Quan el mític jugador del Barça dels anys vint Josep Samitier va abandonar el seu club de l’ànima i, per sorpresa i tristesa dels aficionats culers, va fitxar pel Madrid, el periodista Josep Maria Planes va parlar d’ell a la revista Mirador qualificant-lo com “alguna cosa més que un jugador excepcional”, fent referència a la força simbòlica de l’astre blaugrana en temps de la dictadura del general Primo de Rivera. Planes recordava “aquelles heroiques sortides del Barça per terres del Nord, de Castella o d’Andalusia. Els jugadors blaugrana eren aleshores els destinats a recollir d’una manera directa tot l’odi i l’antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva qualitat d’atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d’Ibèria”.
Han passat els anys, les dècades, i novament, el diagnòstic socio-esportiu de Planes pren forma i sentit, ara amb un altre Josep mític de can Barça, Guardiola, que recull la incomprensió de l’Espanya més rància i antidemocràtica quan el de Santpedor expressa les seves opinions sobre allò que afecta la societat i la política catalana i espanyola. No hi ha res a fer. A molts dels d’allà i també a alguns dels d’aquí, acostumats a remenar les cireres, els cou que un esportista de la dimensió de Pep Guardiola s’expressi amb la sinceritat i senzillesa que ha caracteritzat la seva personalitat, que digui en veu alta allò que el neguiteja, i reflexioni sobre les coses que passen al nostre món.
Als guardians de la moral casposa els indigna que un home de l’esport amb altaveu i respecte mundial apel·li, per exemple, a la humanitat que hauria d’imperar en un procés judicial vergonyós contra persones demòcrates que l’únic que han fet és defensar la dignitat de la democràcia expressada en el lliure exercici del dret a decidir el nostre futur. O que s’indigni amb l’actitud intolerant i xenòfoba dels dirigents europeus que impedeixen salvar vides humanes al Mediterrani. Pep Guardiola té com a bon costum respondre amb el cor quan se li pregunta, en una sala de premsa o en una entrevista. I és aleshores quan apareix la ràbia dels indigents morals del regne, que mai han paït que el fill del Valentí i la Dolors, el marit de la Cristina, el pare del Màrius, la Maria i la Valentina, sigui una ànima lliure senzillament perquè no deu res a ningú, perquè ha triomfat en allò que sap sense demanar permís als poderosos i perquè s’ha guanyat el respecte del gremi sense agenollar-se, mirant a la gent als ulls, utilitzant la paraula clara i directe i fugint de subterfugis i posats covards.
Guardiola ho ha guanyat tot com a futbolista i entrenador, a Catalunya, a Alemanya i a Anglaterra, i més que guanyarà, perquè precisament ha defugit d’etiquetes místiques, perquè ha sabut en tot moment qui l’ha estimat i qui l’ha odiat, i perquè, com en el futbol, des de ben jovenet va agafar un camí de vida, el que li van mostrar a casa, basat en el treball, l’honradesa i la sinceritat. I això en una societat massa curulla encara de vividors, hipòcrites i mentiders, no es perdona. Cada victòria, cada títol, cada paraula, cada gest de Josep Guardiola Sala és un nou cim de dignitat i un bri d’esperança d’un futur millor. Per això els seus d’avui són els seus de fa cinc, deu, vint i trenta anys. Fa uns anys l’enyorat Johan Cruyff va dir que la clau de Guardiola és que “mira les coses com Déu mana”. Paraula del mestre.
