 2014 i la falta d’èxit en l’etapa de Luis Enrique van generar més soroll que canvis significatius al full de ruta. Luis De la Fuente té el seu mèrit en això, perquè ni la fama el precedia, ni tenia el crèdit regalat, ni queia especialment bé venint de l’organigrama de l’impresentable expresident de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, però tenia clar quin és el principal actiu de la selecció espanyola per competir al màxim nivell, el seu estil, que continua sent el del Barça, i el grup de jugadors que millor l’interpreten, entre els quals altre cop vuit del Barça (Joan García, Cubarsí, Eric García, Gavi, Pedri, Olmo, Lamine Yamal i Ferran Torres), cinc amb un rol decisiu en l’èxit de l’equip: Cubarsí, Olmo, Pedri, Lamine Yamal i Ferran Torres, l’autor del gol de la final. El mateix guió que fa setze anys li va servir per batre l’Holanda més defensiva, destralera i pragmàtica que es recorda i que ara li ha servit per batre l’Argentina de Messi, més competitiva que mai però menys futbolera que l’Espanya de Lamine. I el futbol ha fet la diferència.
