Sigui per temes econòmics o per qualsevol altre motiu, costa molt d’entendre que el relleu de Ronald Koeman per Xavi Hernàndez s’hagi perllongat tant, atès que era previsible com la derrota blaugrana al clàssic. Joan Laporta estava començant a posar en risc el seu propi cap i la sensació és que, simplement, l’heroi de Wembley no en sabia més. Dit això, res no justifica el linxament que ha patit per part de determinats seguidors, però no podia continuar ni un minut més.

Rígid en el manteniment d’idees errònies –com quan Louis van Gaal s’entossudia a jugar amb tres defenses contra el València invitant Claudio López a un festí permanent-, dificultat per llegir els partits, incapacitat per improvisar o retard a l’hora de fer canvis, s’entreveuen com els defectes principals d’un Koeman que semblava no tenir recursos. La mala maror creada al València hauria d’haver estat un crit d’alerta suficient i Santi Cañizares havia avisat.

També ha estat divertit assistir als malabarismes de la premsa esportiva catalana, que fa poc donava veu a Josep Maria Bartomeu perquè es vantés d’haver executat una “gestió seriosa i responsable”: havien de defensar Koeman perquè era una aposta de la junta directiva anterior, però els resultats i la tristor de l’equip els obligaven a tenir un discurs moderadament crític, que finalment s’ha desbordat. Que el seu odiat Laporta es carregués el tècnic triat per reconduir el naufragi del 2-8 era treure novament la raó a Bartomeu, el darrer atac a l’establishment que Sport i Mundo Deportivo no podien permetre fins que la realitat de la classificació els ha empès a canviar de parer.

La mítica frase de John Benjamin Toshack sobre els once cabrones encaixava molt bé aquí i l’entrenador sempre és la baula més feble de la cadena. Però fa massa temps que, igual que Ronaldinho i Deco el darrer any de Frank Rijkaard, hi ha algunes pomes podrides al cistell que n’amenacen la salubritat. Parlo de Jordi Alba -que si hagués tingut dignitat hauria plegat la mateixa nit de la desfeta a Anfield i no té un lateral de garanties que el pressioni-, Sergi Roberto –viu del gol contra el PSG i d’una assistència a Leo Messi al Bernabéu-, un Sergio Busquets cada vegada més distret i exhaust i Gerard Piqué, molt atrafegat en el seu vessant multiempresarial.

Que ningú demani a Xavi heroïcitats ni enginyeries tàctiques. Un canvi a la banqueta motivarà els qui estaven condemnats a l’ostracisme i tothom tindrà ganes de demostrar-li que val. A banda de tenir la valentia de llevar minuts als excompanys –igual que ell va assumir el rol de suplent de qualitat la darrera temporada-, el famós entorn haurà d’evitar la temptació comparativa com quan se li va penjar la llufa del substitut de Pep Guardiola. Segur que acaba manegant els fils de la mateixa manera que remenava les cireres des del mig de camp al costat d’Andrés Iniesta. Figura de consens, és un dels nostres i pot endreçar la mansió perquè s’ha criat a la Masia. Necessita paciència, perquè de carisma n’hi sobra.



Nou comentari