L’anomenat cas Negreira sempre ha tingut tres potes. La primera era la corrupció arbitral per comprar partits i alterar la competició; la segona, el malbaratament de diners del Barça; i la tercera és la trola galàctica que s’ha muntat el madridisme institucional, social i mediàtic per eliminar un rival. Però resulta que de la primera no en queda res, perquè Hisenda (Agència Tributària) va obrir la investigació i ja l’ha tancada amb un informe que descarta pagaments a àrbitres, compra de partits, frau a la competició i corrupció esportiva. La segona no hi ha estat mai, perquè ningú ha denunciat les directives per pagar un dineral per uns informes arbitrals. I la tercera és el fum que Florentino Pérez utilitza a discreció per ocultar els seus fracassos.
L’encara president madridista esbomba als quatre vents un informe de 500 pàgines que pensa enviar a la UEFA i la FIFA sobre com el Barça ha comprat les seves victòries durant divuit anys, sobre com els les ha robat a ell. Encara són poques pàgines. D’entrada, hi hauria d’afegir les de l’informe de l’Agència Tributària que conclou que els pagaments del Barça a José María Enríquez Negreira, vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA), no van sevir per pagar àrbitres, ni influir en les designacions, ni alterar el resultat de partits. No consta cap pagament en aquest sentit, ni hi ha cap prova de corrupció esportiva. I així i tot, el dossier encara estaria incomplet. Necessitaria uns quants fulls per explicar amb pèls i senyals com aquell arbitratge comprat li va pispar al Barça de Messi la lliga 2012-2013 en l’últim partit i al Camp Nou, tal com ha reconegut l’àrbitre implicat, ja retirat. I encara li caldria paper per explicar com és que uns àrbitres untats pel Barça van deixar que el Madrid guanyés set Lligues.
El cert és que les set Lligues robades (diu Florentino) pel Barça de Ronaldinho, els de Guardiola i Tito Vilanova o el de Messi, Suárez i Neymar només se les creuen Ochaita, Arbeloa o l’últim becari de Real Madrid TV. En canvi, si comencem per les piscines amb premi de Mbappé i Vini Jr. aquesta temporada, les mans de Valverde o Tchouaméni als clàssics de la temporada passada i el gol fantasma de Lamine Yamal al Bernabéu en fa dues i anem tirant enrere, no ompliríem 500 fulls sinó 1.000 i el Madrid no hauria guanyat les set que ha guanyat. I si continuem tirant enrere fins a José Plaza, l’annex tindria moltes més planes i el Madrid moltes menys Lligues. Lamine Yamal ho va clavar: “Roban y se quejan…“.
I és justament per això que el Madrid del rei nu Florentino és l’únic club de la Lliga que es persona en el cas Negreira. Ell diu que hi ha monstres, però la resta només hi veu molins de vent. Pitjor, la resta també pateix el madridisme sociològic que esbiaixa l’arbitratge i condiciona la competició. Sigui com sigui, el cas Negreira cau a trossos i l’estratègia del Madrid i el seu entorn mediàtic per reescriure la història calumniant el Barça, també.
