La jornada electoral blaugrana va oferir moments destacables. Com deia Núñez, al soci no se’l pot enganyar, però sovint no cal perquè s’enganya a si mateix i és curosament lleial a una vocació conservadora i al refrany espanyol del “más vale malo conocido..”: no podem oblidar que va preferir Gaspart en detriment de Bassat –víctima d’una vergonyosa criminalització del cognom jueu per part de Llauradó– i, encegat pel triplet, va triar Bartomeu. També és digne de menció el paperot de Mundo Deportivo i Sport: fa onze anys es van atipar de fer la gara-gara a Oriol Giralt i fabricar portades exigint la dimissió de Laporta; unes portades que, per contra, no van dedicar a Bartomeu i a una moció de censura reduïda a la mínima expressió. Avui fins i tot Santi Nolla semblava un xai, amb un to sorprenentment conciliador. Ja se sap: val més estar bé amb els qui manen si vols vendre la coberteria del Barça i que et concedeixin entrevistes… I això que fa sis mesos qualificaven d’inoportuna la moció.
Desconec si fa sis anys Bartomeu també va monitorar aquells 20.000 socis que, atenent les males llengües, sempre té controlats la junta directiva, però la veritat és que els qui van votar-lo són còmplices de la situació esportiva i institucional actual. Encara no els he vist disculpar-se públicament de la seva decisió de 2015 i sembla que s’hagin fet fonedissos. Això, o no tenen xarxes socials i responen al patró del tribunero amb puro que trenca el carnet després de cada derrota. Ara sembla que ningú va votar Bartomeu, de la mateixa manera que fa uns anys ningú havia votat Rajoy…
En cap cas vull dir que Font i Freixa siguin “buenos por conocer”, no solament perquè el Freixa portaveu no era precisament exemplar sinó perquè el soci ha tornat a votar el més conegut. Laporta és Guatemala però Font i Freixa s’han fet mereixedors de l’expressió Guatepeor. El comodí Xavi i algunes sortides de to van refredar les opcions de Font, postulat com el yuppie del màrqueting i els PowerPoint i amb el suport d’alguns periodistes trepes. Mentrestant, el Jan ni va necessitar vantar-se d’haver escollit un inexpert Guardiola el 2008 o d’haver creat l’ecosistema per al millor Barça de la història. En va tenir prou amb un cartell gegantí a Madrid, la llei no escrita que “amb ell ens respectaven” i l’absència d’un continuista pur que no hauria tingut credibilitat. L’ampolla de cava que va reobrir en conèixer els resultats va recordar el Laporta desinhibit i entranyablement bandarra, que els seus assessors havien dosificat. Però no llanceu les campanes al vol: l’ombra d’Uzbekistan podria reproduir-se.
L’abraçada de tots tres ofereix una imatge tant inèdita com esperançadora. Font i Freixa haurien de fer oposició constructiva, però fiscalitzadora, compartint i aportant, perquè els desafiaments són igual de complicats que apassionants: pau social, la continuïtat de Messi, recuperar el model esportiu, la reforma de l’estadi i, sobretot, eixugar el deute econòmic per garantir que el club continuï sent propietat dels socis i no esdevingui una burocràtica societat anònima
